Tinc la sensació que durant el darrer curs polític han passat tantes coses que no hem tingut temps a pair allò que va passar ara fa un any a les Rambles de Barcelona i a Cambrils. Fa concretament un any i un dia que Catalunya va esdevindre el centre de les mirades del món per una de les pitjors notícies possible. I crec que és important fer un balanç deixant de banda deixant de banda la investigació i els debats polítics partidistes que alguns han volgut construir-hi.
Quan parlem de vida, ràpidament vinculem el concepte als anys d’activitat –laboral o d’oci– més activa. Que si les festes i bogeries de joves. Que si la creació d’una família de més adults. La criança, el progrés laboral, els amors, l’estabilitat... Tenim un guió de vida més o menys coincident prefixat en base a un pensament hegemònic de quina és l’aspiració que tenim com a persones. Qui se n’ix de les normes, és un fracassat. “Com que no vols tindre fills?
Cíclicament arriba a Sant Cugat el debat sobre seguretat, generalment centrat en els robatoris. Sempre és una qüestió delicada, perquè hi ha xifres i operatius que es mantenen en secret i perquè posa dels nervis els veïns de les zones en què és més difícil garantir la seguretat.
No hi ha millor manera de començar les vacances que amb una onada de suports a elCugatenc. I aquest és un article per a donar les gràcies.
Ha sigut esporàdic i poc previst. Tant senzill com una entrevista a Televisió de Sant Cugat amb Aina Serra, membre de l’assemblea ciutadana, i un servidor. A partir d’ací, moure-la una mica per les xarxes socials i alguns contactes i trobar-nos, de sobte, amb una onada de suports vinguts des d’entitats i persones a títol individual. No ho esperàvem i segurament per això ens ha fet tanta il·lusió.
Una metgessa informa a una parella valenciana que, tot i ser els dos valencians, el seu fill no nat és un madrileny. Poc després, intentant calmar la desagradable sorpresa dels pares, explica que a sa casa és pitjor, que la seua germana és catalana, concretament de l’Hospitalet. Això, que explicat així sona estrany, és un gag humorístic emès a la nova televisió valenciana, À Punt.
La carn vol carn, deia Ausias March. Segles més tard Estellés li agafava el vers per al preludi del seu mític Els amants, aquells que no entenen l’amor com un costum pacífic de compliments i teles sinó que es desperta de sobre com un vell huracà i ens tomba en terra als dos, ens ajunta, ens empeny.
Tot just ahir vaig participar com a membre d’elCugatenc en una trobada de mitjans de l’economia social i solidària a nivell català en el marc de l’escola d’estiu organitzada per la Xarxa d’Economia Solidària (XES), una reunió que ens ha servit per conèixer-nos –en alguns casos retrobar-nos– i, sobretot, evidenciar que malgrat les diferències ens podem considerar un “nosaltres” amb preocupacions, reptes i il·lusions compartides.
L’accidentat inici de Festa Major d’enguany ha estat marcat, més enllà de la pluja i els pregoners, per la lectura d’una carta que l’exconseller santcugatenc empresonat Raül Romeva va enviar expressament en motiu de l’inici de la festivitat. El periodista Jofre Llombart en va fer lectura des del balcó de l’Ajuntament mentre al públic i a l’espai d’autoritats apareixien cartells d’“Us volem a casa”.
Hi ha una constant en les converses amb entitats: N’hi ha que se senten apartades del focus, fent esforços ingents per a mantindre el dia a dia però, en tindre activitats menys grans i vistoses o no ser del gust de qui els podria fer un cop de mà, queden amagades de l’interès informatiu i, sobretot, del polític. És així. M’ho repeteixen constantment quan els seus representants se sinceren en converses disteses d’abans o després d’una entrevista.
– Hi ha entitats de segona? –pregunte a una representant d’una associació.
Ens vam enlluernar tant amb el 15M, que realment va ser increïblement finit amb una transformació que, en tot cas, arriba gradualment –com si l’esclat del 2011 haguera sigut una llavor–, que ara ens costa veure els mèrits de la mobilització social. I és un error perquè l’acció d’ara segurament és molt més madura que la de fa set anys, no perquè el 15M estiguera buit de contingut sinó perquè en la seua lluita per la transversalitat no podia aprofundir en alguns debats.