Si esforçar-nos per pagar no és prou, ens esforçarem a molestar

Fa una setmana i escaig es presentava a Sant Cugat el Sindicat de Llogaters. Una mica d'esperança davant una situació que sembla que no puguem aturar. Com sempre, il·lògic, ja que una qüestió que afecta negativament a tanta gent per beneficiar-ne a tant poca ha de ser portada als carrers perquè unes institucions que diuen representar la població hi tinguin un mínim de consideració. Ni que aquest sigui per condemnar la forma de protesta, com en una de les manifestacions a Barcelona, en la qual es va voler posar una mica de color a la negra perspectiva de vida que tenim amb uns ous de pintura. Com sempre, habitual, ja que no és res de nou que la sobirania estigui segrestada i que les institucions siguin només un teatre que faci veure que encara decidim sobre les nostres vides, que tot allò que ens beneficiï hagi estat a base de lluita i solidaritat, en definitiva, de trobar-nos, posar-li noms als culpables i dir-los que no estem disposades a renunciar al dret a viure.

Hem vist néixer i consolidar-se diferents assemblees i sindicats al voltant de la defensa del dret a l'habitatge a Barcelona, ciutat en què el turisme massiu ha convertit la Rosa de Foc en un parc d'atraccions per al qual si no tens suficient caché no tens tiquet d'entrada. I llavors ho hem vist clar. Aquestes persones protesten per no poder-se quedar a viure als seus barris, i és exactament el que ens passa a Sant Cugat. Els preus pugen però sembla que la gent ha decidit que el mercat no ha de regir tot engolint tot el que calgui. Perquè el mercat no és un monstre que vingui de tant en tant a demanar sacrificis: ara estigues a l'atur, renuncia a estudiar, treballa sense contracte, fes hores extra sense cobrar, no marxis de casa fins als 30... No, no és cap monstre incontrolable, són polítiques fetes per persones concretes amb interessos concrets. I com diu la gent dels diferents col·lectius per l'habitatge, no són els nostres interessos.

Molt se'n parla de gentrificació, que fa referència a com els preus de lloguer augmenten pel model urbanístic que s'aplica, i provoca que les persones de menor poder adquisitiu marxin a altres llocs mentre són substituïdes per persones amb més diners. Això és precisament el que passa a Sant Cugat, ja que moltíssimes persones estan marxant de la ciutat perquè no poden pagar l'augment del preu del lloguer que impliquen aquestes “millores” de la ciutat. Com, per exemple, la viananització que es vol fer de l'avinguda Cerdanyola, que si bé pot semblar atractiva a ulls de les veïnes en un primer moment, ja que redueix en trànsit de cotxes, comportarà un augment substancial del preu del lloguer. I llavors, si la gent ha de marxar, per a qui es fan aquestes “millores”?

Promotores immobiliàries, bancs, constructores, especuladors... Està clar que dels projectes polítics algú en surt beneficiat, i no som pas nosaltres.

Les joves, a més a més, ens trobem en una major situació d'indefensió davant d'això. La nostra generació no tenim cap perspectiva de millora econòmica: sabem que serem precàries tota la vida, ballant de contracte temporal en contracte temporal, deixant de cotitzar si a l'amo li convé, passant a estar a l'atur si la sort no ens ha tocat, i vivint com deien els punks assumint que no hi ha futur. Amb una clara diferència en la temporalitat, en el sou que rebem per la nostra feina, i en les condicions laborals en general, sembla que les joves hem d'assumir que no tenim cap possibilitat d'emancipar-nos. Que és normal que depenguem dels pares i mares, que no tinguem la possibilitat de teixir els nostres propis espais on créixer i viure, i que no puguem deixar mai de ser una càrrega per ells igual que ells per nosaltres, ja que la família, per molt que l'estimem, no deixa de ser un dels primers espais de repressió.

O potser tot això se'ls gira en contra, i decidim no quedar-nos de braços plegats. Decidim no acceptar una realitat perfectament dissenyada contra nosaltres, i exigim als carrers allò que les institucions de tota mena s'esforcen a treure'ns. Perquè potser si en aquest sistema no hi ha alternativa, ens n'inventarem les nostres. Perquè cedirem la nostra força de treball, potser, però no cedirem les ganes de recuperar el dret a viure. I si això implica que proposem habitatges cooperatius, masoveries, okupacions, o el que calgui, ho farem. Perquè es tracta de les persones que els pugen el lloguer, es tracta de les persones que han de marxar perquè no poden assumir-ne aquests augments, es tracta de les que mai hem pogut pagar un lloguer i que no tenim cap perspectiva de poder-ho fer mai...

Per últim, i per combatre els tòpics sobre les joves, cal destacar que no és qüestió que no ens esforcem per fer-ho, ja que les que poden treballen amb unes condicions d'explotació increïbles per intentar-ho, les que no s'esforcen en trobar feines per molt dolentes que siguin... Però totes, treballem o no, paguem lloguers o no, sabem que l'habitatge és un dret. I si el nostre esforç per entrar dins dels paràmetres del sistema no és suficient perquè tot i així ens expulseu de la ciutat, ens esforçarem per organitzar-nos i que ni una jove, ni cap altra persona més, hagi de marxar d'aquesta ciutat per continuar engreixant els vostres beneficis.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades