Publicitat

De què van els polítics?

El recent afer d'assetjament sexual del cap de gabinet del Departament d'Exteriors, Carles Gracias, és un cas que m'ha fet plantejar-me aquest interrogant.

Quan entro en la història, resulta que aquest polític és un faldiller-papallona que va sucant d'aquí i d'allà, fent servir les relacions pròpies del càrrec per a noves conquestes. Després les assetjava en el més pur estil masclista. Cristòfol Colom hauria estat content de tenir-ho al costat quan va trepitjar les Amèriques.

No fa gaire, l'exdiputada de la CUP, Mireia Boya, va renunciar a l'escó al Parlament de Catalunya i va deixar el partit perquè un company de la mateixa formació l'havia assetjat també, aquesta vegada, psicològicament.

Diu la Mireia, en una entrevista que li fan, que no és una qüestió de diferència de línies polítiques, sinó de masclisme, de rols de poder. I de silencis, perquè molts companys i companyes de partit callaven. A algunes  les trobava en el lavabo plorant, però no tenien força per a denunciar-lo. Quan va dimitir, va rebre una trentena de trucades de dones militants, regidores i alguna alcaldessa que li deien: “A mi també m'ha passat això”. O sigui, que hi ha més assetjadors camuflats en la política.

Em fa pensar en el que deia l'admirat José Antonio Labordeta en el seu llibre “Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados”d'Ediciones B.  En ell narra la seva experiència com a flamant  diputat a la Cambra per la Chunta Aragonesista.

Explica que el primer dia que va arribar a Las Cortes, va ser dels pocs que va fer-ho en taxi un dia de pluja. Després no sabia on deixar l'impermeable xop, perquè no havia lloc on posar-lo.

Algunes senyories ―explica Labordeta―, tot queixant-se d'alguns diputats que no anaven a les sessions i seguien cobrant el sou, deien: “¡Es una vergüenza!”. I ell comentava: “A veces es más vergüenza estar y no existir”.

Durant la famosa  reacció que va tenir en el Congreso on els va engegar a la merda, comenta referint-se als seguidors del PP: “Desde las bancadas, en las que permanecían escasos diputados, de esos que podríamos llamar hooligans, cuyo único objetivo es desconcertar a quien está en la tribuna, aumentaron los rumores y las mofas... incluso, alguno me dijo: “Canta, cantautor de las narices!” Y ahí salté. No pude más”. José Antonio Labordeta, historiador, professor d'institut i cantant, no va poder més i va saltar.

No m'agrada generalitzar, és clar que hi ha polítics honestos que estan al servei del poble. Però també n'hi ha que estan al servei dels “lobbys”, dels grups de pressió, d'interessos econòmics. Que hi ha un grup de senyorets que només escalfen l'escó, dormiten i voten quan cal i a qui cal. O que mediatitzen la política envers els seus interessos personals i sexuals.

Calia dir-ho i que la gent, a l'hora de votar, sàpiga a qui dóna el seu vot. No estaria gens malament que les llistes fossin obertes i votar-los d'un en un, sabent qui són.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades