Missatges subliminals

Em tornen a venir a la memòria les paraules d'en Francesc Candel, el meu admirat Paco. “Ara sé que un llibre no pot canviar el món. Tots pensàvem que quan s'acabés el franquisme la gent es culturitzaria, però no va ser així. Pensàvem que la dèria del futbol s'acabaria, i ja ho veus”.

Ve a tomb perquè, a hores d'ara, després de 41 anys de morir el dictador, després de passar una transició més traïdora del que hauríem volgut, segueixen tenint èxit aquestes revistes del cor i les seccions frívoles dels diaris on en mostren models a seguir. Esportistes que guanyen milions d'euros, actors, actrius i models que cobren milers i milers per actuació, mansions luxoses que s'han comprat, bodes i festes sumptuoses on gasten molts quartos, vestits de modistes exclusius que només serveixen per lluir, etc.

I t'ho refreguen pels morros com si et diguessin “veus, idiota, què bé que vivim. I tu fent l'estaquirot, fent números cada final de mes”.

I els babaus de sempre que compren les publicacions i somien que algun dia facin el mateix, en tant van a treballar en metro a una feina mal pagada.

El franquisme i el post-franquisme haurien d'estar molt agraïts a aquesta publicitat encoberta i no tan encoberta que, durant tant de temps, ha anat inculcant de franc aquesta filosofia del desclassament en la condició treballadora.

Què se n'ha fet de l'orgull de ser un bon fuster o un bon mecànic? Què se n'ha fet de la dignitat del bon menestral? Quan un forner, posem per cas, està més pendent de quant li tocarà a la loteria que de fer un bon pa; és que li han canviat el xip. Li han anul·lat l'orgull de forner.

En una altra ocasió en Candel va dir: “Ser pobre no és sinònim d'infelicitat; sinó, a vegades, tot el contrari”. Jo afegiria, que la pobresa cultural és infinitament més trista que la pobresa material.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades