L'home anunci
Quan jo era petit anava a Barcelona en comptades ocasions. En aquell temps vivia a Montjuïc, que també era Barcelona; però, per a nosaltres, la ciutat era un món a part. Llavors, sempre dèiem “vaig a Barcelona”.
Quan jo era petit anava a Barcelona en comptades ocasions. En aquell temps vivia a Montjuïc, que també era Barcelona; però, per a nosaltres, la ciutat era un món a part. Llavors, sempre dèiem “vaig a Barcelona”.
A casa dels meus pares, que també era la meva, hi havia una sèrie d'objectes que sempre havien estat allà. Eren atuells entranyables que configuraven el meu paisatge familiar. Inclús, quan tornava, després d'abandonar el niu familiar, els anava a buscar i estaven allà, com si s'haguessin estat esperant tota la meva absència. L'escriptori de persiana del meu pare, l'armari Rovi del lavabo, les copes a la vitrina del menjador...
Aquestes paraules que escric als titulars són les que sovint em deia la meva àvia. No és que em desitgés les calamitats que havien passat ells. M'ho recordava quan el menjar que em posava a taula no m'agradava. M'estava demanant que valorés més el menjar que teníem.
He interpretat vàries vegades “El verí del teatre” de Rodolf Sirera. El darrer cop, en comptes de tenir un company home, he tingut una companya de repartiment. No sé si coneixeu l'obra, però us avançaré que són dos actors, el marquès de Sade i un actor, que fa d'actor famós a l'obra.
Diumenge passat va haver a Pallejà una trobada d'Entitats dedicades a l'acolliment d'animals. Les mal anomenades “gosseres”.
Quan jo era jove -i això queda, si fa no fa, cap al Paleolític superior- vaig llegir, en la mítica revista “Triunfo”, un estudi realitzat als Estats Units on es constatava que la indústria dedicada a la fabricació de material esportiu s'havia fet ressò de la creixent afició dels americans en la pràctica de l'esport en general i del footing en particular. S'estaven preparant per a fer l'agost.
Vaig estar rumiant-m'ho força estona. Per què no, al Cugatenc, un article sobre teatre?
A més, la història de la Lolita Flores té una vessant fraterno-filial interessant.
D’un temps ençà veig a Valldoreix cada cop més cases abandonades. Els propietaris han marxat o s’han mort i els fills ja tenen la seva vida organitzada i encara no s’han posat d’acord què volen fer amb ella. O bé estan esperant que surti un comprador. Amb aquesta crisi que no acaba de marxar, de compradors no en surten gaires.
Sobta veure que, en el mateix Diari de Sant Cugat que dedica deu pàgines al gran recapte d’aliments, s’hi dediqui dues a la inauguració del Nou Mercat de Pere San, al tast i degustació de productes de gourmets.
A l’hora de posar-me a fer el meu escrit per elCugatenc, ja tenia embastat el tema del qual volia parlar, que acabo de veure “Cartes de l’Orient”. Un curtmetratge dirigit per l’Oriol Cuadern corresponent a la cançó del mateix títol de Blaumut, que trobem al seu àlbum “El primer arbre del bosc”. La notícia la dóna en Sergio Morales de Cugat.cat, però a mi m’ha arribat per un correu que m’ha enviat el meu amic Salvador Fenollar.
