La pizarra / Takhté Siah. Iran (2000)

Si en el món busquem un símbol inqüestionable d'escolarització, sembla que sens dubte i per unanimitat en trobarem un: la pissarra.

La pissarra, element fonamental en el nostre procés d'aprenentatge exerceix la seva funció sempre vinculada al mestre, a l'ensenyant. Sabem d'ella que és un objecte que des del seu origen ha canviat i s'ha anat adaptant, com les societats, als temps i a les circumstàncies, de manera que encara que de diferents mides o materials sempre ha estat una eina imprescindible a l'escola. Tant se val que hagi estat de cera, fusta, argila, pedra, plàstic, electrònica, o... ambulant.

Aquesta pel·lícula és un ferm homenatge a la vocació del mestre -que en aquest cas només posseeix la seva voluntat i una pissarra-, i al valor de l'educació com a element necessari i útil per a tot a la vida de les persones.

És així que trobem que aquesta pissarra-símbol ofereix múltiples possibilitats als seus beneficiaris perquè es converteix en protectora facilitant-los aixopluc quan plouen bales, fa de llitera si cal transportar un malalt, encanya una cama trencada, és la dot en un casament sense mitjans, serveix d'estenedor per la roba neta, actua de cortina quan se li demana i, fins i tot, permet que s'hi escrigui possibilitant així l'alfabetització.

La formació -dedicació necessària i útil, tant pel mestre com per l'alumne-, es converteix en una aspiració bàsica ben difícil d'assolir quan la sanitat, la seguretat, l'alimentació i el sostre, no estan resolts. Quan la supervivència no està garantida, no hi ha opció a res; llegir i escriure es consideraran un luxe inadequat i superflu, no una eina afavoridora de desenvolupament econòmic i humà.

Paga la pena, però, tenir en compte el comentari amb el qual un dels mestres protagonistes acompanya una acció: Ara que tens una pissarra, Déu t'allunyarà de la gana de la set i de la solitud. (I és que poques vegades es troba una afirmació tan breu i tan encertada sobre el valor de l'educació).

La pel·lícula, interpretada per tres actors professionals i una munió d'extres novells mostra unes condicions de vida extremes en un paisatge àrid i fascinant alhora. És aspra, real, bonica, interessant i de qualitat com acostuma a ser el cinema iranià, que d'una història d'aparent gran simplicitat en fa una obra important, plena de símbols i de denúncia, que no deixa en absolut indiferent.

La directora Samira Makhmalbaf, juntament amb el seu pare, Mohsen Makhmalbaf també és autora del guió d'aquesta cinta guanyadora del Gran Premi del Jurat del Festival de Cannes de l'any 2000. Altres obres seves són: La poma (1998), A les cinc de la tarda (2003), El cavall de dues cames (2008).

Argument

Els mestres Said, Reeboir i altres col·legues seus van a la "cacera de l'alumne" per les muntanyes que separen el Kurdistan iranià del Kurdistan iraquià.

Pura Piera, Sense Crispetes

Notícies relacionades