Democràcia a TRUMPicons

Deixeu-me fer aquest joc de paraula per compartir la meva particular anàlisi del resultat de les eleccions presidencials del Estats Units. La “democràcia” més important del món, “el país de les llibertats”, segons alguns analistes, acaba de posar-se la soga al coll curtcircuitant les relacions polítiques partidistes de les darreres dècades.

Els nord-americans acaben d’escollir president un fatxenda, masclista i xenòfob. Sí, és així, i no és una valoració subjectiva sinó que respon als seus comportaments, llargament comentats en les darreres setmanes. Deia Saramago que “tenim el que mereixem sinó udolem ara, si ens deixem portar pels poders que ens governen i no fem res per contrarestar-los”. I una autèntica onada antiestablishment està recorrent els països anomenats en un altre moment com a democràcies consolidades. Una onada que malauradament en el millor dels casos s’emporta per davant els drets i llibertats més bàsics.

Ho hem vist en alguns països europeus que han votat majoritàriament partits de dretes i ultradreta. Ho hem vist a Espanya en les darreres eleccions, on la dreta més rància i menys humanista torna a governar davant la impassibilitat de l’oposició. I ho veiem als Estats Units on un missatge fàcil i planer com el de Donald Trump ha arribat a les classes més matxucades per la crisi. La crida a la seguretat, el nacionalisme més visceral, els valors tradicionals, la bona gestió de l’empresa privada, el “not in my back yard”, ha mobilitzat els mateixos interessos –la política es mou per interessos sempre– que es van mobilitzar en el referèndum del Brexit britànic i, fins i tot, en el de la independència d’Escòcia.

I per què un personatge com Trump arriba a president de la primera potència mundial? Perquè no hi ha alternativa. Votar a Hillary Clinton significava en molts sentits un vot amb el nas tapat. Malauradament, com passa en molts països d’Europa també. Clinton, malgrat ser dona, no representava cap innovació política ni tant sols democràtica. Representa l’establishment que fa dècades que viu de la política i el que hi ha al seu voltant. I la gent vol trencadís i si això vol dir votar a un multimilionari que es mou per interessos diferents als polítics de sempre, doncs cap allà que van!

Només la victòria a les primàries demòcrates de Sanders hagués pogut frenar aquesta desfeta política, una democràcia a trompicons, que serà una involució de les petites passes que havia aconseguit el president Obama. Un pistoler serà a partir d’ara el sheriff mundial, de la mà d’un altre personatge tant o més impresentable com és el president rus Putin. La gent no ha entès què deia Saramago i fan bo allò que plantejava Einstein, “tenim el destí que mereixem, el nostre destí és d’acord amb els nostres mèrits”.

No hi ha, però, espai per l’abatiment o l’abdicació de la bona gent que vol un món millor pels nostres conciutadans. També Reagan o Bush eren uns personatges poc dignes de liderar els Estats Units i encara estem pagant les seves desfetes polítiques. Tot i que Obama ha declarat que les mobilitzacions en el seu país contra aquest nou president venen determinades per la manipulació dels mitjans –diu molt de la seva consciència democràtica– cal més que mai la revolució ciutadana davant la putrefacció del capitalisme. El monstre s’està menjant a ell mateix però les conseqüències no poden ser una vida pitjor per les societats d’un planeta limitat. Cal una nova forma de fer, de pensar, la democràcia i la política. Lluny dels partits que han renunciat a treballar per canviar les coses –la gran majoria– i no deixar-se seduir per aquells lideratges que ens diuen que amb el poder a les mans governaran millor.

Fa falta lideratges compartits, ciutadans, lliures, sense hipoteques. En tots els àmbits. I és possible i ja existeix. Només cal que més gent s’apunti a plantar cara “als de sempre” i els que ens volen adormir amb cants de sirena.

Notícies relacionades