Patrícia Gotarda

La violència de la pintura

Fa dos dies, Arran va fer una acció llançant pintura groga a una de les propietats del jutge Llarena, conegut per instruir l'anomenada causa del Procés. Per començar, hem de tenir present que aquesta causa judicial, amb Llarena al front, manté en presó preventiva fa més d'un any els Jordis i gairebé un any en el cas de la resta, i que ha suposat l'exili per altres persones vinculades a les passes que es van realitzar els mesos de setembre i octubre del darrer any.

Una pinya mullada esperançadora

Poques coses passen en aquesta ciutat que ens donin esperança a aquelles que ens guanyem la vida amb el nostre treball. Poques, ben poques coses, són capaces de fer-nos canviar la idea ja massa integrada, gairebé irremeiablement assumida, que al final haurem de marxar de la ciutat.

Sabem que si no canviem tot no podrem canviar res, però també sabem que, fins i tot quan tot sembla perdut, mentre hi hagi gent amb ganes de canviar les coses la possibilitat de fer-ho existeix. O, com es diu de manera més poètica, sabem que “si lluitem podem perdre però si no lluitem estem perdudesˮ.

Torra i el fals independentisme

Sembla que en política (o en el que mal anomenem política referint-nos a la política de partits, institucional, amb un concepte que allunya la gent de veure la capacitat que té d'intervenir-hi) és habitual dir mentides. Fer promeses en lloc d'adquirir compromisos als programes polítics, o fer discursos que no s'adiuen amb les pràctiques reals dels partits, com posicionar-se contra la corrupció i esdevenir un entramat organitzat d'espoli de diners públics, són pràctiques habituals i, el que és pitjor, normalitzades, dins d'allò que es mou entre les bambolines de les institucions.

Per memòria, justícia i dignitat

Comença a fer ja massa temps (si és que un segon no és més del que hauríem de permetre), que l'extrema dreta s'està organitzant, s'està fent forta, i campa lliure expandint discursos d'odi i agredint a tort i a dret. Sense cap mirament ni respecte, exactament actuant com allò que la caracteritza.

8 mil motius i encara més

El passat 8 de març, Dia de les dones treballadores, va ser un dia d'aquells que duren anys, un dia d'aquells que s'escriuen col·lectivament i queden escrits, per tant, en la memòria col·lectiva. A Sant Cugat vam organitzar la vaga general feminista i ara ens enfrontem a la repressió per fer-ho, però si creuen que aquesta ens aturarà és que no saben que ens sobren els motius per seguir endavant.

Marxeu a viure a Rubí!

Avui, donant-hi voltes al futur, al meu i al de les meves companyes, i veient la convocatòria de macroassemblea per l'habitatge que proposa el Sindicat de Llogateres per al proper 2 de juny, em voltaven algunes idees pel cap. Viurem totes a Rubí, o Badia, o Sabadell o Cerdanyola, d'aquí a un parell d'anys? Quin tipus de persones quedaran a la ciutat? I què passarà amb el teixit associatiu que hi ha?

#Cuéntalo

Avui, contràriament al que acostumo a fer en general, ja que no sóc molt fan d'explicar la meva vida, aprofitaré l'onada de veus de dones que s'han produït en la darrera setmana, així com les oïdes parades per un cop a escoltar-nos, per fer el meu particular #Cuéntalo.

La llibertat és quan comença l’alba

Abans d’ahir, 8 de març de 2018, va ser un dia històric. No per res que s'aconseguís, sinó per l'esperança de futur que dibuixa tal jornada. Només amb moltes dones autoorganitzades, conscients de la seva condició com a treballadores, desobedients a les lleis i al poder dels homes, prenent els carrers per prendre el que és nostre, serà possible una societat feminista.

Pàgines

Subscribe to Patrícia Gotarda