El proper dilluns el govern portarà a Ple el Pla d’Actuació Municipal (PAM), un document que arriba més d’un any després de les eleccions i amb molts reptes a afrontar. Potser arriba tard però, clar, tampoc ens esperàvem una pandèmia mundial que ens condicionara tant durant tants mesos així que deixarem de banda les crítiques circumstancials i entrarem al contingut del document.
Un santcugatenc ocupa el càrrec de delegat adjunt de la Delegació del Govern davant la Unió Europea. El nomenament es va formalitzar el passat 8 de maig amb una designació directa i sense concurrència pública.
La decisió de tancar els consultoris de la Floresta i les Planes fins a l’octubre ha sobtat el veïnat dels dos barris, que ràpidament s’ha organitzat per a demanar una solució.
Ahir vam celebrar el nostre cinquè aniversari. No ho vam fer, com ens haguera agradat, amb una festa –almenys per ara– i, a canvi, vam publicar un recull dels principals reportatges que hem fet durant el darrer lustre. Hem passat una fita simbòlica com la barrera dels cinc anys sense fer massa soroll potser perquè allò important en un dia és ser poc autoreferencial i fer una tasca d’explicar al món, en el nostre cas un municipi.
Que 3.000 persones es troben, de sobte, sense faena és una notícia pèssima sempre, només que ara ens fa més mal perquè ja ens veiem de cap en una crisi en què qui caiga tindrà molt més difícil alçar-se. Que darrere dels 3.000 llocs de treball directes n’hi haja fins a 22.000 indirectes més no és més que un greuge dolorós que ens dibuixa, una vegada més, qui mana en este joc de dos actors: qui posa la mà d’obra sense la qual no existiria el negoci o qui posa els diners aconseguits gràcies a la mà d’obra dels primers.
He tornat per un moment als apunts de l’assignatura de Periodisme de Proximitat, que vaig cursar allà per l’any 2016 amb un bon professor –ara que això no és ser pilota per a guanyar nota– com ho és Vicenç Rabadán, que a més de periodista també és una persona implicada en la política –va ser regidor per l’Alternativa d’Unitat Popular– i vida social rubinenca i coneix bastant bé la realitat de Sant Cugat. Doncs bé, ací unes quantes de les anotacions d’aquell jo quatre anys més jove que ara:
Quan Pedro Sánchez va anunciar que el desconfinament gradual es faria amb una lògica provincial me’n vaig recordar de Javier de Burgos i de com la seua proposta territorial ens acompanya fins als nostres dies sense gaires alteracions tot i haver passat 187 anys.
L’alcaldessa va dir el passat 14 d’abril que, tot i les 58 morts a residències santcugatenques, no hi havia cap centre col·lapsat. Són moltes les veus que des de les administracions competents parlen d’evitar el col·lapse sanitari, dient de certa manera que no, no estem col·lapsats. Ningú ha parlat de col·lapse al tanatori però, en canvi, s’hi han hagut d’instal·lar dos contenidors frigorífics per a fer front a totes les morts, moltes d’elles de persones d’arreu del país ingressades a l’Hospital General.
A mi la Unitat Militar d’Emergències (UME) m’agrada menys per militar que per espanyola. I segurament hi haurà gent a qui li agradarà menys per espanyola que per militar. I d’altres que estaran encantats amb la UME i que aquesta forme part de l’exèrcit. Però ningú de nosaltres ens hauríem de negar en rotund a la seua intervenció en una situació com l’actual. Igualment, ningú de nosaltres hauríem d’exigir que siga la UME la que actue si ens garanteixen un altre servei de desinfecció eficient. Perquè hi ha moments en què importa més el què i el quan que el qui.
Les cures, sempre relegades per un sistema que les invisibilitza en favor d’altres treballs suposadament més productius, han pres una preeminència inqüestionable. A primera línia: transportistes, pagesia, personal sanitari, de supermercats, de neteja..., un reguitzell de professions menystingudes i que avui esdevenen la nostra única garantia com a societat i com a espècie.
