Publicitat

El debat de la no investidura

Aquesta setmana hem presenciat una situació inèdita en la política espanyola. El debat per la investidura de Pedro Sànchez ha aixecat polseguera i fet córrer rius de tinta, i no només pels petons que, una vegada més, demostren quant arrelada que està l'homofòbia en la nostra societat.

A hores d'ara sembla clar per on aniran els trets. El debat de no investidura presentava un acord entre PSOE i C's dissenyat per incloure el PP, rumb a la gran col·lisió. Amb uns discursos carregats de regeneració política i “canvi” (després en parlarem) portem una setmana de opa a Podemos per intentar que quedi ben clar que se'ls ha intentat sumar quan clarament no és així. Que no és així ho demostren les desmarcades del cap de files de C's, Albert Rivera, davant la premsa en que ho reconeixia obertament. Aquest és l'escenari com està, segurament caldrà una mica més de show, i amb sort un Mario Draghi que sortirà del barret de copa del bipartidisme per salvar l'Estat del que -en això si que coincideix tothom- seria el drama d'unes noves eleccions -amb govern provisional del PP fins setembre-.

El quid de la qüestió al meu entendre no està tant en com està el taulell ara mateix ni en quines són les jugades. Més aviat el punt interessant el trobem en que el taulell ha canviat, no molt, però si una mica, obligant als principals actors a re-posicionar-se. Mostra evident n'és la mera existència de la figura de Pedro Sànchez, renovació perquè tot segueixi igual, o revolució passiva, com deia Gramsci, si ho preferiu. En podem trobar moltes mostres, segurament la més obscena és l'apropiació del llenguatge de Podemos per part del PSOE, com, per exemple, anomenar la seva proposta un “govern del canvi”.

El que sembla que no ha entès el PSOE és que l'estratègia -i potència- de Podemos no es basa només en la potència del discurs, si bé en fan un ús amb voluntat performativa amb bastant d'èxit. L'aportació diferencial de Podemos, al meu entendre -i entre moltes altres-, és re-introduir la passió i les emocions en la política institucional. Des-tecnificar la política, re-popularitzar la política. Assumir el repte de generar identificació ciutadana amb el què passa a dins del congrés de diputats.

En aquest sentit, malgrat es calquin mimèticament les formes o alguns constructes, cal posar de relleu la descarada diferència de talla política entre Pedro Sànchez i figures com Pablo Iglesias i Xavi Domènech. De recórrer a llocs comuns (“fem fora Rajoy”), arguments de curtes mires (“votarà amb Rajoy” o “quines 8 mesures no li agraden”) o el lamentable “sou ETA, o quelcom similar” a un discurs que -malgrat es pugui estar més o menys d'acord- utilitza categories treballades i meditades per generar identificació i identitat, amb una clara voluntat de performar identitats col·lectives a través de la identificació de diversos sectors populars.

Un govern de gran coalició és segurament el millor que li pot passar a Podemos. L'únic risc que tindria en aquesta situació seria quedar com a responsable de que no hi ha hagut alternativa, i en aquest sentit s'ha d'entendre la proposta que realitzava Pablo Iglesias de govern en que ja directament repartia les cadires. És el millor escenari per Podemos no només per no haver de passar pel desgast del govern, sinó perquè reforça la idea del bipartidisme, d'allò nou contra allò vell, de la casta i el poble. A més a més, i de retruc, hi afegeix C's desactivant en part la seva potència discursiva. Malgrat tot caldrà veure quina forma pren aquest govern de coalició, si finalment es produeix, doncs com a part d'una operació de revolució passiva incorporarà elements de novetat i aparent regeneració.

El taulell s'ha mogut, seguiran jugant tots igual?

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari i militant de la CUP Sant Cugat

Notícies relacionades