Els estalvis

Els meus avis guardaven els estalvis –que no eren gaires– sota una rajola. Quan va haver canvi polític aquells cèntims van perdre el seu valor. De fet, alguna moneda va arribar fins a les meves mans com a peces de museu.

El meu pare ja va fer servir una llibreta a la vista i d'altra a terminis. Com Déu mana. En aquesta segona guardava els minsos calés que estalviava.

Quan em vaig emancipar i disposava dels diners que guanyava i no gastava, vaig seguir l'exemple del meu pare. La primera vegada que vaig disposar dels cèntims guardats, va ser per a fer el meu primer viatge sense la família. Un grup d'amics vam anar a Menorca amb tenda i motxilla inclosa.

Anys després aquest sistema de llibreta a terminis va desaparèixer i va començar el calvari, la persecució de la meva entitat financera. Es van inventar una sèrie de productes –ells en diuen productes a tot un sistema d'estalvi efímer i rocambolesc– on posaves els teus diners; no per a guanyar més, sinó per a no perdre tant. “Miri, si vostè posa tant en tant de temps, nosaltres li donarem el 0'1%. En aquest altre producte, molt interessant per cert, si vostè posa més diners durant més temps, pot aconseguir fins a un 0'2%. Magna generositat.

T'has hagut de desplaçar a l'entitat financera, fer cua, perdre el temps, escoltar unes explicacions molt amables en què et diuen que estàs perdent l'oportunitat de la teva vida i surts més embolicat del que anaves i amb la sensació que et volen vendre la moto. De vegades dius que sí per acabar el suplici de números, tants per cents i anys de no poder tocar les teves peles. Altres cops et reveles i dius que t'ho pensaràs. Però ells segueixen insistint per telèfon; no tens escapatòria.

I tu, que l'única cosa que volies és que et guardessin els calés i no t'empipessin més, ja acceptes els rèdits de misèria que t'ofereixen a canvi que no truquin, a canvi que no s'inventin un altre producte millor, a canvi que no cancel·lin el producte actual!

 

Fa algun temps un amic em va enviar un acudit per e-mail on es veia dos homes prehistòrics. Un alt i gros i l'altre petit i magre que cuidava el seu aviram. El gros li diu a l'altre: “Yo te guardo las gallinas para que no te las roben. Mientras tanto, todos los hevos que pongan serán míos. A lo máximo, te regalaré uno. Eso sí: tienes que traer tu el maíz para alimentarlas”. L'amo de les gallines, tot sorprès li pregunta: “Y cómo dices que se llama tu invento?” El gros li respon: “BANCO”.

El que em sorprèn és que els bancs actuen dins la llei. Una llei feta per representants nostres, votats i pagats pel poble. Una llei que exprimeix el poble. Fàstic de democràcia capitalista. Acabaré guardant els estalvis sota una rajola com feien els meus avis.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades