“¡Viva España!ˮ, crida una part de la bancada, com si més de la meitat d’espanyols que no han votat les seues opcions polítiques anaren contra Espanya. Cops de pit, mirades ben preparades quan enfoca la càmera, cartells classistes i absurds... i fins i tot un partit negant-se a aplaudir la diputada Aina Vidal, malalta de càncer però disposada a acudir al Congrés per permetre el govern que els seus votants volien.
El mateix feminisme de masses que ens ha portat empreses explotadores fent samarretes amb lemes presumptament feministes també ens ha fet veure un mar de senyors que en dies assenyalats alcen la veu amb el lema “jo et crecˮ però que després, quan els toquen els privilegis, se n’obliden. Són aquells homes que s’atreveixen a fer escrits suposadament feministes o que eleven la dona mentre fan barbaritats com dir que la dona és superior per la seua bellesa o com compartir fotos de senyores 100% cànon de bellesa semi-nues al seu Twitter.
El titular d’este article és un atreviment però també una reivindicació d’igualtat entre municipis. Perquè mentre una part de la ciutadania s’emporta les mans al cap davant un tribut metropolità que ha rebut més crítiques que oportunitats, sembla obviar-se que Sant Cugat ha gaudit d’una oportunitat que no han tingut la resta de municipis de la comarca.
No, no tots els homes ens plantem en manifestacions feministes amb un ganivet. No, tampoc tots els homes toquem el cul a les dones al transport públic. No, ni tots els homes som heterosexuals que han de posar en dubte la identitat de gènere i l’orientació sexual de la resta de persones. Perquè no tots els homes responem a la masculinitat hegemònica. N’hi ha que intentem –i fracassem habitualment– trobar noves formes de relacionar-nos i comunicar-nos. És tan obvi que sona absurd haver-ho de dir.
Ens hem portat les mans al cap amb el creixement de l’extrema dreta a Espanya. El món ens ha sobtat amb un munt d’esdeveniments paral·lels, molts d’ells en forma de protestes socials: Xile, Equador, Catalunya, Líban, Hong Kong... Hi ha una resistència a Rojava i també hem vist cops d’estat a Bolívia i a Veneçuela. Poden semblar fets que han d’omplir les pàgines d’internacional i política sense més pena ni glòria però en el fons tenen trets comuns.
La participació ciutadana promoguda per l’Ajuntament està en vies de transformació a Sant Cugat, o almenys això sembla. El tripartit ha fet una aposta raonable i racional per als Consells de Barri: canviar els límits territorials per aconseguir consells més iguals a nivell sociològic, urbanístic i demogràfic. Pot semblar un poc trellat però és una primera passa indispensable per a millorar la participació.
Quan a les tertúlies es parla d’atzucac és possible que no siguem conscients de la complicació real de tot plegat. Perquè si bé és cert que a tots ens hauria agradat una eixida més tranquil·la al debat sobre l’autodeterminació de Catalunya, fa anys, massa anys, que les institucions han fallat, aferrant-se als interessos de les burgesies que dominen les democràcies liberals.
Al segon aniversari del primer d’octubre i, sobretot, en l’acte sobre el Consell per la República del dia següent es va dir en diverses ocasions la paraula identitat, en aquest cas vinculada a la catalanitat.
La setmana que ve Catalunya s’omplirà de mobilitzacions i activitats pel clima. Divendres es farà la vaga mundial i –espere– tothom correrà a explicar que hi ha molta gent movent-se. Durant un instant, com un miratge, semblarà que la gent ha posat l’agenda climàtica al centre i això té la força suficient per a marcar l’agenda política. Per una vegada el temps cronoscòpic ens correrà a favor.
Aquest estiu ha estat especialment carregat de notícies sobre suposats despropòsits vegans i animalistes. Hem tingut famílies que han desnodrit el seu fill i els mitjans han decidit especificar que eren veganes, com si el desnodriment fora culpa del veganisme i no de la despreocupació paterna i materna per garantir que els seus infants tenen els nutrients, proteïnes i vitamines suficients –cosa que afecta als omnívors també–.
