Milions de persones als carrers, pals com no havíem vist des de feia dècades, una declaració d’independència que potser es produeix la setmana vinent, el govern català acceptant i buscant mediadors, la premsa internacional deixant l’Estat per terra, debats que arriben al Parlament Europeu on només els grans partits es compacten en defensa de l’statu quo, la gent començant a donar l’esquena a una Unió Europea deslegitimada des de l’austericidi, aut
Ja està ací. Els darrers anys s’han fet llargs. Donava la sensació que allò de la independència era una promesa a la qual no es podia arribar, una quimera. Però la història s’ha accelerat per a gust i disgust de molta gent. El que havia estat un procés carregat d’institucionalisme ha fet un salt al carrer, ha superat les institucions, les ha desbordat.
Reflexió prèvia. Quan PDECAT-Demòcrates –en aquell moment Convergència– i ERC-MES tenien el pacte d’estabilitat pressupostària en marxa, vaig escriure diversos articles sobre l’equilibrisme que suposava aquell contigo pero sin ti.
La situació de la comunicació s’ha ennegrit a Catalunya en qüestió d’una setmana. De bones a primeres, la Guàrdia Civil s’ha plantat a les redaccions d’El Vallenc, El Punt Avui, VilaWeb, Nació Digital, elNacional i Racó Català. La suspensió –ull, que no anul·lació, de moment– del referèndum ha superat fronteres i ha arribat més enllà de la Generalitat per a entrar als mitjans de comunicació.
Els esdeveniments de les últimes hores estan resultant anòmals. El debat parlamentari ha saltat arreu de Catalunya, d’Espanya i del món pel desacord i moments de confrontació que s’han pogut veure en el marc de sessions eternes. I també ha entrat de ple a Sant Cugat amb molta més força que les altres vegades que, en motiu de la diada, del 9N o de mocions al Ple, l’independentisme ha sigut punt de discrepància política.
Recorde que el primer cop que vaig anar a Londres un parell de ciutadans, en veure’m a mi i a la meua família atapeïts de maletes i mapes, ens van cridar “tourists!” mentre aixecaven els dos dits de la mà que els anglesos utilitzen per a insultar. No vaig entendre res, era massa menut –no recorde l’edat–, però la imatge em va quedar gravada a la ment.
El nou president de l’Associació de Veïns de Les Planes, Ignasi López, explica en l’entrevista que hem publicat aquesta setmana a elCugatenc que el barri és perifèria santcugatenca i barcelonina, una concepció gens errada de doble perifèria que representa tot un repte per a una barriada que cada dia sembla més cohesionada.
Quan la furgoneta blanca s’emportava per davant totes les persones que podia a La Rambla jo ja tenia preparat i programat el meu article setmanal, sobre la massificació turística. Quan l’escena es repetia a Cambrils ja tenia clar que, per respecte, havia de canviar l’article. Perquè, per molt que ens vulguem forçar a tornar a la normalitat, això no es fa ràpidament. Just quan escric aquest article l’alcaldessa, Mercè Conesa, ha anunciat que hi ha dos ferits santcugatencs.
El parèntesi meravellós que representa l’agost per a la política municipal és un bon moment per a reflexionar sobre ella des de la calma. És un bon moment perquè l’activitat està aturada –o almenys més del que és habitual– i no es va a corre-cuita entre mocions. També és interessant pensar que aquelles persones que sempre estan preparades per a la seua intervenció política ara segurament estan gaudint d’unes –no diré si merescudes o no– vacances.
Està clar que quan s’ix d’un pou, cal ascendir. Per tant, si la crisi és el pou, l’eixida de la crisi és un ascens. El dubte està en quan el nou ascens ha esdevingut un salt que ens pot tornar a clavar en un altre pou. Amb això, només ens queda preguntar-nos si el sector de la construcció està eixint de la crisi o està creant una nova bombolla.
