Les paraules

A vegades, en cercles pròxims, amb la confiança de la intimitat sento dir quin rotllo estar utilitzant contínuament el masculí i el femení, “ridícul”. Fa temps que el llenguatge fa intents de ser més inclusiu i no donar per únic vàlid el masculí genèric.

Les paraules no són neutres ni innocents o potser millor dir, qui les pronuncia. Pot ser que ho faci de forma automatitzada, com la majoria de nosaltres. Tot allò que donem per normal, perquè sempre s'ha fet així. Julia Kristova deia: “Com podem concebre una lluita revolucionaria que no impliqui la revolució del discurs?”

Fa poc en una aula on hi havien majoria de dones, només un home, el professor va utilitzar el masculí genèric, és així. Li vam dir: “som majoria!” I ell va dir: “A mi m'han educat així”.

Moltes vegades ens excusem en la norma, en la tradició sense pensar més enllà. Tot canvia i malgrat que a vegades les passes semblen petites tot està en moviment. Totes les persones hem de fer actes de reflexió, perquè totes tenim interioritzat uns tipus d’usos i costums provinents de la nostra socialització. Fem servir allò normal perquè és més còmode, no representa esforç de replantejament, de canvi.

Hi ha moltes coses que les donem per vàlides perquè sempre s'han fet així, però cal visibilitzar tot allò que no ens representa, i a mi que em parlin amb un genèric masculí no ho fa.

Fes atenció a les paraules, diuen molt. Quan reproduïm cançons fetes amb un llenguatge que fomenta la desigualtat, l'abús, el maltracte... estem sent partícips, sense voler, sense posar atenció, sense intenció però formem part d'aquest engranatge que perpetua les desigualtats. Sense adonar-nos-en cantem cançons que si ens paréssim a pensar en el que diuen potser no ho faríem.

Cuatro babies de Maluma, mireu el que diu la seva lletra: "Estoy enamorado de cuatro babies / Siempre me dan lo que quiero / Chingan cuando yo les digo / Ninguna me pone pero / Me tienen bien, de sexo me tienen bien / Estoy enamorado de cuatro babies / Siempre me dan lo que quiero / Chingan cuando yo les digo / Ninguna me pone pero / Dos son casadas / Hay una soltera / La otra medio psycho y si no la llamo se desespera / La primera se desespera / Se encojona si se lo hecho afuera / La segunda tiene la funda / Y me paga pa’ que se lo hunda /La tercera me quita el estrés / Polvos corridos, siempre echamos tres / Tú tienes tú mi cuenta de banco y el número de la Master Card / Tú eres mi mujer oficial / Me tiene enamorado ese culote con ese pelo rubio / Pero tengo otra pelinegra que siempre quiere chichar".

Aquesta és una de les milers i milers de lletres vexatòries per les dones, que milers i milers de dones i homes canten. On anem interioritzant que les coses son així, com diuen a les cançons, com diuen a les pel·lícules.

Eduquem-nos, perquè així ens farà soroll a les oïdes aquestes lletres.

Eduquem-nos perquè així deixarem de repetir-les.

Eduquem-nos cada persona en el seu àmbit perquè així promourem accions més igualitàries. La persona que fa les lletres, la que les canta, la que les compra.

En la nostra intenció estan els canvis, no cal reproduir sense consciència, sense parar-se, sense mirar ni escoltar amb ulls crítics.

Maribel Guillamón, fundadora de Noestàsola

Notícies relacionades