Publicitat

No és una cadira de rodes. És el meu alter-ego.

"Va reflexionar uns segons i, davant de la dificultat que presentava el part, va decidir anestesiar a la meva mare. Després de fer-li un tall a la panxa, primer va néixer la cadira de rodes i tot seguit vaig néixer jo".

​La Rodas pren vida, per primera vegada, en aquest fragment literari i molt aviat assoleix tanta força que salta del meu imaginari a una realitat paral·lela per compartir el meu dia a dia. La Rodas és una singular i tímida cadira de rodes. És la protagonista del meu relat semi-biogràfic “Todo sobre mi hermana”(any2008) amb el que estic unida mitjançant un llaç sanguini molt especial. Sempre recordaré la seva creació; va ser tan fluida que, des del primer instant, vaig comprendre que ella havia estat des del meu naixement en segon pla, però sempre al meu costat. El relat va sorgir tan natural que no vaig ser conscient de la importància que aquest personatge tindria en la meva vida.

Les primeres persones que van rebre el meu relat van quedar sorpreses i commogudes. Així va ser com, a poc a poc, em vaig acostumar que la Rodas estigués present. Em vaig convèncer que era un personatge transcendental en la meva escriptura. Així mateix, vaig poder descobrir que aquest relat ajudava a acceptar les situacions dels meus lectors. L’exemple més rellevant, els meus pares. Vaig aconseguir que em felicitessin amb un sincer somriure, en comptes de felicitar-me amb el trauma de recordar el dia que em va costar tant néixer i viure. Actualment, els meus pares li canten l’aniversari feliç a la Rodas.

A l’any d’escriure “Todo sobre mi hermana”, vaig tenir la necessitat de rescatar a la Rodas per col·locar-la en un altre escenari molt diferent. Vaig pensar que ella sí que podia aconseguir el que per mi era impossible. D’aquesta manera, va sorgir “El poeta y Rodas”. Una història surrealista i esbojarrada on la Rodas, en la seva plena adolescència, s’enamora d’un conegut poeta. Per conquerir-lo, planeja segrestar-lo d’una manera molt original.

“Quan es va aixecar, la Rodas no s’ho va pensar dues vegades. Va treure els dos frens i es va llançar en una carrera vertiginosa. Les pedretes que es trobava en el camí feien vibrar els radis i cridar els ferros del seu cos. El poeta cada vegada estava més a prop, aliè al seu destí. Un dels homes que estava amb ell la va veure baixar esporuguida, i al pobre, de l’ensurt li van saltar els ulls de les òrbites, el bigoti se li va eriçar com la cua d’un gat malcriat... La Rodas va alçar un reposabraços i va agarrar al poeta desprevingut, l’assegué sobre ella. Així, els dos junts, es van enlairar cap al cel blau”.

​El conte de “El poeta y Rodas” no va ajudar de la mateixa manera com ho va fer Todo sobre mi hermana, però sí que va aconseguir arrancar algunes riallades. Finalment, em vaig prometre no tornar a utilitzar a la Rodas, ja que no la volia cremar.

​Després de set anys, en una de les edicions de Fem un Museu (projecte inclusiu que realitza Museus Sant Cugat), vaig escriure dotze contes infantils que acompanyaven a les obres creades en ceràmica pels artistes que formen aquest projecte. Volia que aquests dotze contes no fossin independents entre si. Li vaig donar moltes voltes per poder enllaçar aquests contes. Al final vaig decidir tornar a utilitzar a la Rodas com a fil conductor. Vaig creure que seria útil perquè el món infantil s’apropés d’una manera didàctica i divertida a les persones amb diversitat funcional.

​"Amb la seva càmera travessava els rius d’un salt, s’enfilava als arbres i feia carreres amb la Rodas!, una cadira de rodes que vivia en el poble. Tantes fotos va fer que dins de la càmera habitava tot un bosc! Però en créixer, va guardar la càmera a les golfes de casa seva i es va fer bomber".

​Espero que aquesta petiteta Rodas i altres cadires de rodes ajudin que el món sigui una mica millor i més just.

Pili Egea, escriptora i estudiant d'Història de l'Art​

Notícies relacionades