Les prioritats, l'emergència climàtica i la veritat que ens neguen

Aviat farà un any de quan els nous moviments per l'emergència climàtica van començar els primers passos a casa nostra.

Des de llavors, els diferents col·lectius s'han dirigit, amb diversitat de formes, tant a la ciutadania com a la classe política reclamant la construcció d'una sortida col·lectiva al desgovern autodestructiu en el que estem instal·lats, que ens dirigeix al col·lapse dels ecosistemes a 10 anys vista.

Durant aquest any, molta gent i molts mitjans han acollit en el seu vocabulari aquest nou concepte, sorgit de la ciència però enforçat per l'acció ciutadana. També els partits, en gairebé tot l'espectre polític, han acollit aquesta expressió, tot i que buidant-la de significat, però tot i així ha esdevingut peça fonamental d'allò que en l'emergència del partit verd (a Espanya la ultradreta) la majoria de demòcrates reclamem; un cordó sanitari amb el feixisme. Avui en dia, pots reconèixer fàcil i distintament un feixista (activista o còmplice passiu) pel seu negacionisme de la ciència climàtica.

Hem vist, i això és lloable, com moltes institucions i governs començaven a repetir l'expressió d'emergència climàtica com el mantra d'una nova època, parlant dels canvis a tots nivells que aquesta implicarà.

Durant aquest any hem viscut bastants comicis electorals de diferents escales. En cap d'elles, lamentablement, cap partit polític ha presentat cap mesura concreta ni cap programa polític consistent amb els coneixements científics i la voluntat de preservar l'espècie humana més enllà d'un parell de dècades.

Diversos governs de diferents colors de diferents llocs han anat fent seva l'expressió, però són realment pocs els que l'han dotat de contingut més enllà de la retòrica de la nova correcció política.

Perquè, si ens la prenem seriosament, si confrontem les prioritats reals amb les que no ho són, l'emergència climàtica hauria de ser la màxima prioritat de qualsevol bon govern transparent.

La pròxima setmana arriba de rebot a Madrid la COP25, la conferència pel clima que s'havia de fer a Xile, però on va ser cancel·lada per el conflicte social que es viu actualment, del qual les autoritats no han sabut donar resposta més enllà de la repressió. 27 morts, 5 mans, 25 ulls, és el balanç provisional d'allò a què està disposat el leviatan abans de rendir les armes. A Xile però també a Madrid, on els cossos de seguretat ja han preparat el terreny per a criminalitzar tothom qui es mogui durant aquets dies, en unes publicacions repugnants que han cremat com la pólvora en la caverna mediàtica, pròpies de la subdemocràcia que no és cap secret que és Espanya. El 7 d'octubre, durant la segona Rebel·lió Internacional per la Vida varem trobar-nos a Madrid amb la vulneració de drets bàsics, accions il·legals i no protocolàries per part de la Policia Nacional, que combaten el crim amb crim, i no tenen cap remordiment a l'hora de fer mal a menors d'edat asseguts pacíficament al terra. Seria il·lús esperar que aquest cop els guardians de la llei actuïn amb més respecte per la llei. Portar mil antidisturbis a la capital és la primera, i de moment l'única resposta de l'Estat al malestar ciutadà.

Unes conferències climàtiques subvencionades pels grans contaminadors, de les que ja s'han desdit alguns països, i que la pròpia ONU reconeix des de fa una setmana que encara que es complissin, cosa de la que no hi ha gaire mostra de voluntat política, són completament insuficients, de fet, s'hauria de multiplicar per 5 la velocitat dels canvis prevista en els acords per evitar el col·lapse en deu anys. Les exigències de l’ONU s'assemblen avui més a allò que demanen els “radicals ecologistes” que a allò que eren els compromisos i objectius més o menys establerts per les autoritats polítiques fa pocs mesos.

Davant d'aquest panorama, les males notícies s'acumulen, i encara esperem que els nostres governs surtin a donar la cara respecte a la crisi que estem vivint amb paraules franques i clares. La contradicció creixent en la nostra societat, entre considerar l'amenaça com a real, i l’òbvia inacció persistent al respecte, és un dels grans factors que avui contribueix al creixement desbocat dels discursos feixistes, més d'hora que tard, tot saltarà pels aires. I no només el feixisme més explícit és el problema, la sempre falsa equidistància és cada dia més conflictiva.

Durant dècades hem rebut desinformació pels mercaders del dubte, que ens han repetit una i altra vegada que “no n'hi ha per tant”, hem rebut coacció per part d'una correcció política obsoleta i autodestructiva, i una sèrie de dogmes ideològics absolutament irreals: l'expectativa del creixement infinit, el progrés etern, i la tecnolatria. Ara veiem com tot això s'esfondra i no sembla que hi hagi ningú capaç d'imaginar una alternativa compatible amb la realitat de que la Terra no és ni plana ni infinita.

La veritat, explicada fàcil, vivim en una emergència que és un atzucac mortal del que no sortirem sense un canvi immediat, un gir de 180 graus en la nostra trajectòria històrica i els nostres valors culturals. No en sortirem sense una rebel·lió global per la vida.

La veritat que ens neguen és que som sociodependents i ecodependents, jo existeixo perquè nosaltres existim, i en definitiva, existim perquè ens necessitem, perquè formem part d'una xarxa de relacions intra i inter específiques que ens sosté. Però existeixen relacions molts més antigues i fortes en la Terra que aquelles de les que participem com a humans, i la nostra actitud com a manada de micos ebris amb destral i poc sentir comú ens porta de cap a l'expulsió d'aquesta única terra que ens ha sigut donada.

Isidre Castañé Campmany, activista realista i santcugatenc de soca-rel

Notícies relacionades