Sense demanar el vot per ningú

El 27S no és un referèndum sobre la independència però se li aproxima bastant perquè tothom en campanya ha hagut de parlar d'això. Escriure un dia de reflexió i, tot i tenir la llibertat de dir el que et rote, voler respectar una jornada tan estúpida com curiosa no és fàcil. No demanaré el vot per ningú. Últimament alguns mitjans han començat a fer-ho. Ahir Vilaweb. El 2014 El Plural. En fi, no pense criticar ni defensar la línia de cadascú. Simplement espere que a elCugatenc no ho fem mai perquè volem tindre ventall ideològic de seguidors i no m'agradaria perdre ningú per una ximpleria.

Vos seré sincer. Tinc una faena pendent. Tot i que porte més de tres anys vivint a Catalunya encara no estic empadronat -conec casos pitjors-. M'he convertit en un observador privilegiat d'una realitat en la qual m'encantaria participar. A cada entrevista, acte, míting i article em venen més ganes de poder depositar una papereta a una urna el 27S. Ja vaig tard. A la següent serà. No sé quines seran les condicions de la següent.

Crec que hui hem de ser capaços de reflexionar sobre tot allò que hem viscut estos dies. Com vaig dir al debat que vam fer a Cal Temerari, la reflexió pot ser col·lectiva. De fet, millor si ho és. No podem oblidar la nostra ideologia i els nostres sentiments. Hem de deixar de banda la por per votar en consciència sense oblidar el sa debat democràtic: la contraposició d'idees. Hem d'aprofitar la fractura social -i utilitze eixe terme per molestar als qui en fan un món vinculant-la a la violència- perquè sense ella tindríem pensament únic, no hi hauria debat democràtic.

Tinc clar que el món que vivim és bastant lamentable, per no dir absolutament lamentable. Tenim unes institucions pseudodemocràtiques que ens imposen les voluntats dels poders econòmics. Tenim uns exèrcits que gasten milions fent la guerra on a nosaltres no ens fa mal. Després ens arriben els refugiats i “oh! Pobres persones!” Tenim una repressió de la mobilització social sense precedents en democràcia. Retallades, desmantellament de l'Estat del Benestar, coaccions, una economia estúpida que ens porta productes de l'altra punta del món amb un cost ecològic brutal i una qualitat dubtable, escalfament global, desigualtat, bombolles xineses -en deien creixement del 9% del PIB- petant...

Amb un panorama com el que tenim davant hauria d'haver una opció per votar reiniciar la partida. El problema és que no es pot. És per això que hem de reflexionar si realment la política parlamentària tal com la coneixem pot ser la solució als problemes d'aquest segle. Si no ho és, reformar-la o buscar una altra via. Si ho és o l'hem reformat perquè ho siga, aprofitar els seus instruments perquè les nostres preocupacions -poden ser diferents a les que apuntava- deixen de ser-ho i no per cansament sinó per la recerca d'una solució real.

Llavors, amb el convenciment o no de la via política, hem de decidir si cal votar i a qui. Potser la solució a les nostres preocupacions passa per un estat propi per a Catalunya o potser això importa poc. Potser s'ha de votar la dreta o l'esquerra per canviar-ho. Potser cal un recanvi als vells partits. No diré a qui votar però sí diré, parafrasejant l'Ovidi, que el canvi comença en un mateix i, per tant, no tindrà sentit votar res si no som capaços d'actuar coherentment en conseqüència. No podem demanar el final de l'armament i tindre una pistola a casa per si de cas. No podem votar si no pensem i debatem un poc. Passe el que passe el 27, el 28 serà interessantíssim. Bon dia de reflexió!

Notícies relacionades