'50 sombras' de misogínia

Una de les novetats del dia de Sant Valentí del passat 14 de febrer va ser l’estrena d’una de les pel·lícules més taquilleres de l’any. Una nova entrega de la coneguda saga de “porno per mamas”: 50 sombras de Gray.

Un film amb altes dosis de sexe gratuït –socialment acceptat– i portant a la gran pantalla el tabú del sadomasoquisme. Malgrat que en determinats cercles feministes es considera que és una avanç en normalitzar pràctiques sexuals no normatives com el sado, cada una d’aquestes pel·lícules porta tones i tones de misogínia perquè ens les empassem disfressada de progressia.

D’entrada cal dir que més enllà del seu punt picant i exòtic té tots els elements d’una pel·lícula romàntica de Hollywood. Un noi i una noia blancs heterosexuals –l’home molt més poderós que la noia– es coneixen i s’enamoren. Aleshores deixa d’haver-hi res més a les seves vides, ella sacrifica progressivament el seu entorn social per ell, ell no. Són la mitja taronja que es completa mútuament. Ella desenvolupa una dependència emocional i vital. Etcètera. La gran virtut del guió és que aconsegueix fer veure a l’espectador com a normal situacions de maltractament ben dures.

El primer element trencador és que el protagonista de la història és sadomasoquista. Les pràctiques sadomasoquistes són un tema controvertit, si bé és cert que es tracta de pràctiques sexuals no normatives no deixen de ser una erotització del dolor, la dominació i la violència. En una societat que ens fa patir la seva violència estructural i domina permanentment les nostres vides, no deixa de ser irònic que siguem capaces de trobar plaer a això mateix en el sexe.

Ara bé, el personatge fa extensiva la dinàmica de dominació en les pràctiques sexuals a multitud d’altres aspectes vitals. D’aquesta manera podem veure escenes en què el control, l’amenaça i la coacció cap a ella és vist com a normal. És més, normalitzada la dominació, el film aconsegueix fer-nos veure les situacions de xantatge emocional de manera que percebem tendresa i empatia cap a ell. La pel·lícula aconsegueix talment construir el món el revés en què les ordres –i fer-les complir quan ella no vol– en situacions ben explícites són percebudes com quelcom normal i fins i tot bonic o afectuós.

En aquest sentit, aquesta nova entrega incorpora un nou element legitimador del maltractament. Resulta que ell, el protagonista ric i dominador, té un gran trauma d'infància i “ho ha passat molt malament a la vida”. El guió estableix una relació entre aquestes situacions viscudes i la seva necessitat de dominació i el seu maltractament permanent. Aquesta situació rocambolesca, i alhora coneguda en les nostres vides quotidianes, arriba al moment de llogar-hi cadires amb la reacció de la noia al conèixer el trauma. Quan ella no acaba de veure clar sotmetre’s a ell de cop passa a fer-ho com a acte de amor. D’aquesta manera es tanca el cercle virtuós en què no només es naturalitza el maltractament pel fet de tenir un trauma d’infància, sinó que passa a ser quelcom amorós per ser un maltractament “comprensible”.

Sembla mentida com avui en dia es segueixen emeten i produint legitimacions del maltractament i violència de gènere en format de grans produccions per la gran pantalla. A més a més, aquesta saga va un pas més enllà en la justificació i normalització, i el que és més greu, la romantificació del maltractament i la subjugació. Veure el cinema –i la vida– amb les ulleres liles és l’única manera de fugir de tots aquests mecanismes culturals de dominació i perpetuació del patriarcat.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades