La ‘pàtria’ dels barris obrers

Ho va explicar Rafa Usero la setmana passada a un dels seus articles i durant els darrers dies una esperpèntica proposta territorial –depèn qui s’ho mire amb toc irònic o ben factible– ho ha evidenciat. Hi ha qui viu políticament de les fractures, qui de la Mola cap endins veu un territori i, sobretot, unes gents que no tenen res a veure amb el cinturó productiu i R+D, la crème de la crème, un model de futur que no podrà existir mai sense els pagesos perquè potser hi ha qui es canvia de mòbil un cop a l’any però menjar ho fem cada dia i, amb un poc de sort, amb més d’un àpat diari.

Fa molts anys que el nostre país no és autàrquic, que la reducció d'aranzels del GATT ha penalitzat especialment els productes sense valor afegit i, com el nostre sistema socioeconòmic entén com una mercaderia més un dret bàsic com tindre accés a aliments, els pagesos paguen els plats trencats. En una societat precaritzada, el consum barat i ràpid és necessari per a molta gent i això no beneficia la diferenciació que, a més, sempre té un límit perquè no tots els nostres aliments poden tindre la distinció encaridora d’una denominació d’origen.

Sobre això, sobre les runes de la societat de consum, de la crisi alimentària i d’una desertificació que no ajuda, hi ha qui té la barra de parlar d’unes zones productives i unes deficitàries, portant el classisme a la qüestió territorial. D’ahí, del dia a la nit i sense cap reflexió històrica de pes, neix Tabàrnia, Catabàrnia i el comtat independentista de ves a saber on, territoris inventats vinculats a una presumpta sobirania que mai s’ha reclamat i que hi ha qui relaciona amb la suposada insolidaritat de Catalunya amb la resta de l’Estat, obviant l’evolució, reivindicacions i consolidació del moviment independentista en totes les seues vessants; incloent l’internacionalisme.

Vincular el sentit patriòtic a una qüestió purament econòmica i, en tot cas, sentimental és un error. L’economicisme és erroni perquè des de ja fa uns quants anys qualsevol balanç econòmic positiu o negatiu està vinculat a lògiques globals. El patriotisme sentimental que no planteja res més enllà dels símbols acaba convertint-se en una cosa pareguda a una afició d’un equip de futbol qualsevol. Si la pàtria d’algú és una bandera, cap a qualsevol calaix. Si és una samarreta de futbol, jo porte la de l’Alcoyano cada cop que juguem i no he tingut mai cap problema, ni a casa ni de visitant.

Però el més absurd de les pàtries sentimentaloides i economicistes és que obvien la pàtria real i les seues subpàtries. Perquè potser és cert que un pagès d’Osona té poc a veure amb un treballador de la Seat de Martorell però la diferència no rau en la distribució econòmica ni el sentiment de pertinença, sinó al seu ofici que, en el més profund del seu sentit, continua tenint dos elements comuns: que segurament és un assalariat al servei d’algú i que la seua estabilitat està lligada a aspectes que no pot controlar.

Per això em sembla realment interessant la pàtria dels barris obrers, els de la Catalunya metropolitana que alguns porten a brandar quan els convé fent una mica més profunda l’escletxa territorial. Allà hi ha gent de tot arreu i de totes les ideologies. L’home del bar del cantó de ma casa que l’altre dia deia que segurament votaria a Ciutadans i els del CDR que veuen emocionats com l’independentisme ha crescut, sobretot, en eixos barri. La pàtria d’un barri obrer són moltes banderes diferents als balcons, el soroll del taller mecànic, el bon dia quan es compra el pa, les parets ennegrides pel fum dels cotxes, els drapaires, el pagès que ha deixat de ser-ho i el mestissatge d’ètnies i cultures. Qualsevol pàtria que intente imposar-se utilitzant políticament eixa realitat o, fins i tot, volent eliminar-la, serà una pàtria fallida.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades