Jordi Pascual

Estem en plena setmana de la gent gran i el repte és trencar les barreres que separen la gent jove de la gent gran. No és senzill ni segurament això ha de passar per negar-nos a ser com som cadascuna de les generacions. Perquè és cert que aprofundir en l’escletxa és un error però negar les diferències entre nosaltres seria molt més greu, obligar-nos d’alguna manera a renunciar al que som en ares d’una convivència fal·laç.

L’habitatge, i especialment la protesta de Yolanda, ha estat el tema clau d’inici del curs polític. Podria semblar que les reivindicacions de més seguretat esdevindrien l’assumpte principal de l’arrencada postvacacional però hem sabut que els problemes d’accés a l’habitatge arriben a una índole que qualsevol altre problema esdevé secundari, el que no vol dir que també s’haja de donar resposta.

Ens hem acostumat a la política dels gestos; a aquella pràctica de paraules grosses i buides, de fulls de ruta, de línies vermelles, de treure pit però no aplicar les accions... Ho hem vist al procés, però no només ahí. La política està encotillada per les competències, per una legalitat que sembla irreformable a ulls de moltíssima gent, per les (in)capacitats d’alguns dels nostres polítics, per la pressió popular i pel paper dels mitjans de comunicació. Davant d’això, només queden els gestos: Jo et cluque un ull però després ja veurem què passa.

Hores d’ara els familiars d’alumnes deuen estar començant a preparar alguns detalls de cara al curs escolar que comença en unes poques setmanes. En qüestió d’un mes ens acostumarem a portar els fills al col·legi o que ells solets vagen a l’institut i tornarem a entrar a poc a poc en la tranquil·la rutina que ocupa la major part de les nostres vides, lluny dels excessos d’estiu. I amb la rutina, potser se’ns oblidaran durant uns quants mesos alguns dels temes que preocupen a l’àmbit educatiu local.