Aquí, qui és que mana?

Hi ha una dita popular catalana que diu: “Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?” És una dita en forma interrogativa, però suposo que a ningú se li escapa que es tracta d’allò que en diem una pregunta retòrica. Òbviament, a casa ha de manar l’amo i no cap porc.

En un estat democràtic, l’amo és o ha de ser el poble sobirà. Hi ha diferents formes en les quals, en diversos sistemes democràtics, això es fa efectiu, es procura que es faci efectiu o s’hauria de procurar que es fes efectiu. No hi ha democràcies perfectes però, si hi ha tarannà o voluntat democràtica, s’ha de procurar l’ordenament constitucional i també les maneres en que això sigui el més verdader possible. Fixem-nos-hi bé, no n’hi ha prou amb que hi hagi un ordenament constitucional, hi ha d’haver unes maneres de fer que converteixin la sobirania popular en una veritat radical.

Totes les pràctiques o usos que ens allunyen d’aquesta radicalitat democràtica comporten una perversió de la democràcia. Per la mateixa raó, tothom que es pensi demòcrata (dic “que es pensi” no “que se senti”) ha d’estar amatent a encarnar pràctiques i usos democràtics en la seva activitat pública, com amatent ha d’estar també a denunciar i oposar-se a qualsevol pràctica social que constitueixi una corrupció de la veritat radical de la democràcia.

La democràcia espanyola i catalana és una democràcia imperfecta, força més que ho és la de la majoria dels nostres veïns europeus. La democràcia recuperada en la denominada Transició era un sistema fruit d’un pacte de debilitats, les d’un antifranquisme insuficient (recordem que el dictador va morir al llit i en exercici del poder), i les dels dirigents del règim anterior, que eren conscients que tot “lo que estaba atado y bien atado” en la llei de successió no podria sostenir-se.

L’esperança de molts antifranquistes que havien patit presó, censura, exili i garrot vil va ser com la d’aquelles pubilles d’altre temps, que acceptaven el casament amb un xicot dubtós pensant que, amb el temps, ja el canviarien. Però, el que ha anat succeint amb el temps, és que unes minories organitzades (en bona part beneficiàries del antic règim, però no pas totes), s’han anat mantenint i consolidant en la nova etapa democràtica com a poders fàctics. Entengui-se’m bé, dic vells i nous grups d’interès, i a més, embastant i cosint llaços entre ells, (no dic de quin color, els llaços!).

Tot això ha conduït a un creixent descrèdit de la política mitjançant la generació de dèficits democràtics i regressions, que han anat damnificant a la majoria dels ciutadans en els seus drets, llibertats i expectatives de benestar material.

Darrerament, hem repetit eleccions al parlament espanyol. Han estat unes eleccions repetides, sense massa sentit, a no ser que la intenció sigui la de fer-nos-les repetir fins que votem de la forma que li sembli correcta a qui de debò mana a can Ribot. El resultat electoral que ara està damunt la taula és un Sudoku complicat de resoldre de cara a la governabilitat. Hi ha un pre-acord insuficient però amb algunes possibilitats de fer-se extensible, amb moltes penes i treballs, a una multiplicitat de grups més o menys minoritaris. Mentre tot això es va movent, no paren de sentir-se invectives de poders fàctics que, de forma cínica i antidemocràtica, plantegen com a gran aberració una cosa tan senzillament democràtica com que el vots tots valen igual, o que tots els diputats i diputades sumen i valen per igual a l’hora de formar majories de govern.

Una dels poders fàctics més descarats està sent el del món dels diners, (per a dir-ho ràpid i curt). S’expressen cada cop amb major impertinència des de l’àmbit de la correcció democràtica, pretenent posar-se a l’esquena i a favor tota la violència de l’Estat, front a les classes populars i mitjanes. Altaveus no els falten, que la major part del sistema mediàtic ja han tingut prou cura de que acabés sent de la seva propietat. Res no s’ha de considerar intocable si del que es tracta és de mantenir i ampliar els marges corporatius, ja sigui la destrucció cínica i sistemàtica del món del treball, amb precarietat i salaris de fam, o la destrucció cega i irreversible del medi natural.

El filòsof Bertrand Russell (1872-1970) deia que la propietat privada només és lícita si no es converteix en poder polític. Si ens fixem bé en el que està succeint avui a Espanya i a Catalunya (també bastants altres llocs, com a Xile, per exemple), veurem com grans paraules amb les que emboliquen el seu discurs aquests poders fàctics, com la competitivitat, no comporten la inversió i la innovació, sinó la violència política coercitiva de l’Estat que ha vingut assumint, contra les majories socials, els interessos d’aquest poder econòmic, com si aquests fossin els interessos generals del país.

Qui mana, doncs, de debò a can Ribot!*

Sairam Erdisi / Isidre Marías

*Sí, ja sé que hi ha altres variants i derivades, a més d’aquesta, però aquesta, ara, és fonamental.

Notícies relacionades