25 N Instal·lació de l’artista Lluís Ribas a la plaça d'Octavià i sobre les bones intencions que esdevenen problemes

Em vaig trobar per sorpresa amb la instal·lació que el pintor Lluís Ribas havia col·locat a la plaça d'Octavià amb motiu del 25 N. Estava formada per una estructura de tubs metàl·lics en forma de cub que per tres costats reproduïa en lones retrats de dones: l’escriptora Virginia Woolf, l’activista Rosa Parks i una dona desconeguda amb aspecte àrab i la frase “la violència pot començar amb un mot”. Tres retrats executats per Ribas, ampliats i reproduïts en aquesta instal·lació. La quarta cara del cub estava reservada a dos escrits. Un de l’escriptora Marta Pesarrodona que feia referència a les pioneres del feminisme a Catalunya, Carme Karr i Dolors Monserdà en el context de la necessitat actual de lluitar contra la violència a les dones i un altre del mateix artista. A la part inferior, els logos de l’Ajuntament de Sant Cugat, que donava a la intervenció un aire d’oficialitat, i el de les empreses patrocinadores.

El text, el pintor explicava clarament l’objectiu i l’esperit de la seva proposta artística sobre la violència contra les dones:  “Aquesta dona, que els que hem tingut la sort de tenir una mare com cal, ens ha ensenyat a respectar-la”  i  planteja que aquesta violència surt “d’un complex d’inferioritat intel·lectual vers a ella”.  Per tant, ell, com artista, ha “volgut fer un petit gest per sacsejar i conscienciar la societat”  i que “l’art ha de servir per més coses que per decorar una paret”.  Acaba el seu text fent referència a les “sinergies entre artistes, administració i empresa privada per portar l’art a la gent”

Fins aquí les bones intencions.

Evidentment, el grup feminista local Hora Bruixa, en un fil de tuïts, ha respost a aquesta instal·lació criticant les empreses que la patrocinen, com HP, i demanant a l’Ajuntament   “no permetre discursos com aquest a l’espai públic, ja que és greu que parli de violència masclista un home des d’un discurs moralista i victimitzador, sumat a les imatges exposades, també obra d’un home, en lloc de buscar retrats fets per dones o per alguna artista de la ciutat.”  

Però l’Ajuntament ha signat amb el seu logo i per les característiques d’aquesta instal·lació té tota l’aparença d’estar pensada per itinerar com a mínim per diferents punts del municipi. Un dels seus problemes és que pràcticament qualsevol administració, de qualsevol color polític, no trobaria cap problema a una instal·lació com aquesta.  Per tant, no estaria bé que el primer govern municipal d’esquerres que tenim a Sant Cugat des de fa moltíssims anys es volgués diferenciar  dels anteriors precisament en aquests temes i en aquestes metodologies per fer partícip a la ciutadania d’aquests debats tan importants?

Per contribuir a la reflexió que demana Hora Bruixa m’agradaria assenyalar un altre problema que moltes vegades passa desapercebut.  L’artista Lluís Ribas vol fer un art que sacsegi consciències i que serveixi per alguna cosa més que per decorar parets. És a dir, vol fer un art polític, no decoratiu. Un art que faci denúncia de  la violència contra les dones. És una bona intenció,  no hi ha dubte. Però no és suficient perquè amaga una gran contradicció.  Una bona part de l’obra del pintor està protagonitzada per nusos femenins de dones joves en llanguides postures de suau erotisme. Algunes d’elles  són obres de format gran que es poden contemplar en alguns restaurants de la ciutat. Estan pensades per recrear la vista de l’espectador en els cossos joves i bonics de les dones i per mostrar una certa perícia tècnica.  En el seu text, el pintor no fa cap referència al feminisme ni a l’estructura patriarcal de la societat, és a dir, la seva és una crítica merament moralista. A més a més, el pintor no s’adona que l’estructura de la representació de les seves pintures respon a l’estructura patriarcal. El que mira és l’home, el que pinta és l’home, el que es recrea de manera sensual és l’home. És ell qui té una actitud activa, aleshores per a la dona què queda? Només queda el paper passiu, el de ser objecte de contemplació del seu cos atractiu i juvenil.  Durant molts segles, a la història de l’art ha estat així. Més del noranta per cent de les pintures que representen persones nues de qualsevol museu són dones, però només entre el cinc i el deu per cent de les artistes també ho son. Ja ho van dir alt i fort les artistes feministes dels anys vuitanta com les Guerrilla Girls i moltes artistes més que han aprofundit en aquest problema de manera brillant.

El que vull dir és una cosa obvia:  la reflexió des de la cultura de la violència contra les dones no pot ser només fer retrats de dones importants (que també) sinó pensar fins a quin punt l’estructura de la societat patriarcal, causa última d’aquesta violència, condiciona la nostra manera de mirar, de representar, de parlar, de fer cultura,  i ja no es pot ignorar que la cultura en el sentit més ampli no és només un mirall de la societat, sinó també una eina de reproducció d’aquestes estructures que condicionen la societat. Precisament el millor art que s’ha fet en aquest sentit és el que intenta posar en qüestió aquestes maneres de reproducció del sistema social i polític en el qual vivim. Aquest tipus d’art és el que ara és necessari més que mai quan han sorgit forces polítiques d’extrema dreta que han fet de la “lluita cultural” contra el feminisme, contra la multiculturalitat, contra el dret a l’autodeterminació, contra la sostenibilitat i contra la recuperació de la memòria històrica, l’eix fonamental del seu discurs.   

Espero que aquestes reflexions ajudin a aprofundir en la pregunta sobre quin seria l’art necessari per a una ciutat com Sant Cugat amb un nou govern municipal d’esquerres i perquè les bones intencions no esdevinguin nous problemes!

Antonio Ontañón Peredo,
membre de la candidatura municipal Cup-PC

Notícies relacionades