Avui, que per qüestions pròpies (que no personals, sinó polítiques), sento una mica més lluny la militància juvenil, voldria dedicar aquest espai per aportar quatre idees sobre el que significa ser jove i militant revolucionària.
Falten menys de dues setmanes perquè arribi la Festa Major de Sant Cugat. Unes dates les quals –deixeu-me aventurar-me a fer una apreciació poc estadística i molt intuïtiva, però de la qual en tinc pocs dubtes–, la majoria de la gent que viu a la ciutat (això exclou, segurament, els que només hi venen a dormir en cases de luxe però que no tenen cap mena d'interès per la ciutat que els acull), espera amb moltíssimes ganes.
Doncs després de les municipals, el mateix que abans. Conscienciació, organització, lluita. Xerrades, assemblees i piquets, encartellades, concentracions i okupacions. Teixir poder popular, és a dir, el poder de la gent a canviar les coses que l'afecten.
Sí, vota't a tu, perquè no podem pensar que la política la fan uns quants, ja que és un dret i una responsabilitat de totes i cadascuna de nosaltres.
Vota't a tu, i a la teva veïna, a la teva família, vota el desconegut amb qui et creues cada matí passejant el gos. Vota la fornera que et ven el pa cada tarda i el jubilat que veus al parc als matins.
Vota't a tu, vota'ns a totes nosaltres, perquè no podem esperar que quatre, o deu, o vint caps pensin millor que centenars, que milers, que desenes de milers.
A les darreres eleccions al Congrés dels Diputats, 2.127 santcugatenques van votar Vox. Segurament, més santucugatencs que santcugatenques, ja que el votant mitjà d'aquest grupuscle d'extrema dreta legalitzat sota unes sigles acostuma a ser un home blanc i adult.
Una mica més de vots, 2.564, van ser els que va obtenir el PP a la ciutat. I més del doble, 6.220, els que va rebre el tercer partit que completa el conegut com a trifachito, Ciutadans. En total, 10.911 vots en una ciutat que supera les 90.000 habitants.
...i aquí acabeu com vulgueu, que està clar que cadascú, si participa de la Festa Major, s'estima més la seva plaça (tot i que se les estimi una mica totes).
Les santcugatenques tenim un problema greu que requereix urgentment de la nostra atenció. Efectivament, parlo de l'habitatge, un dret bàsic que han convertit en un privilegi a l'abast només de qui el pot pagar. Nosaltres, les que vivim a Sant Cugat i hi volem seguir vivint, sentim cada dia el pes dels lloguers abusius sobre les nostres espatlles. I sí, parlo només de lloguers per dos motius. El primer és que a dia d'avui la majoria ni ens plantegem adquirir en propietat un immoble de tan gran que és la distància entre el nostre sou i el preu que demanen les promotores o immobiliàries.
Avui, 8 de març, el feminisme torna a prendre els carrers. Hem tornat a organitzar una vaga general que s’ha construït de manera autènticament popular: des de cada barri, poble o ciutat. Des de cada secció sindical i cada assemblea de treballadores o estudiants i des de cada comitè de vaga. Fa goig, a expenses de veure com es desenvolupa la jornada, constatar la força que tenim quan ens ajuntem i ens organitzem, quan decidim per nosaltres mateixes com desenvolupar una lluita.
Ahir va ser una nova jornada de mobilització històrica a Sant Cugat. Sembla que, si comparem amb el darrer any, ens pugui semblar poc, però si posem la vista més enrere, la ciutat ha bullit de nou com poques vegades en la seva història recent ho havia fet. El tall del matí i la manifestació de la tarda, un per combativitat i l’altra per participació, no havien estat mai fets usuals a la ciutat, i podem celebrar que a poc a poc ens sembli que sí.
