Història d’una declaració, i uns quants agraïments
Per la quantitat de gent que em pregunta crec que no cal explicar com és que he acabat investigat per un suposat delicte penal de desordres públics per la vaga general del 21F.
Per la quantitat de gent que em pregunta crec que no cal explicar com és que he acabat investigat per un suposat delicte penal de desordres públics per la vaga general del 21F.
La tònica cau suau sobre els gels. A l’altra banda de la barra la cambrera somriu com una mostra de condol a la teua cara de cansat. La barreja del gintònic fa una efervescència que et sembla màgica. És absurd, saps que no és màgia però t’entestes en pensar-ho. Per un moment et ve a la ment que no hauries de prendre aquella copa, que realment no n’hauries de prendre cap. Eres conscient que fas un consum responsable però et molesta sempre que molt puntualment trobes en un beure el moment de desconnexió.
Les esquerres santcugatenques veuen en les eleccions municipals del mes vinent una oportunitat per a un canvi de govern. De fet, veuen una oportunitat única per a aconseguir un govern sense CiU –i els hereus del seu espai polític–, un o ara o mai.
Esta setmana, de cop, diversos mitjans han escrit en condicional sobre l’empresa pública d’habitatge. Ho fan en base a un escrit anònim i sense saber si el que diu aquest escrit és cert –d’ahí el condicional–. A elCugatenc no publicarem res fins saber del cert si allò que s’apunta en la missiva és real o no.
Temen pel nostre futur col·lectiu. Així de clar. De senzill. Tot i que una afirmació tan taxativa amaga una complexitat enorme. Perquè fer front a la crisi climàtica implica enfrontar-se a tot el sistema. Mentre visquem immersos en la bogeria de productes d’un sol ús, de producció i consum constant, la Terra agonitzarà per culpa nostra, i amb ella el conjunt d’espècies que hi vivim.
De sobte, enmig dels primers aplaudiments de la sala en desitjar una majoria absoluta àmplia en les properes eleccions, Carmela Fortuny, candidata de Junts per Sant Cugat, etziba un: “No volem que ningú ens ocupi Valldoreix”. La gent aplaudeix amb més força per a què l’alcaldable acabe posant el segon colofó amb reaplaudiment dient que si cal es millorarà el conveni entre l’EMD de Valldoreix i l’Ajuntament de Sant Cugat i que el futur és “junts”.
Recorde amb estima un trist episodi que vaig viure als primers mesos d’elCugatenc, quan un servidor, amb una joventut insultant i sense haver acabar la carrera, es va capbussar en companyia d’altres persones a fer possible un mitjà de comunicació local que aportara noves perspectives. Ràpidament i pràcticament sense voler vaig haver d’agafar la responsabilitat de coordinar la redacció.
De vegades les forces polítiques d’esquerres parlen en termes grandiloqüents i pretesament analítics, quedant lluny de molta gent, sonant a una gauche divine que es reuneix entre sopars i copes per a salvar el món des de la poltrona d’unes classes acomodades. És cert que una part de l’esquerra té problemes per a connectar amb el seu electoral. Potser això explica per què a Sant Cugat acostumen a guanyar partits des del centre-dreta cap a la dreta mentre la majoria de la seua població es considera d’esquerres segons els estudis realitzats per l’Ajuntament.
S’apropaven les eleccions municipals del 2015. La Floresta estava forta, hereva d’una reivindicació constant per a què aquell Pla Antipols i Antifang que va presentar el llavors tinent d’alcalde d’Urbanisme, Pere Casajoana, es convertira en alguna cosa més participada i adaptada a l’entorn. El Pla de Millora va nàixer com una esperança i va seguir com una relativa frustració. La Floresta Parla havia vehiculat un acord que semblava impossible. Quina és la manera de compaginar la voluntat dels veïns que volien seguir tenint carrers de terra i els que volien començar a gaudir del paviment?
Amb la tarifa plana del transport metropolità –mal venuda com a entrada de Sant Cugat a la zona 1 de transport– han arribat un munt de debats sobre el model de transport i de pagament per aquest servei públic. És just que hi haja un impost metropolità? Què passa amb qui no utilitza el transport públic? Seria just que qui mai en fa ús no pagara d’alguna manera el servei públic si el transport col·lectiu gradualment s’imposarà com a única alternativa de mobilitat real davant la crisi climàtica? Què es pot fer per a què el transport públic siga més atractiu i/o utilitzat?
