El preu del divorci

Al final ha succeït. Després de gairebé quaranta anys de matrimoni, el divorci ha arribat. Alguns diran que feia temps que es veia venir, però també són molts els que haguessin cregut que continuarien junts fins al final dels temps. Però la vida dels partits polítics, com la de les persones, passa per moltes etapes i finalment el matrimoni entre Unió i Convergència arriba a la seva fi. En poques setmanes hem vist com la federació, sorgida de la coalició nascuda al 1978, arriba precipitadament a la seva fi.

Com tots els trencaments, arriba també el moment de repartir tot el que es té en comú. En aquest cas no es tracta de custòdies de nens o repartiment de propietats o mobles. Es tracta d’escenificar el divorci en cadascuna de les parcel·les de poder on hi havia presència de CiU. El primer lloc on s’ha escenificat aquest trencament ha sigut al Govern i ara, a poc a poc, es va duent a terme la mateixa separació al Parlament, el Senat i al Congres. Però tard o d’hora arribarà el moment d’escenificar aquest divorci en el més complicat dels escenaris; el món municipal. Allà la separació portarà els problemes afegits de l’aritmètica dels plens i, en molts casos,  haver de trencar amb companys de govern de fa anys. Com és dur a terme aquest divorci és quelcom que és decidirà a cadascun dels municipis.

El que sí que serà comú és que a partir d’ara Unió serà tractada com un partit més, amb qui fer pactes igualment que amb la resta, però amb el valor afegit de tenir una experiència prèvia de convivència que sempre pot facilitar l’enteniment. El problema apareixerà quan hi hagi regidors i regidores que optin per pertànyer al nou partit sorgit del trencament amb la direcció d’Unió. En aquest cas, en els Ajuntaments on Convergència governi, s’haurà d’escollir entre pactar amb els que es queden amb en Duran o amb els que opten per marxar, tractant cadascun com un partit diferent. Però que succeiria amb aquells membres d’Unió que, després de caure del cavall com Sant Pau i veure miraculosament la llum, optin per demanar l’ingrés a Convergència?

En aquest cas està clar que Convergència, com a partit, estarà encantada de rebre’ls, però hauran de deixar les seves cadires i carteres. Perquè aquells que han obtingut un lloc en els respectius plens gràcies a la “quota” d’Unió poden aixecar suspicàcies amb aquest canvi. La millor manera de deixar de banda les sospites és renunciant a les seves cadires de regidors. D’aquesta manera quedar clar que el canvi d'Unió a Convergència no es produeix per necessitat de conservar el càrrec, sinó per una autèntica convicció política. D’altra manera seria difícil creure que aquesta “conversió” és sincera.

Notícies relacionades