Blogs

#TrashtagValldoreix

Aquest article és ben diferent de la resta, proposa un repte i neix d'una anècdota. I és la següent: aquest matí, mentre passejava els gossos a primera hora per la zona de Can Badal, he girat per un dels camins que duen a la riera i posteriorment he seguit per un camp on hi vaig sovint, es tracta d'una zona on, si ens endinsem una mica més, trobem una estructura de casa abandonada.

Bé, al mig del bosc he començat a veure plàstics. Un, dos, tres, quatre, cinc... així que, com que portava una bossa pels gossos, indignada pel gènere humà, els he començat a recollir de manera innata.

La precarietat, el sistema i l’extinció

Mire al meu voltant –i també a mi– i veig gent que va tirant, desesperada en realitat entre horaris impossibles, sous baixos i lloguers alts. Persones que han d’anotar a l’agenda la trobada amb els amics, el festeig amb la parella o les parelles, el moment d’oci... Homes i dones, sobretot joves, que volen improvisar i topen contra una quotidianitat que mata les xicotetes aventures quotidianes. Quan, per fi, troben un moment de desconnexió no el saben aprofitar. És allò que Zygmunt Bauman deia amor líquid, supose [Amor líquido, Fondo de Cultura Económica España, 2005].

Mai ningú podrà desallotjar els nostres somnis

Encara recordo aquells temps en que el projecte d’un casal okupat a Sant Cugat era un somni. Feia molts anys de l’última experiència d’un Centre Social Okupat i alliberar un espai a la ciutat aparador es veia com una fita impossible, alhora que molt necessària. Les que ho teníem per somni, també sabíem que algú havia de llençar la primera pedra. I així ho vam fer el 28 d’agost del 2016. Els primers dies es respirava un aire carregat de neguit, que creixia amb la pregunta: “Quan vindran a fer-nos fora?”.

Desprotegides

Aquesta és la paraula que defineix a moltes dones que han patit violència masclista. Potser et resulta estrany perquè no ho has viscut de prop, però, per desgràcia és la realitat de moltes dones.

Històries de terror o el fals estiu

Potser si el volcà Tambora no hagués escopit el seu alè infernal ni Luigi Galvani hagués fet cap experiment, ara ningú coneixeria la novel·la que, possiblement, va ser la pionera del gènere terror ciència-ficció. Aquesta novel·la va ser gestada per una jove autora en una de les estances de la Vila Diodatti, en Suïssa al juny del 1816.

‘La estación de las mujeres’ / ‘Parched’. Índia (2015)

Retrat de l'Índia rural que, com a societat, no ens deixa gaire ben parats. I és que l'equilibri en la relació entre homes i dones en el país asiàtic i en el nostre val a dir que potser no és tan diferent com ens agrada pensar.*

Vegem-ho:

Uns matrimonis prematurs i concertats (per a ambdós sexes) i una dot –que ha de pagar la família del noi si vol tirar endavant el casament–, acostumen a garantir la infelicitat dels contraents i del seu entorn per a tota la vida. Això passa a l'Índia. Aquí no.

Valorem el que tenim

Estic a Mostar, una ciutat de la Federació de Bòsnia Hercegovina d'uns 100.000 habitants, més o menys com Sant Cugat, que va patir un dels conflictes més sagnants del segle XX.

Entre els mesos d'abril i juny de l'any 1992 van començar les hostilitats entre l'aliança de les Unitats de defensa Croates, HVO, amb l'Exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina, ARBIH, contra l'Exèrcit Popular de Iugoslàvia, JNA, dominat pels serbis. El setge va provocar la fugida de 90.000 residents de Mostar i la destrucció de nombrosos edificis residencials, religiosos i culturals.

Els colors de l'orgull LGBTI

Són més que colors, és més que una bandera.

Són un símbol de llibertat i d’amor lliure amb majúscules que inunden els nostres carrers, les nostres places i que donen esperança a moltes persones, moltes, i que omplen la seva vida de força i orgull.

No en va celebrem el dia de l’orgull LGBTI, perquè és això: orgull.

Pàgines

Subscribe to Blogs