Em pagaries més si fos un home?

Molts diuen que les desigualtats entre homes i dones ja no existeixen en la nostra societat, que són coses del passat. Diuen que hem enderrocat i superat totes les barreres socials que ens allunyaven d’assolir la igualtat de drets entre els dos gèneres, i qui deia el contrari eren quatre feministes enfadades amb el món. Doncs em sap greu comunicar-vos que no som quatre i estem enfadades, molt enfadades!

Les dones catalanes cobrem de mitjana un 26% menys de salari a l'any que els homes. La bretxa salarial entre homes i dones és un fet real i està davant dels nostres nassos. El salari mitjà dels homes és de 27.477 euros, en canvi el de les dones és de 20.324 euros. S’està discriminant a la meitat de la nostra població i esperen que ens quedem de braços plegats? Doncs no!

En el cas de les nostres companyes dels Països Catalans, les dones que viuen al País Valencià cobren de mitjana un 26,42% menys que els homes, i les dones que viuen a les Illes Balears cobren un 16,78% menys.

Avui, 22 de febrer, és el dia europeu per la igualtat salarial entre homes i dones, data en la qual es vol denunciar les desigualtats retributives que encara persisteixen per raó de gènere. El problema s’intensifica quan no hi ha cap data que confirmi la disminució d’aquesta esquerda, sinó que amb la crisi s’ha arribat a agreujar la situació salarial.

Quin són els components que fomenten aquesta discriminació? Sovint, estem tan acostumats a viure sota l’ombra del patriarcat i el conformisme que ni ens adonem dels detonants d’aquesta bretxa. Us posaré un exemple. Són les cinc de la tarda, els nens i les nenes surten de l’escola, qui els ve a buscar i se’n fa càrrec? Les mares. Com que són les dones qui normalment s’encarreguen de les tasques reproductives (feines de la llar i cura de familiars), la conciliació laboral i familiar trontolla. Aquest fet provoca un menor nombre d’hores treballades i una major taxa de parcialitat laboral entre les dones.

Una altra d’aquestes dades que et treuen una llagrimeta és l’escassa presència de dones en llocs directius, fet que provoca un sostre de vidre a l’hora d’obtenir salaris més alts. En aquest cas, és recurrent l’ús de l’excusa de l’edat dels directius. “No veus que són homes d’entre 50 i 65 anys, el canvi vindrà amb la regeneració del personal”. Doncs els anys passen i el canvi no arriba. A aquesta situació cal afegir-hi que les feines realitzades majoritàriament per dones són percebudes com a feines de menor valor o que requereixen una menor capacitació. El que faltava per poder posar la cirereta al pastís, menyspreu i precarietat.

Tot i que sembla que el futur més proper sigui un lloc terrible, ens hem d’arromangar les mànigues i posar-nos a fer feina, ja que encara queden moltes coses a fer. No ens espantem, apoderem-nos! Hem d’aconseguir fer del 22 de febrer un dia qualsevol, i començar a gaudir d’uns salaris justos i equitatius. Salut, feminisme i igualtat salarial.

Ainhoa Miró, estudiant d'Educació Primària i membre de les JERC

Notícies relacionades