Marcenia Baqués: "A Valldoreix li calia alguna cosa per donar-li més embranzida cultural"

Fotos: Jordi Pascual

Marcenia Baqués parla ràpid. Se la nota emocionada perquè la pensada de fer una mostra d’escultura a Valldoreix ja és una realitat. Ella n’és una de les ideòlogues i ha esdevingut presidenta d’Amicart Valldoreix, l’associació que hi ha al darrere de la I Biennal d’Escultura Valldoreix dels Somnis que es pot visitar al Parc de Sant Cebrià, el Club Esportiu i l’EMD fins al 25 de novembre. Coneguda i reconeguda com a mare del projecte, abans de la presentació del 25 de setembre no para de saludar coneguts i artistes. Entre felicitacions, troba 7 minuts per atendre aquest diari.

Jordi: Ara veiem la inauguració de la mostra però ha portat molta feina. Com ha estat el procés?

Marcenia: Molt ràpid. Ens van oferir aquesta data de cloenda de la Festa Major de Valldoreix. Ens ho van dir al novembre i encara havíem de preparar l’associació, preparar-ho i, sobretot, fer la convocatòria d’artistes. Havíem de tenir com a mínim 3 mesos de convocatòria. Després havíem de fer la selecció.

La vila acull 23 obres però, diu, van rebre molts projectes, fins i tot d’Estats Units i d’Itàlia, però no van poder pagar el transport ja que gran part de la biennal està autofinançada pels membres de l’associació. Si bé, el boom és una molt bona senyal. “Sense artistes, no podíem fer la Biennal”.

J: L’EMD us ha donat una subvenció per tenir més força.

M: L’EMD ha estat importantíssima perquè des del primer moment va creure en aquest projecte. No tenien ni idea de l’envergadura d’aquesta història. Pensaven que seria informal però, a mida que vam presentar-los els projectes, s’hi van ficar. Ens han ajudat moltíssim en la instal·lació d’obres i tot el que hem necessitat.

Però en la cloenda de la presentació les felicitacions van molt més enllà de “l’Ajuntament de Valldoreix”, com de vegades diu Marcenia. Imma Pueyo, comissària de l’exposició, i Josep Carné, secretari d’Amicart, s’emporten els principals elogis. També reben reconeixement el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, que ha ofert el seu ajut en la restauració de les estructures si hi havia qualsevol problema. La seva directora, Maria Àngels Soler, diu que “només ha calgut donar suport perquè la proposta era molt bona”.

El Club Esportiu Valldoreix, àlies Club de Tenis, ha estat el lloc de les reunions preparatòries i indret on ubicar quatre de les escultures, mirant Montserrat, com bé diu emocionada Carme Cuevas, autora d’Ànima de Collserola, que ara té dos ànimes: Collserola i Catalunya. Joan Carles Pradell, president del club, destaca la sensibilitat cultural dels associats: “Potser haurem d’afegir ‘cultural’ a l’’acció social i esportiva’ que recullen els nostres estatuts”. De tot plegat, Marcenia treu una conclusió: “S’ha complert un somni, Valldoreix dels Somnis”.

J: Com una colla de gent s’ajunta i decideix fer una biennal a Valldoreix?

M: Hi ha pobles d’Espanya i Catalunya que presenten no precisament biennals però sí mostres d’art i escultura. Vam conèixer un projecte molt interessant d’un artista anomenat Federico Eguia a Puebla de la Sierra, a una hora i mitja de Madrid. Van començar fa 15 anys amb una petita biennal i avui dia és molt important. Va gent del Japó fins i tot. Em va agradar molt el projecte. Sempre hem estat amb l’art i vaig pensar que a Valldoreix li calia una història com aquesta.

J: Dius que aquesta biennal és d’èxit però la de Valldoreix, de certa manera, també ho és. Heu rebut fins i tot una obra de Mèxic!

M: Sí, i de Madrid, de Canàries - Veneçuela... Hem tingut projectes que no han pogut arribar per qüestió de costos. És complicat perquè s’ha de pagar el transport, l’artista no pot i nosaltres no ho hem pogut finançar. Si en la propera biennal volem rebre projectes de tot arreu, finançar els artistes internacionals seria importantíssim.

Així i tot, toca de peus a terra. La Biennal tenia dos objectius i els dos s’han complit. D’una banda, combinar urbanisme i escultura. D’altra, fer que artistes emergents o en una situació mitjana puguin exposar la seva obra, explicar-la i, si volen, cedir-la com a patrimoni per a l’EMD. De fet, les escultures dels tres guanyadors passaran a ser de la Vila.

Just després de parlar amb elCugatenc comença una inauguració simbòlica al Parc de Sant Cebrià i, allà, es fa una ruta per les 14 escultures amb comentaris dels autors i la comissària, qui també recomana adquirir el catàleg on, per 10 euros, hi ha l’explicació tècnica i artística de cadascuna de les peces. El passeig està ple de càmeres i periodistes, veïns, artistes, amics i, fins i tot, un parell d’estudiants xinesos.

J: Educativament, vau dir en la presentació, és una oportunitat d’apropar l’art a les escoles.

M: És el més important.

J: El sistema educatiu no ho té?

M: Hi ha un problema amb l’art contemporani, la gent no l’entén. És una oportunitat per a les escoles. Poden portar els nens i viure l’ambient creatiu amb els mateixos artistes. Han de veure l’art com una altra cosa, no com una història estètica guapa sinó com una història estètica important i de reflexió. L’art avui dia té aquest camí, més que posar un quadre a casa o anar a un museu i veure’l distant. L’art s’hauria d’apropar a cadascú, i als nens quan més aviat millor. Sinó passa el que passa, la gent ve aquí i no entén res. Això és, entre cometes, una “ignorància” del que es fa amb l’art avui en dia.

J: Creieu que cobriu una manca d’art a Valldoreix?

M: Sí. Pensàvem que Valldoreix és un poble que té molts jardins i verd. A nivell històric té l’ermita de Sant Cebrià i el mur del castell de Canals. Li calia alguna cosa per donar-li més embranzida cultural. La Biennal, si continua, pot ser interessant per a Valldoreix perquè la idea és que alguns artistes donin la seva obra i hi haurà tres premis que es quedaran a la vila. Es pot fer un recorregut escultòric interessant al costat de la Biennal que seria cada 2 anys.

Els premis ja s’han donat a conèixer, just després de la ruta d’inauguració per totes les escultures i abans del pica pica. Però a Marcenia li sap greu haver de triar: “Tots us mereixeu el primer premi!” Per compromís, però, el jurat havia de designar 3 guanyadors amb guardons de 5.000, 3.000 i 2.000€.

Els premiats

El primer guardó ha estat per a Miriam Pérez, d'Huitzilac (Mèxic), per la seva obra Madre tierra que reprensenta l'esfera del planeta amb una figura femenina al mig travessada per una daga, símbol del sofriment de la terra. El jurat l'ha destacat "per la singularitat i complexitat del seu treball escultòric i pel seu contingut humanístic basat, com diu ella mateixa, en la lluita per la vida".

El segon premi se l'emporta l'obra Cadires salvatges d'Arine Patou i Renè Muller amb una escultura de cadires tallades a troncs d'arbres i pensada per situar al mig de zones boscoses. En destaca "el coneixement tècnic i habitat en el tractament del material". El jurat també considera el diàleg dels volums amb la natura i els humans.

Finalment, el darrer premi ha estat per a la santcugatenca Neus Colet per la seva obra Davallada. Jugant amb el metall, l'escultura es basa en tres tubs sobre els quals "circulen" petits vehicles a mode d'insectes. El motiu del tercer guardó ha estat "el diàleg que estableix entre els procediment plàstics dels tres elements escultòrics i el nostre entorn tecnològic".

L'entrevista en vídeo

Els 7 minuts de conversa indicats al principi de l'article.

Notícies relacionades