Cada any, a la Fira d'Entitats de Valldoreix, totes les Associacions exposen, a la plaça del Casal, les seves activitats, els seus projectes.
Són gent entregada, il·lusionada, entestada en fer poble. Una gent que creu que fer Valldoreix no és només pagar impostos i rebre tots els drets del contribuent; sinó que, a més, és col·laborar en la vida col·lectiva del poble.
Aquest és, al meu entendre, un dels problemes més importants de la nostra vila.
Quan jo era un ganàpia els únics que portaven tatuatges eren els soldats de la Legió. “Los novios de la muerte”. Algú em deia que estaven com a xotes. Aclareixo: una xota és la femella de la cabra jove. I ho deien en un to pejoratiu. No estava gaire ben vist. La vida ha canviat i les modes també. El tatuatge ha esdevingut una moda en què el jove hi troba bellesa.
Una proposició no de llei del Congrés espanyol el maig del 2017 per a treure les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos va ser aprovada per majoria.
El PP sempre s'hi ha negat a fer-ho i ara, amb el govern dels socialistes, sembla que tornen a remoure l'afer.
Voleu dir, però, que només cal treure les restes del dictador? Mai devia haver-se enterrat aquí un personatge amb tants “enterrados” de víctimes de judicis sumaríssims i arbitraris i tortures salvatges a la seva esquena i la seva consciència.
L'any passat anava amb la meva companya per la fira del llibre quan el vaig descobrir. Revolució a les aules de la Núria Martínez Ribot, Editorial Columna.
Em va cridar l'atenció el titular tan cridaner i el dibuix de la portada d'un nen anant a escola. Un dibuix que ja havíem fet servir nosaltres, durant el franquisme i post-franquisme, a les escoles catalanes i actives que després van passar a públiques en la lluita que vam mantenir en temps del CEPEPC. Un dibuix que ja venia de la Segona República...
En morir el pare, l'any 2000, vam decidir vendre la casa de Cerdanyola. Cap dels fills ni dels néts tenia intenció de fer-la servir. Durant uns dies vaig estar recollint objectes i endreçant papers. Entre ells vaig trobar un retall de diari esgrogueït on el periodista Soler Serrano li feia una entrevista. El pare havia guardat el retall 55 anys perquè eren de les poques referències escrites que parlaven del seu pas per la vida.
Okupa ve d'ocupar i d'ocupacions fa molt que se'n fan. Jo mateix vaig néixer a Montjuïc, una terra que no era nostra tot i haver-la pagat; perquè tampoc era del que ens la va vendre. Era, per tant, un terreny ocupat del qual ens van fer fora a començaments dels 70.
Però el moviment okupa, pròpiament conegut –escrit amb “K” per a remarcar el fet contracultural i punk–, neix als anys 80 sota la influència dels squatters anglesos.
Els sindicats diuen que les empreses guanyen competitivitat, però que els contractes són més precaris. Això vol dir que els empresaris guanyen més diners a costa d'exprimir més el treballador.
Sembla ser que volen retocar la llei sobre l'eutanàsia. L'actual data de 1995 i amenaça, més que regula, amb una sèrie de penes de presó que et fa pensar-t'ho abans d'ajudar algú a morir.
El dia 4 d'abril va fer 50 anys de l'assassinat de Martin Luther King per un franctirador segregacionista blanc en un hotel de Memphis.
“Jo voto qui em dóna la gana”. “Jo voto a qui penso que ho farà millor”. La democràcia capitalista ens vol fer veure que som lliures a l'hora de votar. I ho som; però abans ens han bombardejat amb notícies i informacions manipulades pels mitjans informatius. Ens han rentat el cervell i sovint, sense saber-ho, ens fan canviar la intenció de vot.
