No és un article pensat arran del que va succeir fa unes setmanes al Parlament espanyol, encara que ho pugui semblar, fou escrit abans d’aquells fets, el quals, en tot cas, li han donat més rellevància.
Vivim en un temps accelerat, en el qual se’ns invita a viure online. Sembla que no hi hagi oportunitat de descansar, ordenar les idees i veure exactament on ens trobem; cadascú de nosaltres i com a societat.
Alegria, és Festa Major. Com cada any es trenca la rutina de les places majors dels pobles i ciutats del nostre país. Les terrasses dels bars deixen lloc a escenaris on les orquestres patxangueres fan ballar a grans i petits fins que surt el sol.
Sovint veus a la televisió o en algun mini-vídeo enviat per WhatsApp unes nenes o nens que canten, ballen o toquen algun instruments d'allò més bé. Semblen persones grans en miniatura. Als espectadors els toca la fibra o els cau la bava.
En aquestes ocasions em pregunto: què hi ha al darrere de tot això? M'imagino que moltes hores d'assaig. Moltes hores de pares i professors de ball o de cant perquè millorin aquest o aquell aspecte.
M'ha vingut al cap aquella alumna meva que, a l'hora d'anar a jugar amb les amigues, havia de posar-se a fer una estona de piano.
Venen a casa nostra, després d’un llarguíssim viatge, exposats a tota mena de perills i màfies, desemparats i sense acompanyament adult, en recerca d’un món millor i amb una motxilla pesada, pesadíssima, a l’esquena.
Fan el mateix viatge, en les mateixes terribles condicions que els seus adults, però sense ells. Això els posa en situació de risc i exclusió social des que trepitgen la nostra terra.
Anem tot l’any revolucionats desitjant que arribi aquesta setmana. Per fi podrem agafar vacances! Ara toca reduir el ritme com si ens apropéssim a una zona de peatge: 120, 90, 80, 60, 30 … i pagar. Sempre acabem pagant.
La setmana passada vaig explicar que vaig rebre una trucada anònima d’una persona que va decidir que la millor manera de mostrar el seu descontent amb la meua faena era amagar-se darrere de l’anonimat per a dir-me un reguitzell de qualificatius que potser no val la pena repetir. No tinc ni idea de qui era ni si es referia a alguna notícia en concret. Potser no cal saber-ho.
"Vaig passar una pila d'anys anant al psicòleg, i després de moltes indagacions sobre la meva conducta es va posar molt seriós i em va dir que jo tenia tendència al suïcidi. Això va ser tot. Em vaig posar a riure. Vols dir? Això ho sabia jo des de feia molts anys."
És Vittorio Giordano. I Vittorio va fixar el dia i l'hora per a conquerir la lleugeresa dels seus peus i l'ambició de les seves ales. L'italià errant, el de la Piccola Cucina, va decidir quin era el temps de les històries, i l'epíleg que el portaria al lloc on dormen els ocells.
Han passat unes setmanes, fins i tot mesos per alguns dels processos electorals, ja siguin amb el sufix ‘pre’ o ‘post’ de campanya i resultats, respectivament. Després de llegir a molts mitjans i sentir a moltes persones que comencen cicles i noves etapes o que hi hauran canvis i noves idees per portat a terme. Allà on podem veure i sentir les veus de canvi amb noves cares, no tan noves i retrobats que reprenen càrrecs i reproven confiances. Tornat d’un color o altres, on poc importen els idearis si els problemes de la gent del carrer son els mateixos.
El sol surt abans a Bòsnia que a Catalunya. Aquest meravellós país ferit va per davant nostre des de fa segles. Potser que en prenguem nota.
Els primers que van començar a portar nens i nenes fora de l'entorn familiar van ser els Agrupaments Escoltes per a nois i les Guies Sant Jordi per a les noies, que als anys 50 i sota l'aixopluc de la Delegació Diocesana d'Escoltisme (DDE) feien els típics campaments i acampades. Depenien del Bisbat perquè, en aquell temps de franquisme i repressió, no havia una altra sortida per als infants i joves. O et feies escolta –versió catalana dels Boy Scouts d'arreu del món– o de la “Organización Juvenil Española” (OJE) que eren els cadells de Falange.
