El maleït –amb carinyo– Eduardo Mendoza va escriure allà pel 1991 un llibre tan estrany com divertit, Sin noticias de Gurb. El protagonista és un extraterrestre que se separa del seu company, Gurb, en l’operació interespacial que els ha enviat la Terra. Aterren a Cerdanyola i exploren Barcelona.
El Comitè de Defensa de la República (CDR) va començar a treballar fa més de mig any però el seu punt d’inflexió va ser ara fa poc més d’un mes, quan es van coordinar les resistències populars als col·legis electorals i, sobretot, quan es va fer una gran assemblea que va permetre moure els fils de la vaga general del 3 d’octubre.
Tot un dia pendent del Parlament i del Senat i intentant traduir a nivell local tot el que ha passat a Catalunya, una feina gairebé impossible perquè la gent no pensa en clau local la proclamació d’una República. Quan escric aquestes línies són dos quarts de tres de la nit. No és el primer dia que em gite a aquestes hores treballant però hui estic especialment cansat, no m’ho tingueu en compte.
Sí, al darrer Ple de Valldoreix la representant de Ciutadans va plorar. No, en cap de les notícies publicades a elCugatenc n’he fet referència. I no ho he fet perquè és molt fàcil –i suculent– fer un titular que explique que aquesta persona es va posar a plorar però, en realitat, aporta poc més que morbositat. Perquè Susanna Casta no només és vocal de Ciutadans, és una veïna més de Valldoreix, amb les seues preocupacions, problemes, virtuts i defectes.
Alguna hora molt matí, sona el despertador. Per la ràdio comencen a parlar de si la policia es va excedir en l’operatiu en contra del referèndum, que si la suspensió de la declaració d’independència és una estratègia, que si la “majoria silenciosa” ha eixit al carrer dos cops en menys d’una setmana, que si colp d’estat, que si legitimitat, que si la Unió Europea i que si el Consell d’Europa.
Milions de persones als carrers, pals com no havíem vist des de feia dècades, una declaració d’independència que potser es produeix la setmana vinent, el govern català acceptant i buscant mediadors, la premsa internacional deixant l’Estat per terra, debats que arriben al Parlament Europeu on només els grans partits es compacten en defensa de l’statu quo, la gent començant a donar l’esquena a una Unió Europea deslegitimada des de l’austericidi, aut
Ja està ací. Els darrers anys s’han fet llargs. Donava la sensació que allò de la independència era una promesa a la qual no es podia arribar, una quimera. Però la història s’ha accelerat per a gust i disgust de molta gent. El que havia estat un procés carregat d’institucionalisme ha fet un salt al carrer, ha superat les institucions, les ha desbordat.
Reflexió prèvia. Quan PDECAT-Demòcrates –en aquell moment Convergència– i ERC-MES tenien el pacte d’estabilitat pressupostària en marxa, vaig escriure diversos articles sobre l’equilibrisme que suposava aquell contigo pero sin ti.
La situació de la comunicació s’ha ennegrit a Catalunya en qüestió d’una setmana. De bones a primeres, la Guàrdia Civil s’ha plantat a les redaccions d’El Vallenc, El Punt Avui, VilaWeb, Nació Digital, elNacional i Racó Català. La suspensió –ull, que no anul·lació, de moment– del referèndum ha superat fronteres i ha arribat més enllà de la Generalitat per a entrar als mitjans de comunicació.
Els esdeveniments de les últimes hores estan resultant anòmals. El debat parlamentari ha saltat arreu de Catalunya, d’Espanya i del món pel desacord i moments de confrontació que s’han pogut veure en el marc de sessions eternes. I també ha entrat de ple a Sant Cugat amb molta més força que les altres vegades que, en motiu de la diada, del 9N o de mocions al Ple, l’independentisme ha sigut punt de discrepància política.
