La loteria

“Ai, si em toqués la loteria!” Moltes vegades he sentit aquesta exclamació. Sovint posem el nostre futur econòmic en mans de la Dea Fortuna. Tants anys, tenint com a model aquests rics afortunats amb mansions, viatges idíl·lics i festes fastuoses (us recordeu dels “Missatges subliminars” dels quals us parlava?), que finalment ens volem semblar a ells.

Si analitzem com funciona la loteria, veurem que consta de petites aportacions -quan compres una participació- i, del guany recaptat, una part va a la Hisenda Pública i l'altra, a pagar els premis. Si la riquesa, ja de per sí, està mal repartida, -a més rics, més pobresa- la loteria encara crea més diferencia.

I el pitjor de tot, és que juga amb una ludopatia que ha fet desgraciada a molta gent.

El meu pare va fer la guerra com a milicià del POUM. Va quedar invàlid per a sempre més. Com a republicà, no li va correspondre cap prestació fins que, ja molt gran, i avançada la transició, li van reconèixer. Ell, que era força espavilat, es va fer passar per falangista per aconseguir vendre els cupons de l'ONCE. Jo, d'estudiant, li vaig ajudar força. Em passava hores a peu dret al costat del seu quiosc. Allà vaig conèixer molta gent que li venia a comprar números. Tots parlaven d'il·lusió i jo veia una dependència, una necessitat en mirar cada dia el número premiat i veure si els havia tocat. Una senyora que li comprava cada dia una butlleta de tots els números, li va dir: “Jo sé que si guardés els diners que gasto cada dia, al cap d'un mes tindria els cèntims equivalents a un premi. Però llavors em mancaria la il·lusió de mirar el número que ha sortit”. Aquella senyora no havia trobat altra il·lusió a la seva vida.

Sovint em preguntava si l'ONCE no hauria pogut trobar altre sistema per ajudar a cecs i invàlids. Si calia aprofitar-se de la malaltia d'aquests ludòpates per a fer l'obra que ha arribat a fer.

A un senyor que li havia tocat la Grossa de Nadal, el van entrevistar al cap d'un any per preguntar-li què havia fet dels diners. La sorpresa va ser que va exclamar tot penedit, que millor que no li hagués tocat. Que havia tingut la pensada de repartir el premi entre familiars i amics i tots s'havien enemistat amb ell, perquè a uns havia donat més que als altres.

I és que, no hi ha pobresa més pobra, que la d'un pobre que voldria ser ric.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades