Blogs

Confinats amb nens

Qui ho havia de dir. Pares i fills tancats a casa, sense feina ni escola. El món aparentment aturat, vist des de la finestra de casa o per la pantalla de la TV o del mòbil.

No sols, però, van patir els nens. També els pares. Els que habitualment ja s'hi feien càrrec i els altres, els que acostumaven a deixar-los amb cangurs o avis.

Dues anècdotes explicades per la Marga, la meva dona.

Re-Construir

Dades oficials d’avui nit a les 00h: 324.117 morts arreu del món, quasi 5 milions de persones infectades, quasi 2 milions de persones curades. 

La Covid-19 s’ha endut per davant centenars de milers de vides persones de totes les edats i orígens arreu de tot el món i tota una generació dels nostres estimats avis i àvies, mares i pares. També de totes les professions, però amb especial cruesa, un gran nombre de professionals de la medecina i la infermeria.

Un petit gran malentès

La primera frase del llibre de memòries ‘Open’ publicat pel tenista André Agassi l’any 2014 és: “Juego al tenis para ganarme la vida, aunque odio el tenis, lo detesto con una oscura y secreta pasión, y siempre lo he detestado”. Llegint El director de David Jiménez, he recordat l’inici de l’obra del tenista de Las Vegas. El periodista deixa clar des de les primeres pàgines que no li agrada la feina de dirigir un diari però, malgrat tot, juga el partit.

Si en el Ple s’escenifica, els debats s’han de fer en altres àmbits

He tornat per un moment als apunts de l’assignatura de Periodisme de Proximitat, que vaig cursar allà per l’any 2016 amb un bon professor –ara que això no és ser pilota per a guanyar nota– com ho és Vicenç Rabadán, que a més de periodista també és una persona implicada en la política –va ser regidor per l’Alternativa d’Unitat Popular– i vida social rubinenca i coneix bastant bé la realitat de Sant Cugat. Doncs bé, ací unes quantes de les anotacions d’aquell jo quatre anys més jove que ara:

La música ens toca

Foto: Aula de So

Per què quan sentim tristesa escoltem música lenta i melancòlica? Se’n parla molt dels beneficis que suposa per al nostre cervell tocar un instrument i fer música, però què passa en el cervell d’aquelles id ‘aquells que no són músics quan escolten música?

Al centre

En l'últim informe de l’Instituto de la Mujer alertava d'un major  impacte negatiu en les dones degut a la pandèmia, doncs hi ha tasques altament feminitzades i molt precaritzades.

Las uvas de la ira / The grapes of wrath. USA (1940)

La pel·lícula ens situa en un lloc concret: Oklahoma (USA). En un temps concret: la "Gran Depressió" (dècada de 1930). En un medi concret: món rural (parcers). I és dura. 

Més dur, però, és que tot això és totalment traslladable a altres moments posteriors del mateix segle XX i del ja segle XXI (ara mateix p.ex). A diferents llocs (aquí p.ex). A diferents medis (petita pagesia, comerç de proximitat p.ex.).

La novel·la de Wilde

Jo, Gisela, sóc una molècula d’alguna galàxia de pàgines i lletres perdudes. Començo per l’A i acabo a la Z; sóc un abecedari que es burla de l’altra Gisela, la de carn. Sóc instint, set, ràbia i tendresa; fatalitat i sorpresa. En tantes ocasions he viscut coses… Ai! Tantes rialles, pors, afecte, abandonaments que per poc ni recordo el que sóc: una dona-llibre.

Tres mesos abans

Pàgines

Subscribe to Blogs