Publicitat

La primera vegada

  El 2 de febrer va ser la meva primera vegada. La primera vegada que corria, o millor dit, que la meva cadira rodava en la pista del  Circuit  de Catalunya. Mai havia participat en una competició amb finalitats benèfiques, bé, he de dir que sense  fins benèfics tampoc ho havia fet.  

El missatge  del  Borja Mercader  no em va estranyar, ja que  és una persona increïblement generosa. En tots els esdeveniments que impliquin una ajuda social,  ell sempre està disposat amb el seu ampli somriure a l’aire. El Borja  és una d’aquestes persones de les quals estic orgullosa  de  poder gaudir de la seva valuosa amistat.   

El seu  Whatsapp  va aparèixer ocultant el meu treball,  El dolor (com eina inspiradora en l’art de Frida Kahlo)  de l’assignatura de Teoria de l’Estètica de la universitat.  El dolor,  aquest  intrús que  separa o uneix a les  persones.  Vaig lliscar maldestrament el missatge per la pantalla del mòbil i vaig obrir la conversa. Em convidava a acompanyar-lo a una carrera  solidària de cinc kilòmetres en el circuit de Montmeló per recaptar fons per la lluita  de  l’Esclerosis múltiple.  No m’ho vaig pensar ni un segon per acceptar, ja que córrer amb el Borja no em representava cap problema,  sinó tot el contrari. Tot i que ell no és corredor professional ni habitual, li tinc una gran confiança perquè el Borja té una voluntat  en contra dels fracassos  i  a favor dels triomfs.  Ell havia  competit en  diverses carreres solidàries, però en cap d’elles havia estat empenyent una cadira de rodes.  Anava a ser la seva primera vegada.   

En el circuit de Catalunya es van agrupar milers de participants per Mou-te per l’Esclerosi  Múltiple, que és com es  va anomenar  la cursa. Segons la web  esclerosismultiple.com  aquesta malaltia és… “una malaltia crònica del Sistema Nerviós Central. Està present en tot el món i és una de les malalties neurològiques més comuns entre la població de 20 a 30 anys. Pot produir símptomes com fatiga, falta d’equilibri,  dolor, alteracions visuals i cognitives, dificultats de la parla, tremolor, etc. El curs de l’Esclerosis Múltiple no es pot pronosticar, és una malaltia capritxosa que pot variar molt d’una persona a una altra. No és contagiosa, ni hereditària. Afecta les persones al principi de la seva vida laboral, quan estan iniciant els seus projectes vitals, i es dóna amb més freqüència (més del doble) en dones que en homes. Fins ara, no es coneix la seva causa ni la seva cura”.  

El  dia de la carrera, va despertar amb un sol atípic en un mes hivernal,  un sol que va ser el preludi  de la victòria  del meu company d’aventura.  Aquell matí,  el Borja va ser  el  campió , un cavaller de l’Edat Mitjana, sense armadura ni llança, però sí de peus veloços, resistents braços i  ferma constància que no va defallir durant els cinc kilòmetres que em va haver d’empènyer en la cadira de  rodes.  Tot i l’esgotament  (el del  Borja més físic  i el meu mental)  vam concloure la cursa  amb esperança i satisfacció.  

Per finalitzar un matí magnífic, un motorista dels que  vigilaven la  cursa em va obsequiar amb quelcom que mai m’havia plantejat, a causa del meu escàs equilibri,  pujar a la seva moto Harley  Davinson  per donar unes voltes al circuit!  I també va ser  la primera vegada que  pujava a una moto..   

Aquell dia vam competir pel  meu amic  Victor  i per totes les dones amb esclerosis múltiple:  elles són els veritables heroïnes!  Bé, elles i el Borja  Mercader.   

  Pili Egea , escriptora i estudiant d'Història de l'Art 

Notícies relacionades