Vull que (sobre)visquis

Als llibres d’història sempre s’hi fa èmfasi sobre la decadència de la societat arran d’unes de les pitjors pandèmies que hem pogut presenciar: la pesta negra. Recordo quan era una nena i estava a classe de socials, la nostra mestra ens va explicar què va ser, mostrant-nos dibuixos i històries, tot envoltant per una atmosfera fosca, tètrica, però, sobretot, llunyana.

Ara que en uns mesos, si tot va bé, seré jo qui estigui en una aula ensenyant a nens i nenes: els hi hauré d’explicar què és la pandèmia del segle XXI? Aquesta epidèmia que ens ha pogut arribar a tothom, ja sigui en primera o tercera persona. Sabeu sobre quina malaltia estic parlant, oi? El càncer.

La setmana passada es va publicar que al 2015, el nombre de malats de càncer va superar els previstos per al 2020. Tot i que les xifres de supervivència han augmentat, un de cada dos homes i una de cada tres dones tindrà càncer al llarg de la seva vida. Això vol dir que potser tu, sí tu lector, podries entrar en aquesta espiral de probabilitats.

Pels que heu tingut la sort de no haver estat esquitxats per aquest infern de malaltia, aquests números representen múltiples hores de quimioteràpia, mal estar, pèrdua de cabell, vòmits, fragilitat, desesperació, llàgrimes, operacions, estades hospitalàries, i de vegades, comiats. Però sovint el càncer treu de les persones coses extraordinàries com la superació, la lluita constant i les ganes de (sobre)viure.

El passat 4 de febrer va ser el Dia Mundial contra el càncer, data en la qual es vol conscienciar la societat sobre aquesta malaltia. En el nostre dia a dia veiem constantment com persones ens abandonen per culpa del càncer. Ho veiem a casa, ho veiem a les notícies, ho veiem per les xarxes socials, etc. Tot i rebre un input molt potent sobre la fatalitat del càncer, no aconseguim conscienciar-nos. El tabac, l’alcohol, la contaminació, l’obesitat o el sedentarisme són factors controlables que augmenten les possibilitats de tenir càncer. Per què fomentem mals hàbits que ens acabaran matant?

I ara, si m’ho permeteu, m’agradaria dedicar aquest últim tram del meu article a algú que m’ho va donar tot sense demanar mai res a canvi. Em va donar el seu cos, el seu temps i la seva paciència. Em va ensenyar a estimar i acceptar a tothom fos com fos, sense prejudicis ni etiquetes. Va ser una ferma defensora de la lluita constant per aconseguir les teves metes personals. Va ser el meu primer exemple de dona treballadora i inconformista. Va ser i sempre serà el meu referent a seguir, perquè em va demostrar que el seu coratge vers l’adversitat és l’arma més potent que hi ha.

Aquest article li vull dedicar a la meva mare, que com moltes altres persones, ha sigut víctima de la pandèmia del segle XXI. Però precisament per ella i per totes les altres lluitadores, vull fer un crit a l’optimisme i al canvi. Perquè està en les nostres mans poder tenir una vida millor.

Ainhora Miró, estudiant d'Educació Primàtia i membre de les JERC

Notícies relacionades