Una abraçada enmig de la vaga feminista

Estic en una d’aquelles èpoques de recerca d’abraçades; aquell instant en què algú aliè al motiu de la recerca et pren entre els seus braços. L’agafes, t’agafa, i durant cinc segons d'estrènyer-se mútuament el cor es calma i tot sembla tornar al seu ordre o, com a mínim, un calfred de pau recorre tot el cos, de cap a peus. I en eixe moment, just ahí, a mesura que tornes a prendre distància, un sospir intern et travessa. És relaxant, intens i útil, segurament perquè és efímer i això et recorda que el daltabaix que t’ha fet buscar l’abraçada també ho és.

El dia de la vaga feminista vaig trobar eixe instant. Amb una dona. Just el dia que elles havien de deixar de banda les tasques de cures va i trobe una de les cures més grans en braços d’una dona, una cura potser poc identificada com a tal però que milions de dones fan cada dia als seus fills, companys, amigues... mentre uns quants milions d’homes, abduïts per la masculinitat hegemònica, es limiten a fer bromes banals o qualificar de “mariconada” qualsevol mostra d’afecte.

Hem construït una masculinitat errònia –cap novetat– i fins i tot aquells que humilment creiem que la trenquem acabem caient en les seues urpes. Aquella abraçada no va ser cap micromasclisme, crec, però sí una mostra dels rols assignats: un home buscant suport en una dona perquè la majoria som, em tem, uns incompetents emocionals. La força del dia 8 de març va ser que aquesta contradicció és només una xicoteta mostra de les reflexions que hem hagut de fer milers d’homes i dones necessàriament.

Hi havia l’home de l’estació que, davant la impossibilitat d’arribar a la feina pel piquet que tallava les vies només va poder dir a la premsa que ja estava bé la lluita, que si ell fóra dona estaria darrere de la pancarta i que, més que legítima, l’acció és necessària. En eixa solidaritat des de l’andana es demostrava la incomoditat que vivim alguns homes, que no sabem com implicar-nos en una lluita que ens afecta directament però de la qual som conscients que no hem de ser protagonistes perquè garantir els drets de les dones ha de passar perquè elles puguen parlar i gestionar els seus anhels sense els condicionants d’una masculinitat fluctuant.

També hi havia els homes que es van haver de fer càrrec dels xiquets mentre la seua parella, veïna, amiga... estava sent protagonista de la història. És una situació amb un doble fil. D’una banda, molts homes –alguns sense fills– que mai havien estat al càrrec d’infants i que en la seua educació no han rebut els elements per a gestionar una cosa tan simple com un plor. D’altra, les mares que durant unes hores s’han desprès dels seus fills en una situació que els més menuts no entenien. Un dels reptes de la dignificació del treball de cures és que en la majoria dels casos es fa a persones a qui estimes, barrejant una ocupació no remunerada amb el complex món dels sentiments i els impulsos.

Encara que més superat, segur que hi ha hagut milers d’homes que es van trobar a la cuina, però la bona. Perquè treure pit fent una paella els dissabtes et pot fer guanyar fama de cuiner i implicat a casa però no significa que estigues cada dia lluitant contra les hores per a tindre encara que siguen uns simples macarrons a la bolonyesa sobre la taula. Em fa gràcia pensar en algun home despistat buscant com un desesperat per la cuina el davantal sense saber que el caixó on estava l’ha obert tres cops però no hi era perquè estava penjat al balcó.

En una lògica més col·lectiva, les dones també han pogut gaudir d’espais no mixtes on han sorgit inquietuds de la pròpia protesta que entre homes segurament no aflorarien. Elles han pogut externalitzar i compartir una situació tan normal con tindre por a un policia enmig d’una reivindicació –ho pose com a exemple perquè, òbviament, no he estat a cap grup de suport no mixt– sense que cap “valent” testosterònic se’n riga obertament o amb la mirada. I el més important, davant d’aquell comentari han aconseguit que una altra diguera: “Jo també”. És des d’eixa complicitat que es construeix xarxa i suport mutu. És just ahí on naix l’empoderament, el “som capaces perquè estem juntes”.

No sé quina serà la traducció real de les manifestacions feministes de dijous però tinc ben clar que, si han servit per a fer-nos totes aquestes preguntes i reflexions, han sigut molt més útils que la gestió del feminisme des del pragmatisme de les institucions. Un gest tant senzill com una abraçada m’ha fet nàixer un munt de reflexions i moltes més que ens han de vindre com una crítica i autocrítica al nostre món i a nosaltres mateixos. Per moltes abraçades més!

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades