La sexualitat femenina segueix sent, no només demonitzada i tabú en pràcticament tot el món, sinó que també és utilitzada com a instrument d'opressió envers les dones que majoritàriament no poden gaudir de les seves llibertats fonamentals pel que fa al propi cos ni a l'ús que en volen fer.
Una bona definició diu que la ferida és una lesió que pateix un ésser viu per la qual s'interromp la seva estructura natural, i que hi ha diferents formes de classificació de les ferides segons causa, característiques, gravetat, estat, localització, durada, conseqüència, etc.
Potser el més difícil de conciliar en aquesta vida és el dret inqüestionable que té cada persona de decidir –si així ho vol– quan i com posar fi a la seva existència, i el dolor, els interrogants, la culpabilització que aquest acte pot generar en el seu entorn afectiu.
- Tinc una pregunta,
- Digues!
- La bondat és bona?
- Oh, i és clar que sí!
- Vols dir?
- Que ho dubtes?
- Doncs sí...
Un avió és un espai tancat compartit, durant un temps, per un nombre determinat de persones liderades/conduïdes per professionals preparats, ajudats des de la distància per altres professionals també competents. (I té uns motors i unes ales i etc., naturalment).
Si no tenim en consideració el parèntesi anterior podríem dir que un avió s'assembla a un país, que és un espai delimitat per unes fronteres, que durant un temps comparteixen unes persones i que està liderat/conduït per professionals preparats ajudats des de la distància per altres professionals també competents.
Després d'un començ vaticinador, al minut quatre, Orson Welles diu: "Aquest relat és d'una novel·la que es diu El Procés. No hi ha misteri ni enigma per resoldre. Cal dir que la lògica d'aquesta història és la lògica d'un somni o d'un malson."
I com que ja estem advertits no podem fer més que donar-li la raó; és un autèntic malson. Com a pel·lícula un malson extraordinari. Com a realitat, un fet esfereïdor.
Per tal d'il·lustrar el comentari anterior n'hi ha prou amb reproduir alguns dels diàlegs que es produeixen en diferents moments del relat:
Pel·lícula que haurien de veure tots els alumnes d'institut (potser abans fóra prematur?) en forma de tallers / col·loquis, doncs els seria de gran utilitat per aprendre fins on condiciona la resta de la vida d'una persona (i de totes les que d'una manera o altra es relacionaran amb ella) la formació a la qual hagi pogut accedir.
Aquesta no és una pel·lícula delicada; és una pel·lícula que tracta les persones amb delicadesa, amb respecte, amb atenció.
Unes persones que, en aquest cas, són unes senyores grans que per circumstàncies compartiran durant un temps les seves vides.
Unes circumstàncies que deriven d'aquesta necessitat imperiosa de fer vacances a l'agost per satisfer el desig de marxar/fugir generat pel nostre entorn.
Retrat de l'Índia rural que, com a societat, no ens deixa gaire ben parats. I és que l'equilibri en la relació entre homes i dones en el país asiàtic i en el nostre val a dir que potser no és tan diferent com ens agrada pensar.*
Vegem-ho:
Uns matrimonis prematurs i concertats (per a ambdós sexes) i una dot –que ha de pagar la família del noi si vol tirar endavant el casament–, acostumen a garantir la infelicitat dels contraents i del seu entorn per a tota la vida. Això passa a l'Índia. Aquí no.
I regressa... per tercera vegada!
La primera, la real, en persona, i les dues posteriors en el cinema. El cinematogràfic és l'actor Guillermo Montesinos; el de veritat, el de debò, es deia José María Grimaldos, de malnom El Cepa.
Ara, quaranta anys després de participar en el rodatge d'El crimen de Cuenca, un dels protagonistes del relat (en la seva segona tornada) recorre el poble i els indrets on van reproduir els fets terribles que havien començat el 1910 –any en què va desaparèixer– i van acabar el 1926 –l'any del seu (primer) sorprenent retorn.
