Jordi Pascual

Recordant la Floresta Parla

S’apropaven les eleccions municipals del 2015. La Floresta estava forta, hereva d’una reivindicació constant per a què aquell Pla Antipols i Antifang que va presentar el llavors tinent d’alcalde d’Urbanisme, Pere Casajoana, es convertira en alguna cosa més participada i adaptada a l’entorn. El Pla de Millora va nàixer com una esperança i va seguir com una relativa frustració. La Floresta Parla havia vehiculat un acord que semblava impossible. Quina és la manera de compaginar la voluntat dels veïns que volien seguir tenint carrers de terra i els que volien començar a gaudir del paviment?

El tren i el barcelonacentrisme

Amb la tarifa plana del transport metropolità –mal venuda com a entrada de Sant Cugat a la zona 1 de transport– han arribat un munt de debats sobre el model de transport i de pagament per aquest servei públic. És just que hi haja un impost metropolità? Què passa amb qui no utilitza el transport públic? Seria just que qui mai en fa ús no pagara d’alguna manera el servei públic si el transport col·lectiu gradualment s’imposarà com a única alternativa de mobilitat real davant la crisi climàtica? Què es pot fer per a què el transport públic siga més atractiu i/o utilitzat?

La complexitat dels projectes assemblearis

Aprofite l’avinentesa de l’assemblea oberta d’elCugatenc, que se celebra just el dia que es publiquen estes línies, per a intentar esbossar la complexitat d’un espai assembleari, com ho és el diari però també molts altres col·lectius de la ciutat. És de justícia fer-ho perquè, alhora que suposa una oportunitat apassionant, la lògica cooperativa també topa de ple amb les nostres estructures mentals, generalment més propenses a l’individualisme que no a la construcció col·lectiva.

Soledat crònica en dates de trobada

Quan els mitjans i la societat en general parlen de soledat acostumen a vincular-la a la gent gran, donant la visió d’un envelliment passiu i d’aïllament que no encaixa en la realitat. Perquè, si bé és cert que les persones d’avançada edat tenen més paperetes que d’altres per acabar apartades socialment i restar orfes d’estima, no podem obviar que la soledat –la soledat crònica– és un mal endèmic dels nostres temps que supera amb escreix una segmentació generacional.

“S’ofereix dona per a la netejaˮ

Va aixecar el cap amb la humilitat de qui necessita un ajust als comptes familiars. Disposada a provar sort en allò que ha fet tota la vida. Va agafar una llibreta xicoteta i un bolígraf blau de propaganda. Va escriure el seu número de telèfon amb la cura de qui no vol que es confonga cap dígit i, amb la llibreta carregada de folis amb el seu contacte i una bombolla al dit cor agreujada per massa anys de bregar amb lleixiu, va eixir al carrer.

Stop momentani al decret de menjadors

El conseller Bargalló ha anunciat que, de moment, s’aturen els treballs de redacció del nou decret de menjadors que havia posat en alerta gran part de la comunitat educativa pel que consideraven una mercantilització del temps de migdia de les escoles públiques catalanes.

Dues nous sobre la taula o l’adéu de Castelló

Distant al govern. Proper al carrer. Feia temps que se sentia incòmode, com aquell a qui se li queden els pantalons torts en posar-se la camissa per dins i el cosit que uneix cada camal acaba fregant-li a una de les cuixes i, malgrat tot, aguanta unes hores fins a trobar el moment adequat per a solucionar el despropòsit.

– Ja saps que em porto bé amb tothom, que em dec a la gent –va dir en una conversa informal en ple mercadet de Valldoreix.

Premsa d’autoafirmació o el perill de tancar-se en un mateix

Ens hem convertit en consumidors voràgines de continguts diversos, especialment els digitals via xarxes socials. Tenim centenars de milers d’inputs a la butxaca. És tant senzill com agafar el mòbil i entrar a qualsevol aplicació connectada a la xarxa. Podem contactar amb gent de tot el món, veure les diferències i semblances, compartir i debatre amb persones que no pensem com nosaltres i tot aquest potencial s’ha convertit en un tancament en nosaltres mateixos.

“No tots els homes som igualsˮ

L’altre dia parlava amb una companya sobre alguns dels rols de gènere i violències més o menys tàcites a les quals s’enfronten les dones cada dia. Ràpidament vam acabar en l’àmbit sistèmic, perquè és això, una agressió no és el caprici volgut d’un home de manera puntual sinó que respon a una lògica d’aprenentatge social sota un sistema, l’heteropatriarcal, que ens fa reproduir uns rols vinculats a cada gènere. Pensar, doncs, que la resposta al masclisme és qüestió individual és caure en la trampa.

Pàgines

Subscribe to Jordi Pascual