Feministes de cara a la galeria
Avui, 8 de març, el feminisme torna a prendre els carrers. Hem tornat a organitzar una vaga general que s’ha construït de manera autènticament popular: des de cada barri, poble o ciutat. Des de cada secció sindical i cada assemblea de treballadores o estudiants i des de cada comitè de vaga. Fa goig, a expenses de veure com es desenvolupa la jornada, constatar la força que tenim quan ens ajuntem i ens organitzem, quan decidim per nosaltres mateixes com desenvolupar una lluita.
Ahir va ser una nova jornada de mobilització històrica a Sant Cugat. Sembla que, si comparem amb el darrer any, ens pugui semblar poc, però si posem la vista més enrere, la ciutat ha bullit de nou com poques vegades en la seva història recent ho havia fet. El tall del matí i la manifestació de la tarda, un per combativitat i l’altra per participació, no havien estat mai fets usuals a la ciutat, i podem celebrar que a poc a poc ens sembli que sí.
El darrer dissabte va ser un dia fosc –un altre més–, per a les dones. Vam tenir la notícia d'una violació a Sabadell i després vam saber que la mateixa nit se n'havia produït una altra a Sant Cugat. Dos dies després, enmig de la concentració en rebuig de l'agressió que el col·lectiu feminista de la ciutat, Hora Bruixa, va convocar, ens vam assabentar pels mitjans d'una altra denúncia per agressió sexual a Sant Cugat el passat 20 de gener, a la mateixa zona de festa a la carretera de Rubí.
Ja fa temps que el nombre de robatoris a la ciutat és un dels temes en boca de molta gent, però especialment de determinats partits polítics. Ciutadans i el PP estan intentant fer d'aquesta preocupació un dels seus cavalls de batalla electoral, amb discursos plenament demagògics i simplistes i amb solucions igualment poc profundes.
El 26 de gener de 1939 entraven les tropes franquistes a Sant Cugat del Vallès, o més ben dit per la nomenclatura de què gaudia en aquell any, entraven a Pins del Vallès. La ciutat, el 19 d'octubre del 1936, havia canviat el seu nom i passat a dir-se Pins del Vallès "tenint en compte el sentiment general de la població, els moments de transformació que estem vivint, les noves tendències del país i el sentiment popular allunyat de tot signe d’insinuació religiosa".
Aquest proper 21 de desembre, el govern de Sánchez celebrarà un Consell de Ministres a Barcelona. L'Executiu ho ven com a gest d'apropament a Catalunya per la desafecció creixent envers l'Estat, tot i que deixeu-me dubtar-ho: quin tipus de gest és fer una reunió a Barcelona mentre amenacen amb aplicar el 155 de nou? Sembla que de tants gestos simbòlics hem arribat a extrems surrealistes on algú pensa que el lloc on fas la política és més important que la política que fas.
Fa quinze dies, des de l'espai de reflexió que em permet aquesta columna, vaig intentar aportar alguns elements per al debat al voltant de l'acció realitzada per Arran a la casa del jutge Llarena. Per desgràcia, torna a ser un tema recorrent del qual voldria escriure unes ratlles.
Fa dos dies, Arran va fer una acció llançant pintura groga a una de les propietats del jutge Llarena, conegut per instruir l'anomenada causa del Procés. Per començar, hem de tenir present que aquesta causa judicial, amb Llarena al front, manté en presó preventiva fa més d'un any els Jordis i gairebé un any en el cas de la resta, i que ha suposat l'exili per altres persones vinculades a les passes que es van realitzar els mesos de setembre i octubre del darrer any.
Poques coses passen en aquesta ciutat que ens donin esperança a aquelles que ens guanyem la vida amb el nostre treball. Poques, ben poques coses, són capaces de fer-nos canviar la idea ja massa integrada, gairebé irremeiablement assumida, que al final haurem de marxar de la ciutat.
Sabem que si no canviem tot no podrem canviar res, però també sabem que, fins i tot quan tot sembla perdut, mentre hi hagi gent amb ganes de canviar les coses la possibilitat de fer-ho existeix. O, com es diu de manera més poètica, sabem que “si lluitem podem perdre però si no lluitem estem perdudesˮ.
