Pot xocar que jo em preocupi d'aquest problema. Quan era petit i vivia a les barraques de Montjuïc sentia els grans que deien “Yo creo en Dios, pero no en los curas”. Llavors jo era escolà, hi creia i era molt de missa. Ara, després de tantes pluges caigudes, només crec en l'home i la dona, en llur força per ajudar els qui els envolten, en el seu coratge per la lluita contra la injustícia.
En una reunió de la Taula d'Arts Escèniques va sortir per primera vegada la idea de la rampoina en teatre.
Avui dia, tota la premsa, sigui en paper o digital, s'auto-defineix com a independent. Passa amb les escoles públiques i, sobretot, privades i les entitats bancàries: diuen que et fan una atenció personalitzada. Després la realitat és una altra
La mort d'una dona a mans de la seva parella també dona ha fet replantejar la desafortunada denominació de violència de gènere. Primer va ser violència masclista, després sexista i, finalment, de gènere.
Em sembla un error diferenciar una violència de l'altra. La violència és violència i prou.
La meva filla es va presentar amb un paquet de cafè en gra que li havien portat d'un país sud-americà. No sabia què fer amb allò i me'l portava per si jo encara tenia molinet per moldre.
Els veïns de les Planes recullen signatures en contra del Centre Residencial d'Acció Educativa (CRAE), el Lledoner. Els veïns pateixen intimidacions i robatoris per part dels joves que viuen al centre. Ho van exposar a la reunió del Consell de Barri del dia 2 de febrer.
La història està plena de genis. De genis que han passat a la història, perquè ella ha parlat d'aquestes persones. Han despuntat en ciència, en música, en teatre, en filosofia en política...
El diumenge 29 de gener vaig anar al Bosc Literari al barri de La Serreta. Cada any, per aquestes dates n’organitzen un. Quan vaig rebre la invitació d'en Carles Castro, el president de l'Associació de Veïns, no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, hi vaig cada any; aquesta vegada, amb més motiu: El zoo d'en Pitus em porta records molt bons de quan exercia de mestre.
Vaig llegir, no fa gaire, que tenien la intenció de fer més llargues les pràctiques dels futurs mestres.
No és mala idea que els estudiants de magisteri estiguin més temps en contacte amb els alumnes abans d'encetar la seva tasca docent. Però abans, deixeu-me dir la meva.
He manllevat unes paraules del meu admirat J. V. Foix per a explicar la sensació que sento quan escric. Quan ho faig, estic guanyant una batalla al temps que s'esmuny de la meva vida. En Raimon té un llibre preciós titulat Les hores guanyades. És una mena de dietari on planteja que allò que s'escriu, no cau en l'oblit.
