Quan jo era petit anava a Barcelona en comptades ocasions. En aquell temps vivia a Montjuïc, que també era Barcelona; però, per a nosaltres, la ciutat era un món a part. Llavors, sempre dèiem “vaig a Barcelona”.

Doncs bé, quan els meus pares em duien a ciutat, em cridava molt l'atenció uns homes que es passejaven Rambla amunt i avall amb una mena de cartells de fusta enormes, que els anava des de les espatlles fins els turmells, on s'anunciava algun producte. Portaven dos, un per davant i un altre a darrere, de tal manera que només veies el cap, els peus i les mans agafades a la fusta de davant. Després de tants anys, no puc precisar quin aspecte tenien. Jo els recordo amb cara trista, aspecte derrotat. I no sé si era la meva imaginació o que devia haver escoltat algun comentari als pares.

Passat algun temps es van suprimir. Es deia llavors que el motiu era “que atemptaven contra la dignitat de la persona”.

Ho recordo sovint quan veig aquests esportistes d'ara -sobretot en el camp del motor- que porten més anuncis de marques que vestimenta. I dic esportistes per anomenar-los d'alguna manera i que m'enteneu. Però, la veritat, és que semblen qualsevol altra cosa que no pas gent dedicada a l'esport. Algun dia hauríem de parlar de la metamorfosi esport-espectacle-negoci.

L'home anunci no ha desaparegut; ha pres noves formes. Bé et pot aturar pels volts de la Plaça de Catalunya joves d'aquesta generació perduda (màsters, doctorats...) que et volen vendre quelcom, bé són voluntaris que busquen socis per a les seves ONG. Tal vegada algú que trenca la teva intimitat per telèfon amb una falsa enquesta. O, com diu Gregorio Morán a La Vanguardia, actors o esportistes que fan servir la seva popularitat per a treure profit.

A la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, des del 2005 que funciona un Grup de recerca en estratègia i creativitat en publicitat i relacions públiques. Actualment està treballant sobre el tema “L'home anunci. La publicitat en el món contemporani”.

No, no ha desaparegut l' home anunci que vaig conèixer de petit. Si de cas, ha pres noves formes; unes formes, això sí, més invasives.

Caldria fer una norma deontològica que marqués la frontera entre publicitat i dret a la intimitat de les persones.   

Rafa Usero

Mestre jubilat i actor