Els esdeveniments de les últimes hores estan resultant anòmals. El debat parlamentari ha saltat arreu de Catalunya, d’Espanya i del món pel desacord i moments de confrontació que s’han pogut veure en el marc de sessions eternes. I també ha entrat de ple a Sant Cugat amb molta més força que les altres vegades que, en motiu de la diada, del 9N o de mocions al Ple, l’independentisme ha sigut punt de discrepància política.
Recorde que el primer cop que vaig anar a Londres un parell de ciutadans, en veure’m a mi i a la meua família atapeïts de maletes i mapes, ens van cridar “tourists!” mentre aixecaven els dos dits de la mà que els anglesos utilitzen per a insultar. No vaig entendre res, era massa menut –no recorde l’edat–, però la imatge em va quedar gravada a la ment.
El nou president de l’Associació de Veïns de Les Planes, Ignasi López, explica en l’entrevista que hem publicat aquesta setmana a elCugatenc que el barri és perifèria santcugatenca i barcelonina, una concepció gens errada de doble perifèria que representa tot un repte per a una barriada que cada dia sembla més cohesionada.
Quan la furgoneta blanca s’emportava per davant totes les persones que podia a La Rambla jo ja tenia preparat i programat el meu article setmanal, sobre la massificació turística. Quan l’escena es repetia a Cambrils ja tenia clar que, per respecte, havia de canviar l’article. Perquè, per molt que ens vulguem forçar a tornar a la normalitat, això no es fa ràpidament. Just quan escric aquest article l’alcaldessa, Mercè Conesa, ha anunciat que hi ha dos ferits santcugatencs.
El parèntesi meravellós que representa l’agost per a la política municipal és un bon moment per a reflexionar sobre ella des de la calma. És un bon moment perquè l’activitat està aturada –o almenys més del que és habitual– i no es va a corre-cuita entre mocions. També és interessant pensar que aquelles persones que sempre estan preparades per a la seua intervenció política ara segurament estan gaudint d’unes –no diré si merescudes o no– vacances.
Està clar que quan s’ix d’un pou, cal ascendir. Per tant, si la crisi és el pou, l’eixida de la crisi és un ascens. El dubte està en quan el nou ascens ha esdevingut un salt que ens pot tornar a clavar en un altre pou. Amb això, només ens queda preguntar-nos si el sector de la construcció està eixint de la crisi o està creant una nova bombolla.
El final de curs ha estat marcat per un seguit de reivindicacions que topen amb el model de ciutat. Però la novetat és que no topen com fins ara. Durant anys hem tingut molts exemples de crides que han rebutjat el Sant Cugat verd com a constructor d’elit, és a dir, no tant el model com els seus efectes col·laterals.
Aquesta setmana he preparat un repàs al compte general de Valldoreix. No ho havia fet cap any encara però el portal de transparència de l’EMD, tot i les seues moltes mancances, m’ha facilitat la feina.
Fins ara s’havia destacat molt –segurament massa– la marxa de Ramon Piqué de la regidoria i de la presidència del Consell de Barri de La Floresta, com si això significara necessàriament un desmuntatge de tota una estructura participativa que s’ha consolidat en un espai que el mandat passat era un descontrol de poques convocatòries i veïns enfadats. Però, evidentment, és un error.
No és fàcil fer de la necessitat virtut però sembla que la política està plena d’especialistes. Ho hem vist aquesta setmana amb la presentació de l’índex de referència del preu del lloguer –el qual, de partida, només és una ferramenta que fa una fotografia a la situació; res revolucionari–. Sant Cugat és, segons les dades atorgades pel propi govern, una ciutat que té el preu del lloguer un 67% més elevat que la mitjana catalana.
