El passat 28 de desembre va fer quinze anys de la Llei Integral contra la Ciolència de Gènere (LO 1/2004), una llei llargament reclamada per organitzacions feministes per posar un marc legal a la violència contra les dones. Van passar molts assassinats sota el nom de crim passional, que de passió no en tenia res però sí molt de masclisme. Eren assassinats encoberts on ningú registrava els seus noms ni qui ho havia fet.
Ells o nosaltres: desmuntat la violència estatal
Dissabte 18 de gener un Mosso d’Esquadra va assassinar la seva exparella amb la seva arma de foc reglamentària a Terrassa. Aquesta mateixa situació passava a Sant Feliu de Llobregat fa 4 anys. I a Mèxic. I a Turquia. I a França. I als Estats Units. I a tot arreu. Que les forces policials, les forces d’ocupació, perpetuin la violència masclista no és cap novetat. Però no podem deixar que resti impune. Són ells o nosaltres.
Fa unes setmanes vaig parlar sobre la intervenció al ple del regidor de Ciutadans Aldo Ciprian. En aquesta es queixava que un esdeveniment com el Quinto estigués organitzat per Arran i la CUP, i exigia a l’Ajuntament que s’apoderés d’una festa que sempre ha estat del poble de Sant Cugat. En el seu moment ja vaig dir que no tenia clar si el que hi havia darrere d’aquesta afirmació era simple ignorància sobre el teixit associatiu de Sant Cugat, o directament malícia.
Vivim envoltats de plàstic i no sabem què fer-ne. Com diu David Wallace, autor d’El planeta inhóspito, “el problema no és la negació del canvi climàtic, és la indiferència”. L’autor assegura que és massa tard: els efectes de la crisi seran devastadors, fem el que fem.
En l'informe que van presentar el 9 d'aquest mes l'escola de negocis EADA i el grup ICSA, resulta que els sous dels directius ha crescut aquest any vuit cops més que els dels empleats.
Si ja de per si la diferència era gran l'any 2018, el 2019, encara més. Això ha passat, sobretot, a les grans empreses com la banca i les assegurances. La petita i mitjana empresa (les PIMES) són les que han hagut de fer més esforços davant l'increment del salari mínim interprofessional, promogut pel Govern.
L’estil de vida no és buscat sinó que es gestiona. I una família monoparental ha de gestionar molt, moltíssim, el seu flux de recursos versus despeses, així com el feeling i difícil equilibri entre fortaleses i amenaces.
I la dona monoparental en aquesta anàlisi DAFO ha de desenvolupar moltes fortaleses i si a sobre no te reconeguda legalment la condició de monoparentalitat, encara més.
Unes de les primeres coses que planifiquem quan estrenem un nou any són els propòsits que ens agradaria complir i que sempre comencem amb ganes inusitades, encara que gairebé mai arribem a fer-los realitat. Sembla ser que la constància no és una de les nostres virtuts. Sigui el que sigui, sempre ensopeguem amb la mateixa pedra… És un dels paradigmes que posseïm els éssers humans.
Curiosament, les propostes més generalitzades són:
- Menjar més sa.
- Caminar.
- Deixar de fumar.
Diumenge al matí. Vinga Eli, aquest cop ho faràs amb temps i potser mataràs al Jordi d’un ensurt quan avui rebi el mail amb el nou article que sortirà dimarts. Bé, avui per vosaltres.
Potser el més difícil de conciliar en aquesta vida és el dret inqüestionable que té cada persona de decidir –si així ho vol– quan i com posar fi a la seva existència, i el dolor, els interrogants, la culpabilització que aquest acte pot generar en el seu entorn afectiu.
