La muerte cansada / Der Müde Tod. Alemanya (1921)

No sé si en el món hi ha res més sorprenent i colpidor que sentir-li dir a la Mort que està cansada d'exercir, que demana de poder deixar de portar disgustos a les persones, que no li agrada fer el que fa i que desitjaria poder escampar felicitat en comptes de dolor. Que la seva tasca és difícil, que la considera una maledicció, que no pot més de ser causa de patiment de la gent i de ser odiada només pel fet d'obeir el Senyor (estem a 1921, avui potser ho formularíem d'altra manera), que li agradaria poder-ho deixar.
Aquesta és la confessió que fa en veure el desconsol que ha generat (novament) encara que en aquesta ocasió acceptarà el repte de tirar enrere el seu acte -sota certa condició, naturalment-, ja que la seva interlocutora està convençuda que l'amor és més fort que la mort i la podrà vèncer... que per poder seguir vivint necessita vèncer-la.

I, encara que aquest personatge sinistre mostra un esperit benèvol, ha de claudicar en la seva aspiració perquè és l'eternament invencible, perquè per molt que hom hi vulgui lluitar sempre tindrà les de perdre. I li causa un gran abatiment no poder alterar el curs natural de les coses, malgrat que és el que desitjaria. Celebraria el triomf d'altri en comptes del seu, però, malauradament per a tothom, ella inclosa, sap que això no pot passar, que no passarà, d'aquí la seva fatiga infinita. Tampoc no pot donar, a més, cap explicació de per què fa el que fa, no l'ha tingut mai, únicament fa el que se l'hi ha encomanat i ja està, res més.

Dirigida per Fritz Lang i amb guió de Thea von Harbou, la pel·lícula és muda i en sis estrofes ens passeja per quatre llocs i moments diferents perquè el què planteja -allò que en diuen la fatalitat del destí-, com tots sabem esdevé a tota hora i a tot arreu, és intemporal i universal, i ho il·lustra amb un gran lluïment dels efectes especials dels principis del cinema. Aquesta cinta romàntica, fantàstica, terrorífica i naïf alhora va ser la responsable que tan Luis Buñuel com Alfred Hitchcock es dediquessin al cinema.
En l'últim diàleg que som testimonis la Mort encoratja la persona que torni a la vida... que visqui! Amb l'argument que "qui dóna la seva vida la guanyarà". Preciós. Encara que personalment penso que la guanya qui la dóna en vida, no qui dóna la vida.

Argument
Una parella de joves enamorats arriben a un poblet en el mateix transport que la Mort, que s'hi instal·larà.

[Per a tu J.P. Amb errades i encerts, amb tantes altres coses, i amb molta, molta, estimació.]

Pura Piera, espectadora
 

Notícies relacionades