Taula per a tres?

No fa gaire, vaig tenir l’oportunitat de fer una escapada a la costa, que, en hivern, adquireix un caràcter especial. He de dir que jugo amb certa trampa ja que no me’n vaig anar, precisament, a un poblet recòndit, sinó, més bé, a un dels enclavaments de moda dels darrers temps. Passejant pel centre, em va cridar l’atenció un restaurant. Era petit, recollit, i de temàtica americana. Semblava que, d’un moment a un altre, anés a sortir Elvis d’allà. El lloc era conegut per les seves hamburgueses, més encara, per la mida de les mateixes. Entre les especialitats destacava una que substituïa el pa per un donut. Sí, sí, un donut setinat que emmarcava una ració feta a base d’hamburguesa (per suposat), formatge i ou ferrat.

Deixem d’una banda allò barroc i, diguem, arriscat del plat. Entendran que em va causar impressió i, quan vaig tornar, ho vaig comentar amb les meves amigues. Vaig ensenyar les preceptives fotos fetes amb el mòbil i tot, per si no s’ho creien. Aquesta anècdota va donar pas a més de l’estil, allò típic que succeeix quan es treu un tema del qual, qui més qui menys, tots podem aportar alguna cosa.

Vam parlar de clàssics concursos de menjar americans o com, una vegada, vam escolar parlar del famós Heart Attack Burger, un restaurant que no dóna peu a la imaginació ni a la responsabilitat legal, ja que, penjant a l’entrada es pot trobar un cartell que adverteix als clients: “El restaurador no és responsable que li doni un atac al cor menjant en aquest local. Està avisat”.

Entre la major o menor gràcia que aquest tema pot fer, se’m van generar un parell de dubtes, potser la més important sigui aquesta: Quant arribem a menjar?

Les xifres em van horroritzar. Cada any es produeix menjar per alimentar tres cops el món sencer. Tres cops. Fem un pas més enllà: Hi ha més gent que es mor, a l’any, per una malaltia relacionada amb una dolenta o excessiva alimentació (malalties coronàries, en la seva majoria) que per malnutrició.

Com podem estar convivint amb les dos cares de la moneda? Com és possible que observem, impassibles, la imatge de l’excés i la de l’absència total? Si pretenem ser o començar a ser morals, no és hora de trobar un equilibri? No és hora que ambdues cares es miren d’una vegada?

Elvira Perelló, afiliada de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades