Jordi Pascual

Palmadetes (climàtiques) a l’esquena

Temen pel nostre futur col·lectiu. Així de clar. De senzill. Tot i que una afirmació tan taxativa amaga una complexitat enorme. Perquè fer front a la crisi climàtica implica enfrontar-se a tot el sistema. Mentre visquem immersos en la bogeria de productes d’un sol ús, de producció i consum constant, la Terra agonitzarà per culpa nostra, i amb ella el conjunt d’espècies que hi vivim.

Grandiloqüències de precampanya

De sobte, enmig dels primers aplaudiments de la sala en desitjar una majoria absoluta àmplia en les properes eleccions, Carmela Fortuny, candidata de Junts per Sant Cugat, etziba un: “No volem que ningú ens ocupi Valldoreix”. La gent aplaudeix amb més força per a què l’alcaldable acabe posant el segon colofó amb reaplaudiment dient que si cal es millorarà el conveni entre l’EMD de Valldoreix i l’Ajuntament de Sant Cugat i que el futur és “junts”.

El jovent no s’implica i altres mentides

Recorde amb estima un trist episodi que vaig viure als primers mesos d’elCugatenc, quan un servidor, amb una joventut insultant i sense haver acabar la carrera, es va capbussar en companyia d’altres persones a fer possible un mitjà de comunicació local que aportara noves perspectives. Ràpidament i pràcticament sense voler vaig haver d’agafar la responsabilitat de coordinar la redacció.

Discurs, esquerres i crisi democràtica

De vegades les forces polítiques d’esquerres parlen en termes grandiloqüents i pretesament analítics, quedant lluny de molta gent, sonant a una gauche divine que es reuneix entre sopars i copes per a salvar el món des de la poltrona d’unes classes acomodades. És cert que una part de l’esquerra té problemes per a connectar amb el seu electoral. Potser això explica per què a Sant Cugat acostumen a guanyar partits des del centre-dreta cap a la dreta mentre la majoria de la seua població es considera d’esquerres segons els estudis realitzats per l’Ajuntament.

Recordant la Floresta Parla

S’apropaven les eleccions municipals del 2015. La Floresta estava forta, hereva d’una reivindicació constant per a què aquell Pla Antipols i Antifang que va presentar el llavors tinent d’alcalde d’Urbanisme, Pere Casajoana, es convertira en alguna cosa més participada i adaptada a l’entorn. El Pla de Millora va nàixer com una esperança i va seguir com una relativa frustració. La Floresta Parla havia vehiculat un acord que semblava impossible. Quina és la manera de compaginar la voluntat dels veïns que volien seguir tenint carrers de terra i els que volien començar a gaudir del paviment?

El tren i el barcelonacentrisme

Amb la tarifa plana del transport metropolità –mal venuda com a entrada de Sant Cugat a la zona 1 de transport– han arribat un munt de debats sobre el model de transport i de pagament per aquest servei públic. És just que hi haja un impost metropolità? Què passa amb qui no utilitza el transport públic? Seria just que qui mai en fa ús no pagara d’alguna manera el servei públic si el transport col·lectiu gradualment s’imposarà com a única alternativa de mobilitat real davant la crisi climàtica? Què es pot fer per a què el transport públic siga més atractiu i/o utilitzat?

La complexitat dels projectes assemblearis

Aprofite l’avinentesa de l’assemblea oberta d’elCugatenc, que se celebra just el dia que es publiquen estes línies, per a intentar esbossar la complexitat d’un espai assembleari, com ho és el diari però també molts altres col·lectius de la ciutat. És de justícia fer-ho perquè, alhora que suposa una oportunitat apassionant, la lògica cooperativa també topa de ple amb les nostres estructures mentals, generalment més propenses a l’individualisme que no a la construcció col·lectiva.

Soledat crònica en dates de trobada

Quan els mitjans i la societat en general parlen de soledat acostumen a vincular-la a la gent gran, donant la visió d’un envelliment passiu i d’aïllament que no encaixa en la realitat. Perquè, si bé és cert que les persones d’avançada edat tenen més paperetes que d’altres per acabar apartades socialment i restar orfes d’estima, no podem obviar que la soledat –la soledat crònica– és un mal endèmic dels nostres temps que supera amb escreix una segmentació generacional.

Pàgines

Subscribe to Jordi Pascual