Distant al govern. Proper al carrer. Feia temps que se sentia incòmode, com aquell a qui se li queden els pantalons torts en posar-se la camissa per dins i el cosit que uneix cada camal acaba fregant-li a una de les cuixes i, malgrat tot, aguanta unes hores fins a trobar el moment adequat per a solucionar el despropòsit.
– Ja saps que em porto bé amb tothom, que em dec a la gent –va dir en una conversa informal en ple mercadet de Valldoreix.
Ens hem convertit en consumidors voràgines de continguts diversos, especialment els digitals via xarxes socials. Tenim centenars de milers d’inputs a la butxaca. És tant senzill com agafar el mòbil i entrar a qualsevol aplicació connectada a la xarxa. Podem contactar amb gent de tot el món, veure les diferències i semblances, compartir i debatre amb persones que no pensem com nosaltres i tot aquest potencial s’ha convertit en un tancament en nosaltres mateixos.
L’altre dia parlava amb una companya sobre alguns dels rols de gènere i violències més o menys tàcites a les quals s’enfronten les dones cada dia. Ràpidament vam acabar en l’àmbit sistèmic, perquè és això, una agressió no és el caprici volgut d’un home de manera puntual sinó que respon a una lògica d’aprenentatge social sota un sistema, l’heteropatriarcal, que ens fa reproduir uns rols vinculats a cada gènere. Pensar, doncs, que la resposta al masclisme és qüestió individual és caure en la trampa.
Ha decidit posar-se un podcast de fons. No li agrada estar en desconnexió i, sempre que té obligacions més mecàniques que mentals per endavant, acaba posant-se alguna cosa que l’acompanye en la difícil faena de gestionar una casa.
A Sant Cugat hi ha una gran part de la població que té problemes per a fer front a alguna de les despeses del dia a dia. Crec que tothom ho intuíem però als espais oficials només es podia dir amb la boca petita perquè ens falta constatar-ho. Ara fa just una setmana que aquest diari va publicar les xifres del Baròmetre Inclusiu, una enquesta telefònica sobre pobresa, inclusió, desigualtats...
Les misèries d’un estat del benestar desconstruït ens han portat a una lluita quotidiana per les nostres vides. Ens situem, orfes de mecanismes forts que ens protegisquen, davant la realitat que ens aboca un sistema que basa el seu funcionament en les desigualtats, discutint i rebatent cadascun dels arguments d’aquells que mirant que el PIB puja ja tenen suficient per a dir que l’economia va bé.
Els indicis i casos de corrupció que afecten Sant Cugat són els protagonistes del segon dels Monogràfics elCugatenc, una aposta nascuda en el marc de l’assemblea ciutadana que fa suport a aquest diari, amb la voluntat d’arribar a tota aquella gent que encara no ens coneix i la que, seguint-nos, vol tindre entre les seues mans –tocar– el periodisme que fem. Fer un monogràfic semestral gratuït és tocar carrer. I nosaltres ho fem amb la voluntat de traslladar al paper l’esperit crític que sempre intentem posar en la nostra feina.
De sobte les xarxes han viralitzat la tinenta d’alcalde de Polítiques de Cicle de Vida, Progrés Social i Habitatge, Susanna Pellicer, arran d’unes declaracions que va fer ara fa més d’un any a Cugat.cat. La responsable política ve a dir que, tot i que no és una recomanació dels serveis socials, és de lògica que algunes persones decidisquen marxar de la ciutat quan no poden fer front al cost de l’habitatge.
Arran del cas de Sara, la santcugatenca que ha decidit marxar del país amb la seua parella després que s’assabentara que per a seguir vivint a la ciutat hauria de pagar 300 euros mensuals de lloguer més que no estaven disposats a assumir, s’ha generat un debat sobre si la seua marxa realment té motius residencials o es deu bàsicament al salari. Fins i tot he rebut crítiques a la notícia que havia escrit al respecte en forma de testimoni de l’afectada. Amb això, crec interessant obrir el debat.
Estem en plena setmana de la gent gran i el repte és trencar les barreres que separen la gent jove de la gent gran. No és senzill ni segurament això ha de passar per negar-nos a ser com som cadascuna de les generacions. Perquè és cert que aprofundir en l’escletxa és un error però negar les diferències entre nosaltres seria molt més greu, obligar-nos d’alguna manera a renunciar al que som en ares d’una convivència fal·laç.
