Els refugiats i nosaltres

Aquesta setmana se suposa que s’hauria de signar l’acord de pau de Síria, i començar un alto al foc. Costa de creure. Sigui com sigui, la ferida oberta a les nostres consciències per aquells milions de fugitius no cicatritzarà fàcilment. Goso escriure sobre el tema sense tenir-ne coneixement directe, però com no patir-ho?

Diuen que és la meitat de la població siriana la que viu ara a Palestina, el Líban, Turquia, Grècia, en grans campaments de tendes de campanya, que és una vida sense viure; els més decidits són de camí en una llarguíssima i inimaginable marxa cap a Europa. No sembla que hi hagi hagut ningú (amb la notable excepció de la senyora Merkel) amb una resposta a la situació mínimament justa.

Són molts els qui prediquen, amb tota la raó, que la nostra obligació segons els nostres principis ètics més elementals, era d’acollir-los. Mentre escric jo em sento empès a fer el mateix. Però, hi estem gaire disposats? Tenim les condicions i estem prou decidits a fer els sacrificis que això representaria? Seria realista fer-los venir sense saber com garantir-los un mínim de vida normal?  Parlar d’ètica és més fàcil que portar-la a la pràctica. Cada país va dir que n’acolliria uns quants milers. A hores d’ara no sé si fa plorar o riure que el nostre país n’hagi acceptat unes poques  dotzenes.

El Papa Francesc va demanar que cada parròquia i convent procurés acollir una família. Haurien estat unes 25.000 a Espanya. S’ha fet res? La Generalitat valenciana va contractar un vaixell per anar a Grècia a recollir-ne un o dos milers. No se n’ha sentit parlar més.

Mentrestant aquelles generacions desvalgudes viuen al ras, no sé com, sense futur, esperant qui sap què. El dibuixant el Roto els feia dir: “-Per què ens diuen refugiats si no tenim on refugiar-nos?”

Afegim-hi la ignomínia que practiquen alguns països ‘civilitzats’ de confiscar els diners i joies que duen al damunt. Els els tornaran algun dia? Sembla que ho sofreixen tot a canvi de l’esperança de poder-s’hi quedar. Vet aquí el punt més delicat: fugen de la guerra, però no és només això; vénen a quedar-se. És viable, és realista que tots els qui viuen en països en guerra (que no són pas pocs) vinguin a viure a Europa? No és despullar un sant per vestir-ne un altre? No acabaríem empitjorant tant els països d’origen com Europa mateix?  Hi ha més metges senegalesos a Europa que al Senegal (i al Senegal no hi ha pas guerra). És això just? Evidentment, no.

L’única sortida seria allò que avui dia no existeix (ni sé si ha existit mai): una relació financera i comercial justa entre els continents rics i els pobres. Arribarà algun dia? Però, i mentrestant?

Angela Merkel ha parlat d’oferir una acollida temporal, mentre duri la guerra. Potser sigui la solució. Qui, si no, reconstruirà Síria, si no hi tornen?

I mentre duri la maleïda guerra, nosaltres, crec jo, ens hauríem de fer solidaris  amb aquesta pobra gent, estrenyent-nos encara més, tant com calgui, el cinturó. Potser seria l’única manera de fer-nos adonar de en quin món vivim. Veure’ls uns segons per la tele i compadir-nos-en no serveix de gran cosa. Jo crec que ens faria bé saber compartir aquest desvaliment tràgic. Seria un pas per començar a millorar el món, i millorar alhora la nostra  perspectiva de futur. Si no ho fem, qui sap si no arribarà tard o d’hora un dia en què siguem nosaltres els qui (esperem que no per cap guerra, però qui sap si per un esfondrament econòmic més gran que el que ara passem, cosa no pas impossible) els qui haguem de demanar socors. I aleshores haguem de recordar el que vam fer amb aquests milions de desvalguts.

Josep M Jaumà

Dramaturg i traductor

Notícies relacionades