Publicitat

L’adéu de Ramon Piqué

És un polític de carrer. Vaig conèixer a Ramon Piqué com un veí actiu de La Floresta Parla, aquella organització hereva d’Els Arbres Parlen, el col·lectiu que va aturar el projecte d’habitatge públic al voltant del carrer l’Estel i l’avinguda Verge de Montserrat, el mateix que ara el tinent d’alcalde d’Urbanisme, Damià Calvet, ha dit que Promusa pretén recuperar. Amb ell, i molts altres veïns des de l’activisme de barri, es va tensar la situació al Consell de Barri aconseguint al final que un Pla antipols i antifang esdevinguera un Pla de Millora participatiu.

Com vaig dir amb Carles Brugarolas quan va decidir fer un pas al costat, Ramon és un polític que sempre ha tingut un bon tracte. De fet, tots dos són els meus primers contactes de la política santcugatenca. Quan jo només era un xaval amb un programa a Ràdio Floresta, ambdós van acceptar sengles invitacions per a parlar de l’actualitat del barri, malgrat ser una ràdio humil i autogestionada. Sempre han respost a les preguntes i han explicat amb sinceritat el que calia.

Així i tot, com a espectador del circ de la política institucional, em dóna la sensació que aquest activista veïnal no se sentia còmode a la seua regidoria. Les dinàmiques internes d’un Ajuntament entren en contradicció amb la voluntat transformadora de base. I malgrat això, Ramon sempre ha sigut, per sobre de tot, un florestà. Ho demostrava cada cert temps en el Ple colant la falca publicitària de les activitats que havien organitzat les entitats del barri.

La seua arribada al Consell de Barri va complir les expectatives. L’òrgan de participació va deixar de ser un ring de veïns contra polítics per a ser un espai assembleari i més funcional. Però sempre amb les limitacions de l’administració. L’esforç de les entitats al consell ha adormit l’activitat reivindicativa a fora –tot i que continua havent-ne, sobretot de caire cultural– i ara no hi ha hagut resposta de carrer a l’anunci de recuperar el projecte del carrer Estel o davant el bloqueig de l’aplicació de la masoveria urbana a les cases dels mestres. La Floresta Parla ha deixat d’aparèixer als mitjans i l’activisme florestà ha caigut en la dinàmica institucional que intrínsecament té lligada un consell de districte. És, com a mínim, un punt de reflexió.

Tot i que segurament la seua humilitat ho negarà darrere del treball col·lectiu, la figura de Ramon explica en gran mesura la victòria de la CUP-PC a La Floresta en les darreres eleccions municipals. De fet, la seua discreció també ha deixat darrere d’un vel algunes experiències vitals d’importància cabal per a tota la societat catalana, com les tortures de la Guàrdia Civil que va rebre com a independentista opositor a les Olimpíades del 1992. Tot des de l’esquerra, amb Ubuntu a l’ordinador, les cançons d’Ovidi al cor i amb la catalanitat completa ben clara.

La seua marxa a mig mandat és una mostra més de la seua visió de la política. Ell és professor i la política institucional és circumstancial. Ell es deu a la gent però, alhora, és part d’aquella gent que en la seua quotidianitat també fa política, que no és un seguit de mocions i pressupostos sinó alçar-se cada dia decidint què pots fer per a transformar el món. I si el món queda gran, com Ramon, pots començar pel teu barri.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades