“No és ciutat per a vells”

La nostra ciutat, com la resta de la comarca i el país, envelleix. És previst que el 2030 a Catalunya una de cada quatre persones tingui més de 65 anys. Es calcula que a les mateixes xifres arribarà l’Estat espanyol l’any 2033, que també veurà envellir exponencialment la seva població. Pel que fa a nivell local, Sant Cugat l’any 2018 tenia un 13,6% de la població amb més de 65 anys, un punt més que al 2017, un percentatge que es preveu que creixi els propers anys.

L’envelliment de la població és un fet i les administracions públiques no mostren el més mínim interès per implementar polítiques que garanteixin una vida digna durant la vellesa.

De fet, ni les administracions ni la pròpia societat han pres consciència de la necessitat de centrar el debat en qüestions com les cures i l’envelliment. L’únic moviment que n’ha fet bandera és el feminista, ja que és evident que les cures i l’atenció a la dependència han estat al llarg de la història, unes tasques no remunerades i poc reconegudes assumides principalment per dones. I és probablement per aquesta raó que es tracta el problema sense la rellevància social ni política necessàries.

A la falta de voluntat, s’ha de sumar l’aplicació en aquests darrers anys d’unes polítiques neoliberals que han suposat restriccions pressupostàries, dures retallades i l’externalització dels serveis d’atenció a les persones. Un exemple és el Projecte de Llei de Contractes de Serveis a les Persones, més conegut com a Llei Aragonès. Aquesta Llei pretén potenciar la privatització de la gestió dels serveis sanitaris i geriàtrics i tindrà com a efecte directe un augment de la precarietat del servei d’atenció a les persones. Això serà així, perquè la gestió privada comporta, molt sovint, un empitjorament de les condicions laborals de les professionals del sector i la manca de la inversió necessària en l’activitat per part de les empreses que les gestionen. Per una altra banda, el servei deixa de tenir una perspectiva col·lectiva i passa a ser un servei amb objectius mercantilistes i econòmics que obliden qüestions tan rellevants com podria ser redefinir els models de cura actuals. Uns models que haurien de tenir sempre presents, per sobre dels interessos econòmics, les necessitats de les persones i la seva voluntat i autonomia.

Sant Cugat, no queda al marge d’aquesta concepció i la majoria dels serveis d’atenció a les persones grans del nostre municipi són concertats o privats, un exemple significatiu és que comptem únicament amb una residència pública de 68 places. Aleshores, no és d’estranyar que la majoria de la ciutadania que necessita ser atesa pel servei es vegi abocada a serveis privats que sovint son fora de la ciutat. És una altra manera d’expulsar gent de la ciutat, en aquest cas d’un dels col·lectius més vulnerables.

 

Davant d’aquesta realitat, era lògic que l’Ajuntament de Sant Cugat acordés per unanimitat demanar al Parlament de Catalunya la construcció d’una segona residència pública al barri de Volpelleres i oferís a la Generalitat la cessió d’un terreny per realitzar-la a fi de cobrir les necessitats de la gent gran de la ciutat.

Tot i ser un acord unànime, el passat 18 de setembre, la Comissió d’Afers Socials del Parlament de Catalunya va rebutjar pels vots en contra Junts per Catalunya i ERC la proposta de construcció de la residència. Ja han passat més de dues setmanes des d’aquesta lamentable decisió i, encara avui, l’equip de Govern municipal no s’ha posicionat al respecte. Tampoc ho han fet, els representants de l’oposició de Junts per Sant Cugat, malgrat que en la campanya electoral, la seva cap de llista, Carmela Fortuny, va anunciar als mitjans de comunicació del municipi un acord marc de treball amb la Generalitat per a la construcció de la residència.

Veient aquesta reacció institucional, sembla ser que novament les cures de les persones que més ho necessiten són a la cua de les prioritats de Sant Cugat. No és un fet nou. No és el primera ni serà l’última vegada que les cures no són prioritat per als equips de govern de la nostra ciutat. Per això, cal que la societat segueixi exigint els recursos necessaris per assegurar una vida digna per a cada un dels nostres habitants, sobretot per aquells sectors més vulnerables, per tal de poder aconseguir una ciutat organitzada a l’entorn de les persones i la seva salut integral, que no deixi ningú endarrere.

Aina Balada, advocada i mediadora

Notícies relacionades