El rèdit de la por

A la bústia de casa ha aparegut un prospecte anunciador de finestres de –segons diu– molta seguretat. En una fotografia a primera plana es veu un pispa amb passamuntanyes –com si no tinguéssim prou! A cara descoberta i, fins i tot, amb corbata!– intentant obrir una finestra. Ja a l'interior una pregunta que et fa estremir: “Sabía que en España se producen al año cerca de medio millón de robos en domicilios?” Acabes per anar a demanar que te les posin a casa. I és que la por dóna els seus resultats.

Ja de petits, quan fèiem alguna malifeta, la mare o el germà ens deia: “Li diré a pare!” I, quan venia el pare, si es xivaven, ja havies begut oli.

A l'escola sempre hi havia el pilota de torn que li deia al mestre. I a l'església el capellà ens amenaçava amb les penes de l'infern, on es patia d'allò més per tota l'eternitat. I tu, que no et cabia en el teu cap quan de temps devia ser tota una eternitat. Sadisme pur. Acabaves realment espantat.

Tanmateix, jutges t'amenacen amb la llei –quina llei?–, defensors de l'ordre –aquests, a més passen a les mans– volen que respectis el seu ordre i polítics t'aconsellen assenyadament sobre el camí que n'has d'agafar perquè ens arribi les pensions i no ens facin fora d'Europa.

Com aquell polític de pa sucat amb oli que ens avisava del perill dels nouvinguts amb l'eslògan Primer els de casa. Com si la ciutadania fos de casa de tota la vida. Com si ell mateix i els seus avantpassats fossin d’aquí de tota la vida. Com si, els que venen de fora, ens anessin a prendre el pa, la casa, la feina i el malsà aire que respirem.

Vivim amb la por al cos. Perquè hi ha gent que la fomenta en benefici propi. Perquè hi ha gent que li sap treure rèdit a aquesta por inconscient que ens persegueix des de petits.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades