Estic en una d’aquelles èpoques de recerca d’abraçades; aquell instant en què algú aliè al motiu de la recerca et pren entre els seus braços. L’agafes, t’agafa, i durant cinc segons d'estrènyer-se mútuament el cor es calma i tot sembla tornar al seu ordre o, com a mínim, un calfred de pau recorre tot el cos, de cap a peus. I en eixe moment, just ahí, a mesura que tornes a prendre distància, un sospir intern et travessa.
La Fundació Hàbitat 3 no ha aconseguit ni un pis buit per posar a disposició de persones amb risc d’exclusió residencial. El programa impulsat a Sant Cugat a proposta de l’Ajuntament ha demostrat a hores d’ara ser insuficient per a la ciutat. Podríem tirar les culpes a la fundació però seria totalment injust, com injust i reduccionista seria dir que tota la culpa és del govern.
La sala gran de la Casa de Cultura és plena a vessar. No cap ni una ànima més. Alguns dels assistents s’han de quedar de peu, amb el handicap que té això quan la mitjana d’edat de la sala supera els 65 anys. Els iaios i iaies santcugatencs fa setmanes que han decidit eixir al carrer per a ser escoltats. S’han organitzat, s’han mobilitzat i s’han guanyat un lloc a l’agenda política.
M’he trobat infinitat de vegades amb persones que creuen que qualsevol mostra crítica d’un mitjà de comunicació l’alinea al costat d’una opció política. És com si totes les persones que fan possible aquella publicació s’hagueren conjurat per a fer la punyeta a algú. I és evident que hi ha casos, no de conjuracions màgiques, sinó de poders que intenten controlar els tempos de la comunicació. Si ara m’interessa desgastar a algú, faig tot el possible per deixar-lo malament.
El cas Palau i els indicis de més presumpte finançament irregular a Convergència han marcat la setmana i posat contra les cordes un govern que, malgrat desmarcar-se d’aquestes operacions de les quals diuen no tindre coneixement, és incapaç de treure’s de sobre la pressió fiscalitzadora que arriba amb força des de l’oposició.
Recorde el primer cop que vaig vindre a Sant Cugat. Era un estudiant universitari que tot just començava a entendre què era això de la independència social –que no econòmica– en haver anat a parar a mig miler de quilòmetres de casa. Amb tota la innocència i il·lusió d’aquells primers anys d’universitat vaig anar creuant carrers i carrers fins arribar a l’avinguda Cerdanyola.
L’alcaldessa ha donat les esperades i exigides explicacions sobre la sentència del cas Palau al Ple d’aquesta setmana.
Que Sant Cugat aparega com a escenari d’una immensa trama de corrupció és un maldecap fins i tot per a l’hipotètic responsable municipal de la mossegada del PAV3. Perquè, clar, no només es tracta ara de la condemna a Convergència i Millet, el perdó per prescripció a Ferrovial i la inacció per defunció davant Torrent, ara el dubte ha deixat de ser-ho i la resta de dubtes –Teyco, Complex Esportiu de Mira-sol i Cirsa-Sharp– semblen més fonamentats.
La primera vegada que recorde haver vist Interviú és fa bastants anys a la tauleta del barber al que anava mon pare i temps després jo. Mentre Pere talla cabells al mòdic preu de tres euros, 50 cèntims més si t’arregla la barba, alguns dels clients fullegen la premsa; periòdics del meu poble que segurament ni vos sonaran. I allà enmig hi ha aquella revista amb dones seminues a la portada.
A Diana Quer l’han matada perquè era un poc puta. El seu assassí va cometre l’error de deixar el mòbil de la víctima al cadàver. La dels Sanfermines també era un poc fresca perquè no va posar resistència física a la violació. Com anava a saber, llavors, la Manada que no li venia de gust una orgia? I potser Alan no era tan promiscu però si es va suïcidar ara fa dos anys és perquè tenia alguna cosa mal pel cap, algú li’n diu transsexualitat.
