Esport, espectacle i negoci

El meu pare havia estat entrenador de boxa. De noiet, jo no em perdia ni una vetllada que feien al desaparegut Gran Price. Estava a la cantonada de Casanova-Floridablanca. Allà s'hi feia ball, concerts, sermons a Setmana Santa i boxa. Fins i tot, el 1970 es va celebrar el Primer Concert de Poesia Catalana

A les tardes d'estiu anava al gimnàs del meu pare que estava a l'extrem de Nou de la Rambla, abans Conde del Asalto, tocant la piscina del Club Natació Montjuïc, al Poble Sec. Feia gimnàstica, guants i dutxa. Convivia amb els joves que somiaven amb la fama. En aquell temps hi havia molta tirada per aquest esport. Un esport que ara seria incapaç de veure, però que llavors, l'entomava com una cosa molt natural.

Un dia, el meu pare em va dir: “Fill meu, no creguis mai en un esport que s'hi juga bossa”. La bossa, en l'argot boxístic, vol dir diners.

De jovenet era del Barça. Era el temps del Sadurní, Olivella, Eladio... Col·leccionava cromos, feia alineacions ideals...

Un bon dia, ja despertada la meva visió social i política, vaig decidir que no perdria mai més dues hores de la meva vida per a veure un partit de futbol. Com a molt, un resum o els titulars al diari l'endemà.

D'aquella època enyoro expressions com “suar la samarreta” o “sentir els colors”.

Tot ha canviat tant que no veig l'esport per enlloc. De l'esport va passar a ser un espectacle i de l'espectacle, a negoci. Això ha passat en futbol i, cada cop més, s'estan incorporant altres disciplines.

Els presidents dels clubs, ara són empresaris que inverteixen diners i esperen guanys. Els esportistes, semblen mercenaris que venen a fer fortuna i solucionar econòmicament el seu futur. Ja no van a l'equip dels seus amors -encara que ho diguin- van on paguen més. I mentrestant, miren a veure si poden escatimar alguna cosa a Hisenda.

El pitjor de tot plegat és que juguen amb els sentiments de la gent. I la gent hi posa els seus sentiments en joc. Una derrota del Marid, ens fa somriure. Ens posem contents quan guanya el Barça. I, si el Barça guanya al Madrid, és l'èxtasi.

Hi ha una frase del desaparegut Paco Candel que diu: “Ara sé que un llibre no pot canviar el món. Tots pensàvem que quan s'acabés el franquisme, la gent es culturitzaria. Pensàvem que la dèria del futbol s'acabaria, i ja ho veus.”

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades