Venen a casa nostra, després d’un llarguíssim viatge, exposats a tota mena de perills i màfies, desemparats i sense acompanyament adult, en recerca d’un món millor i amb una motxilla pesada, pesadíssima, a l’esquena.
Fan el mateix viatge, en les mateixes terribles condicions que els seus adults, però sense ells. Això els posa en situació de risc i exclusió social des que trepitgen la nostra terra.
Anem tot l’any revolucionats desitjant que arribi aquesta setmana. Per fi podrem agafar vacances! Ara toca reduir el ritme com si ens apropéssim a una zona de peatge: 120, 90, 80, 60, 30 … i pagar. Sempre acabem pagant.
La setmana passada vaig explicar que vaig rebre una trucada anònima d’una persona que va decidir que la millor manera de mostrar el seu descontent amb la meua faena era amagar-se darrere de l’anonimat per a dir-me un reguitzell de qualificatius que potser no val la pena repetir. No tinc ni idea de qui era ni si es referia a alguna notícia en concret. Potser no cal saber-ho.
"Vaig passar una pila d'anys anant al psicòleg, i després de moltes indagacions sobre la meva conducta es va posar molt seriós i em va dir que jo tenia tendència al suïcidi. Això va ser tot. Em vaig posar a riure. Vols dir? Això ho sabia jo des de feia molts anys."
És Vittorio Giordano. I Vittorio va fixar el dia i l'hora per a conquerir la lleugeresa dels seus peus i l'ambició de les seves ales. L'italià errant, el de la Piccola Cucina, va decidir quin era el temps de les històries, i l'epíleg que el portaria al lloc on dormen els ocells.
Han passat unes setmanes, fins i tot mesos per alguns dels processos electorals, ja siguin amb el sufix ‘pre’ o ‘post’ de campanya i resultats, respectivament. Després de llegir a molts mitjans i sentir a moltes persones que comencen cicles i noves etapes o que hi hauran canvis i noves idees per portat a terme. Allà on podem veure i sentir les veus de canvi amb noves cares, no tan noves i retrobats que reprenen càrrecs i reproven confiances. Tornat d’un color o altres, on poc importen els idearis si els problemes de la gent del carrer son els mateixos.
El sol surt abans a Bòsnia que a Catalunya. Aquest meravellós país ferit va per davant nostre des de fa segles. Potser que en prenguem nota.
Els primers que van començar a portar nens i nenes fora de l'entorn familiar van ser els Agrupaments Escoltes per a nois i les Guies Sant Jordi per a les noies, que als anys 50 i sota l'aixopluc de la Delegació Diocesana d'Escoltisme (DDE) feien els típics campaments i acampades. Depenien del Bisbat perquè, en aquell temps de franquisme i repressió, no havia una altra sortida per als infants i joves. O et feies escolta –versió catalana dels Boy Scouts d'arreu del món– o de la “Organización Juvenil Española” (OJE) que eren els cadells de Falange.
Els estats, els governs, no poden implementar les polítiques públiques d’administració electrònica si no existeix una estratègia digital en xarxa, basada en la col·laboració interadministrativa, transparent i amable a la ciutadania.
No n’hi hauria prou amb un simple context normatiu.
La Llei 39/2015, d’1 d’octubre, de procediment administratiu comú de les Administracions Públiques, disposa el període transitori d’implementació d’aquesta política pública. Les previsions encara no estan assolides.
El nou govern que s’ha produït a Sant Cugat obre una nova porta a una entesa entre partits d’ideologia diferent, però amb programes enfocats per a la ciutat, que comporta una ruptura de 32 anys de govern Convergents i de corrupció.
Amb aquest acord programàtic s’aconsegueix aportar una transversalitat de visió respecte a quin model de ciutat volen els santcugatencs i una transversalitat de propostes.
En l’anterior article expressava la meva satisfacció per la formació d’una majoria d’esquerres al nostre Ajuntament. A la vegada, deia que és positiu que els tres partits que la formen no s’hagin deixat condicionar per la cotilla de l’article 155 (de la CE de 1978).
