Fotos: Cedides pels projectes

Aquest article forma part de la campanya d'intercooperació de diversos col·lectius de la ciutat sobre els reptes i oportunitats de l'habitatge cooperatiu a Sant Cugat #HabitatgeCooperatiuADebat.

Evitar la solitud i les residències, amb un envelliment actiu i en comunitat, sense molestar la família més del compte, decidint si es conviu amb gent de diverses edats o de la mateixa i preparant-se col·lectivament davant possibles dependències. L’habitatge cooperatiu es dibuixa com una finestra d’oportunitat per a les persones que busquen un envelliment diferent a les opcions majoritàries en la societat actual. Per això cada vegada més persones s’ajunten per fundar cooperatives d’habitatge sènior amb la voluntat de definir la convivència i el lloc de residència de les darreres dècades de la seva vida.

A Sant Cugat tot just es comença a definir una d’aquestes propostes. Es tracta d’un grup de 13 persones organitzades a l’associació la Factoria. Ángeles Santos, una de les seves integrants, explica que el seu objectiu és arribar a una vintena de persones d’entre 50 i 70 anys per aconseguir la viabilitat econòmica del projecte. De moment es troben en una fase inicial però ja han pogut treballar la cohesió de grup i han arribat a acords sobre com ha de ser el projecte.

Després d’una enquesta interna, els integrants de la Factoria han optat per buscar un indret a Sant Cugat o a uns 50 quilòmetres de la ciutat o més, si es garanteix una bona connexió en transport públic. Per a l’associació és important la proximitat a un poble “volem formar part de el lloc a on anem a viure i oferir els nostres espais i activitats, som un grup molt actiu i compromès”. Tenen clar que és un projecte finalista, és a dir, que les persones que vagin a viure-hi acabaran la seva vida en aquella comunitat amb l’objectiu de ser el màxim d’autònoms possible però sense descartar que en algun moment arribarà la necessitat de contractar serveis de fisioteràpia, infermeria o consergeria. Estudien fer un fons comú per afrontar despeses d’aquest estil.

Però tot això es concretarà al final d’un recorregut que tot just comencen: buscar un terreny o masia que pugui adaptar-se a les seves necessitats. Santos diu que, per unanimitat, van decidir no beneficiar-se d’espai públic en cessió d’us amb ús residencial perquè suposaria despatrimonialitzar els municipis i per això demanen o bé un terreny públic qualificat d’equipament on es pot fer habitatge per a gent gran o bé un terreny privat que serveixi per fer una mossegada al mercat. A més, aposten per una construcció amb poc impacte ambiental i amb eficiència energètica.

La recerca és complicada perquè els cal edificar entre 900 i 1.000 metres quadrats de sostre i encara no han trobat cap terreny que s’ajusti a aquests paràmetres. La impossibilitat de convertir parcel·les unifamiliars en plurifamiliars els ha tancat moltes portes: “El preu és un límit però encara no hem trobat cap opció ni fora de preu”. Han parlat amb diversos ajuntaments, molts dels quals es mostren disposats a fer-los un cop de mà. No és el cas del de Sant Cugat, es lamenta Santos, que diu que no han rebut resposta davant preguntes sobre un terreny: “Si tinguessin una voluntat alternativa a les residències i entenguessin que la vellesa es pot viure d’una manera diferent a l’actual, podrien trobar un lloc”.

Mentre intenten trobar el terreny on fer l’habitatge, treballen en comissions i assemblea el projecte de convivència de la mà de la cooperativa Arqbag. Aquest espai serveix per decidir què volen compartir, què s’entén per solidaritat entre els futurs convivents i quin serà el reglament de règim intern. Tot i que en algunes decisions s’ha optat per una votació perquè decidís la majoria, Santos diu que el més important és buscar els consensos i treballar les diferències perquè tothom se senti còmode: “Tot i que encara queden molts aspectes de decidir, sí hem arribat a l’acord que la cooperativa sigui mixta d’habitatge i consum, però sense descartar que sigui una cooperativa sociosanitària. És un projecte il·lusionant, és el nostre futur”.

El model d’habitatge cooperatiu sènior més enllà de Sant Cugat

A Barcelona, el projecte de Can 70, vinculat a la cooperativa Sostre Cívic, que agrupa 22 persones, fa una aposta similar a la Factoria. El projecte va començar a néixer al 2015 i ha tingut diverses fases, des de la col·laboració d’estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) fins a la d’un doctorand de la UOC que els va ajudar a fer una guia de cures. En el seu cas sí demanen que l’Ajuntament de Barcelona els cedeixi un terreny mitjançant l’anomenat dret a superfície perquè els preus de mercat són inassumibles. Hores d’ara, però, encara no tenen cap terreny.

Com la iniciativa santcugatenca, han treballat la cohesió de grup i les preocupacions de cadascuna de les integrants –majoritàriament dones–. “Sempre hem pensat en un projecte finalista i no intergeneracional per no reproduir rols de cures però, alhora, obrir-nos al barri”, explica Anna Corrons, una de les integrants, “conviure no ha de ser una càrrega per a les filles ni ha de suposar que estiguem soles, per això ens definim com un projecte d’economia feminista”. Per a Rosa Bernedo, companya de Corrons al projecte, es tracta de donar resposta als problemes que planteja l’envelliment en la societat actual.

“No pensem que fer-se vell suposi tenir un metge al costat”, apunta Bernedo, “hi ha una cura social que es fa en comunitat tot i que potser haurem de contractar algun servei”. En cas de dependència, no descarta la contractació d’algun suport així com treballar com garantir una mort digna per a les persones que no optin per l’eutanàsia. També debaten sobre crear un fons a partir d’una quota solidària i sobre com aconseguir homologar el cohabitatge a una residència per rebre suport a la dependència.

Però un projecte com aquest, més enllà dels detalls arquitectònics i dels serveis, s’ha de basar en la confiança de les persones que hi participen i per això han treballat a fons la cohesió de grup, amb un protocol d’acollida i comissions que permeten la relació de totes les implicades. Han fet trobades per caminar els diumenges al matí, voten quin ha estat el fet més significatiu de cada mes i fins i tot han creat un llibre a mode de recull de converses en base a un joc que van fer durant el confinament via WhatsApp.

Un model intergeneracional?

La Factoria i Can 70 tenen clar que els seus projectes són de gent gran i finalistes però no totes les iniciatives comparteixen aquesta mirada. És el cas de Som Viure, una iniciativa egarenca nascuda al 2017 i que ha tingut acompanyaments inicials de la cooperativa Eina i de l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Occidental, i actualment del gabinet d’arquitectura Indi. Tot i que van néixer com una proposta sènior i les 15 persones implicades són adultes ja jubilades o a punt de fer-ho, ara el debat generacional és obert.

Encara no tenen terreny. No descarten l’adquisició o accés al dret a superfície d’un immoble per rehabilitar-lo; possibilitats que no s’han concretat però que l’Ajuntament de Terrassa, expliquen, no veu amb mals ulls. També són conscients que hi ha propietaris privats disposats a negociar una modalitat de cessió però ha de ser durant els anys suficients perquè la cooperativa es recuperi econòmicament i pugui replicar el model a un altre indret quan hagin de marxar. “De moment no estem tancats a cap proposta pel que fa a compra, HPO, rehabilitació...”, explica Josep Ferrer, membre de Som Viure, “però funcionem al revés que una promotora: primer fem veïns i després l’habitatge”.

Tot i els interrogants, el motiu de fons és el mateix que amb les propostes santcugatenca i barcelonina. “Ara tinc el niu buit i és més còmode i fàcil viure amb menys i amb molts espais comuns”, explica Conxita López, una de les impulsores del projecte. Rafa Hernández, membre d’Indi que els acompanya en aquest procés, fa èmfasi en el treball previ, amb una presa de decisions que qualifica de sociocràtica i d’autogovernança. Reconeix que hores d’ara el cohousing és un model més atractiu per a gent gran que per a joves i, com en tot l’habitatge cooperatiu, el repte és el finançament: “Però és important entendre que l’habitatge cooperatiu no és necessàriament social i que el cohabitatge és un model d’accés el grau de confort del qual depèn de cada cooperativa i de la inversió que es pugui fer”.

La Teulada, associació terrassenca per al cohabitatge, té molts punts en comú amb els altres projectes pel que fa a la cohesió de grup i a la voluntat de relació amb l’entorn. Van néixer a partir de l’ecobotiga de l’Egarenca i el confinament els va deixar estancats. Des del setembre que s’han tornat a reactivar, amb la constitució de l’associació i l’intent d’agrupar 40 persones disposades a fer un projecte d’habitatge cooperatiu a Terrassa. Però en el seu cas tenen clar que el model ha de ser intergeneracional, amb alguna participant de més de 60 anys i un gruix de persones d’entre 30 i 50 anys i amb criatures.

Carlota de la Presa, membre del col·lectiu, explica que encara han d’aterrar moltes idees ja que no estan tancats a res tot i que, per ara, se senten més atrets per la rehabilitació d’edificis patrimonials, per aconseguir menys impacte ecològic i una rehabilitació eficient. Es proposen accedir a algun d’aquests immobles –o terrenys– a través d’un concurs per fer cohabitatge que prepara l’Ajuntament de Terrassa. Tot just treballen en la creació de la identitat del projecte, que pretén ser el més autosuficient possible, amb la voluntat d’“anar soles fins on puguem”.

La mirada intergeneracional s’acompanya del suport mutu. A la Teulada aposten per un canvi de model d’accés a l’habitatge que pugui donar resposta a gent de totes les edats. Això suposa tenir en ment l’accessibilitat i possibles situacions de dependència i que el veïnatge esdevingui una forma de tenir cura entre totes les persones que hi residiran. Tot i la comunicació majoritàriament telemàtica per la pandèmia, de la Presa es mostra satisfeta dels passos que han fet fins el moment.