Els projectes col·laboratius han entrat a l’economia de mercat i, amb això, l’esperança d’una societat de cost marginal zero que ens obligue a una redefinició radical del capitalisme o fins i tot la seua superació amb noves o velles fórmules va diluint-se. Sí, hi ha la Viquipèdia, sí hi ha Linux, sí hi ha els arxius de música lliure... però sí, també hi ha Uber, Cabify, Airbnb...
L’habitatge, i especialment la protesta de Yolanda, ha estat el tema clau d’inici del curs polític. Podria semblar que les reivindicacions de més seguretat esdevindrien l’assumpte principal de l’arrencada postvacacional però hem sabut que els problemes d’accés a l’habitatge arriben a una índole que qualsevol altre problema esdevé secundari, el que no vol dir que també s’haja de donar resposta.
Quan t’expliquen que una persona ha mort per suïcidi poc abans de ser desnonada la impotència que et ve a sobre és immensa perquè tu –o jo– no eres ningú ni per a revertir una mort ni per a poder fer grans canvis que eviten que altres persones puguen arribar al mateix extrem o tindre una temptativa.
Ens hem acostumat a la política dels gestos; a aquella pràctica de paraules grosses i buides, de fulls de ruta, de línies vermelles, de treure pit però no aplicar les accions... Ho hem vist al procés, però no només ahí. La política està encotillada per les competències, per una legalitat que sembla irreformable a ulls de moltíssima gent, per les (in)capacitats d’alguns dels nostres polítics, per la pressió popular i pel paper dels mitjans de comunicació. Davant d’això, només queden els gestos: Jo et cluque un ull però després ja veurem què passa.
Encetem el darrer curs polític del mandat, que acabarà amb unes eleccions municipals que desperten una gran expectativa pel terratrèmol polític que poden suposar a una ciutat que en els darrers anys s’ha mostrat fidel a l’entorn convergent i els seus intents de redefinició –excepte a les eleccions estatals del 26 de juny del 2016–.
Hores d’ara els familiars d’alumnes deuen estar començant a preparar alguns detalls de cara al curs escolar que comença en unes poques setmanes. En qüestió d’un mes ens acostumarem a portar els fills al col·legi o que ells solets vagen a l’institut i tornarem a entrar a poc a poc en la tranquil·la rutina que ocupa la major part de les nostres vides, lluny dels excessos d’estiu. I amb la rutina, potser se’ns oblidaran durant uns quants mesos alguns dels temes que preocupen a l’àmbit educatiu local.
Tinc la sensació que durant el darrer curs polític han passat tantes coses que no hem tingut temps a pair allò que va passar ara fa un any a les Rambles de Barcelona i a Cambrils. Fa concretament un any i un dia que Catalunya va esdevindre el centre de les mirades del món per una de les pitjors notícies possible. I crec que és important fer un balanç deixant de banda deixant de banda la investigació i els debats polítics partidistes que alguns han volgut construir-hi.
Quan parlem de vida, ràpidament vinculem el concepte als anys d’activitat –laboral o d’oci– més activa. Que si les festes i bogeries de joves. Que si la creació d’una família de més adults. La criança, el progrés laboral, els amors, l’estabilitat... Tenim un guió de vida més o menys coincident prefixat en base a un pensament hegemònic de quina és l’aspiració que tenim com a persones. Qui se n’ix de les normes, és un fracassat. “Com que no vols tindre fills?
Cíclicament arriba a Sant Cugat el debat sobre seguretat, generalment centrat en els robatoris. Sempre és una qüestió delicada, perquè hi ha xifres i operatius que es mantenen en secret i perquè posa dels nervis els veïns de les zones en què és més difícil garantir la seguretat.
No hi ha millor manera de començar les vacances que amb una onada de suports a elCugatenc. I aquest és un article per a donar les gràcies.
Ha sigut esporàdic i poc previst. Tant senzill com una entrevista a Televisió de Sant Cugat amb Aina Serra, membre de l’assemblea ciutadana, i un servidor. A partir d’ací, moure-la una mica per les xarxes socials i alguns contactes i trobar-nos, de sobte, amb una onada de suports vinguts des d’entitats i persones a títol individual. No ho esperàvem i segurament per això ens ha fet tanta il·lusió.
