Jordi Pascual

El parèntesi meravellós que representa l’agost per a la política municipal és un bon moment per a reflexionar sobre ella des de la calma. És un bon moment perquè l’activitat està aturada –o almenys més del que és habitual– i no es va a corre-cuita entre mocions. També és interessant pensar que aquelles persones que sempre estan preparades per a la seua intervenció política ara segurament estan gaudint d’unes –no diré si merescudes o no– vacances.

El final de curs ha estat marcat per un seguit de reivindicacions que topen amb el model de ciutat. Però la novetat és que no topen com fins ara. Durant anys hem tingut molts exemples de crides que han rebutjat el Sant Cugat verd com a constructor d’elit, és a dir, no tant el model com els seus efectes col·laterals.

Fins ara s’havia destacat molt –segurament massa– la marxa de Ramon Piqué de la regidoria i de la presidència del Consell de Barri de La Floresta, com si això significara necessàriament un desmuntatge de tota una estructura participativa que s’ha consolidat en un espai que el mandat passat era un descontrol de poques convocatòries i veïns enfadats. Però, evidentment, és un error.

Cansa. Cansa veure titulars que deixen a mitges i que juguen amb la batalla pel clic amb suggestió. Cansa haver de llegir mil cops “el vídeo que s’ha fet viral” o “les xarxes clamen”. Cansa perquè no és periodisme. Cansa perquè després hi ha un munt de persones que tiren merda sobre el periodisme, i tenen raó. Cansa perquè, malgrat les crítiques, les estupideses virals acaben tenint molta més audiència que qualsevol altre contingut.