Vivim envoltats de plàstic i no sabem què fer-ne. Com diu David Wallace, autor d’El planeta inhóspito, “el problema no és la negació del canvi climàtic, és la indiferència”. L’autor assegura que és massa tard: els efectes de la crisi seran devastadors, fem el que fem.
En l'informe que van presentar el 9 d'aquest mes l'escola de negocis EADA i el grup ICSA, resulta que els sous dels directius ha crescut aquest any vuit cops més que els dels empleats.
Si ja de per si la diferència era gran l'any 2018, el 2019, encara més. Això ha passat, sobretot, a les grans empreses com la banca i les assegurances. La petita i mitjana empresa (les PIMES) són les que han hagut de fer més esforços davant l'increment del salari mínim interprofessional, promogut pel Govern.
L’estil de vida no és buscat sinó que es gestiona. I una família monoparental ha de gestionar molt, moltíssim, el seu flux de recursos versus despeses, així com el feeling i difícil equilibri entre fortaleses i amenaces.
I la dona monoparental en aquesta anàlisi DAFO ha de desenvolupar moltes fortaleses i si a sobre no te reconeguda legalment la condició de monoparentalitat, encara més.
Unes de les primeres coses que planifiquem quan estrenem un nou any són els propòsits que ens agradaria complir i que sempre comencem amb ganes inusitades, encara que gairebé mai arribem a fer-los realitat. Sembla ser que la constància no és una de les nostres virtuts. Sigui el que sigui, sempre ensopeguem amb la mateixa pedra… És un dels paradigmes que posseïm els éssers humans.
Curiosament, les propostes més generalitzades són:
- Menjar més sa.
- Caminar.
- Deixar de fumar.
Diumenge al matí. Vinga Eli, aquest cop ho faràs amb temps i potser mataràs al Jordi d’un ensurt quan avui rebi el mail amb el nou article que sortirà dimarts. Bé, avui per vosaltres.
Potser el més difícil de conciliar en aquesta vida és el dret inqüestionable que té cada persona de decidir –si així ho vol– quan i com posar fi a la seva existència, i el dolor, els interrogants, la culpabilització que aquest acte pot generar en el seu entorn afectiu.
Avui fa deu anys del terratrèmol d’Haití i ningú en parla.
El terratrèmol de magnitud 7 es va registrar el dimarts dotze de gener de 2010 a les 16:53 , hora local, amb epicentre a Puerto Príncipe, la capital. Els efectes sobre el país més pobre del Carib van ser catastròfics: uns 316.000 morts, 350.000 ferits i un milió i mig de persones es van quedar sense llar.
“¡Viva España!ˮ, crida una part de la bancada, com si més de la meitat d’espanyols que no han votat les seues opcions polítiques anaren contra Espanya. Cops de pit, mirades ben preparades quan enfoca la càmera, cartells classistes i absurds... i fins i tot un partit negant-se a aplaudir la diputada Aina Vidal, malalta de càncer però disposada a acudir al Congrés per permetre el govern que els seus votants volien.
La meva mare és estúpida, i el burro del meu pare és un titella que sempre fa el que ella li mana. Hi ha dies que és que la pegaria. Com fa una estona, que jo estava tan tranquil·la al sofà escoltant música amb els auriculars posats i el meu germà estava al meu costat jugant a un d’aquests jocs online que li molen, també amb els auriculars i parlant amb els freaks dels seus amics. Tot era pau i harmonia, amb el meu germà no sempre és així la cosa, estàvem els dos passant-ho bé, però de sobte arriba la bruixa.
Iniciem nou trimestre a l’Ateneu, i a partir del dia 13 l’Ateneu s’omplirà de gent curiosa, inquieta i amb interessos tan diferents com els més de dos-cents cursos que oferim trimestralment... Encara hi queden algunes places, així que fes ja la inscripció presencial o online a www.ateneu.cat!
