Jordi Pascual

Enmig de crits de 155 i 3%, de faltes de respecte als representants polítics, d’un quasi-assetjament per xarxes, de pintades a seus, d’un Polònia que és incapaç de posar una mirada local a les eleccions municipals a no ser que parle de Barcelona, d’una part de la ciutadania exaltada encara amb el no-res i de tantes altres mostres de sorpresa i/o preocupació davant un pacte de govern que encara no ha tingut grans traduccions reals, és el moment d’aturar-se.

Agraïsc la consideració que em té molta gent però ni sóc vident ni influent en la política com per a determinar si hi haurà un pacte independentista, d’esquerres o un govern en solitari. Són bastants les persones que s’ho pregunten i ho comenten. Acudeixen als periodistes pressuposant que tenim alguna informació extra que realment no tenim perquè encara ni existeix.

La tònica cau suau sobre els gels. A l’altra banda de la barra la cambrera somriu com una mostra de condol a la teua cara de cansat. La barreja del gintònic fa una efervescència que et sembla màgica. És absurd, saps que no és màgia però t’entestes en pensar-ho. Per un moment et ve a la ment que no hauries de prendre aquella copa, que realment no n’hauries de prendre cap. Eres conscient que fas un consum responsable però et molesta sempre que molt puntualment trobes en un beure el moment de desconnexió.

Esta setmana, de cop, diversos mitjans han escrit en condicional sobre l’empresa pública d’habitatge. Ho fan en base a un escrit anònim i sense saber si el que diu aquest escrit és cert –d’ahí el condicional–. A elCugatenc no publicarem res fins saber del cert si allò que s’apunta en la missiva és real o no.