Publicitat

Arsenio Rodríguez: “Hi ha gent hipòcrita que va aplaudir els sanitaris però seguirà votant la dreta”

Fotos: Jordi Pascual

Escriptor cubà que fa més de 20 anys que viu a Catalunya, acaba de publicar Notas de Sant Cugat del Vallès. Prosa y Quarantine [Ediciones Muntaner, 2020], un llibre que tot just es troba en revisió per tenir una versió més actualitzada i que incorpora una primera part de textos literaris sobre la ciutat que l’acull des d’ara fa prop d’un any i mig i una segona part d’escrits sobre el confinament. Tot i que aquest llibre centra l’entrevista, és inevitable parlar de Cuba i Catalunya, influencias mutuas [Ediciones Muntaner, 2019], una obra de caire històric en què repassa les aportacions mútues dels dos països i que presentarà l’1 d’octubre a les set de la tarda a l’Ateneu (cal inscripció prèvia).

Els dos llibres estan travessats per la migració, per la nostàlgia d’un país on no ha tornat i del qual critica el sistema polític, enaltit per algunes esquerres europees, el que per a Arsenio Rodríguez no és més que una mostra de com de perduda està l’esquerra. La conversa, que neix amb l’excusa del llibres, esdevé una conversa política, literària, històrica i sobre Sant Cugat, una ciutat que l’ha enamorat tot i estar a l’altra banda de Collserola, un efecte mirall respecte a Gràcia, la seva antiga vila, que utilitza habitualment als seus escrits santcugatencs.

Per què vas marxar de Cuba?

– Vaig sortir per fer una conferència sobre cine a Bordeus. No m’hi vaig poder quedar. Llavors vaig marxar a Sevilla, on viu el meu sogre. Tot i que vaig anar a Madrid en diverses ocasions, no m’hi sentia còmode. Després un amic editor em va dir que vingués a Barcelona i vaig tenir clar que era el lloc on volia viure. Vaig començar a treballar en l’editorial Linkgua, amb què vaig publicar el meu primer llibre, Síndrome de Ulises.

Vas marxar de Cuba per fer una conferència i ja no vas tornar?

– Als anys 90 el govern cubà va estructurar un mecanisme per treure’s de sobre a gent incòmoda. Tot va començar amb el problema dels balseros [pasteres que anaven de Cuba als Estats Units], que al 1994 va créixer considerablement. Tot i que van marxar molts dissidents, els intel·lectuals i la gent que començàvem a escriure ens vam quedar. Així va néixer el mètode encobert perquè marxéssim tot i que mai ho van explicar a la premsa.

Si aconseguies una carta d’invitació per fer una conferència, el ministeri t’ho autoritzava i podies marxar. Jo, com molts intel·lectuals, estava boig per marxar perquè tenia molta por de l’estructura de la dictadura cubana.

Tenies por pel que havies escrit fins el moment?

– No, tot i que em va passar una cosa increïble. Vaig guanyar un premi nacional de contes. Em van dir que el llibre era magnífic però no podia publicar els contes eròtics. També tenia un conte que era sobre la visita de Fidel Castro a una escola de joves revolucionaris, reflectint la por que tenien d’un personatge que en aquell moment portava més de 40 anys al poder. Al final el llibre es va publicar amb 60 pàgines tot i que l’original en tenia 90. Vaig accedir a publicar-lo perquè la meva estratègia era marxar.

Ho vaig poder fer quan una amiga fotògrafa de Bordeus em va convidar al cinquè aniversari de la seva revista de literatura. Era en ple boom de la cultura i la música cubanes. Jo havia treballat i parlat molt d’aquest esclat cultural perquè tot i que la censura era brutal, això no passava en la música. Com sempre havia escrit d’història, literatura i arquitectura, vaig poder publicar molt d’història i música.

A Europa hi ha una bona part de l’esquerra que mira Cuba com a referent.

– Sí. Nou escriptors vam anar fa uns anys a concentrar-nos al davant del consolat cubà per protestar contra la mort d’un dissident a la presó. Quan estàvem concentrats ens van venir diverses persones d’esquerres, del Partit Comunista i el seu entorn, a fer-nos un acte de rebuig a nosaltres, que només ens solidaritzàvem amb una persona empresonada per defensar els drets a Cuba. Amb situacions així te n’adones com de perduda està l’esquerra.

Però no és d’estranyar. A Cuba es fan esdeveniments i conferències a les quals es convida a aquesta esquerra, que va als millors hotels i rep un molt bon tracte. Defensen la causa perquè tenen un privilegis que no tenen ningú més. Em sorprèn veure la coherència d’alguns en quant al conflicte entre Catalunya i Espanya però, en canvi, quan miren a Cuba és com si no passés res: és un país amb 60 anys de comunisme al poder, que no deixa votar a la gent, que censura publicacions... El mateix passa amb Veneçuela.

L’esquerra europea ha perdut totalment els referents. Molta gent ha despertat, això sí. Però no és gens fàcil. Moltes persones m’han tancat les portes aquí perquè soc molt crític amb el govern cubà. Ara alguns se n’han adonat.

Parles de Cuba i Veneçuela com un fracàs de l’esquerra. És el resultat d’acomodar-se al poder?

– No, van venir per quedar-se. Fidel Castro era d’una família de terratinents i volia el poder. Manuel Fraga, expresident de Galícia pel PP, era rebut amb tots els honors per Castro. És un personatge franquista! De fet, Franco mai va trencar les relacions amb Fidel Castro. Un escriptor reconegut com Guillermo Cabrera Infante no va aconseguir asil a Espanya i va haver de marxar a Anglaterra. No és gens casual.

S’ha parlat d’obertura. Es nota?

– Va ser del 2014 al 2017, amb Obama als Estats Units. Va pecar d’ingenu perquè va retirar mesures absurdes com el bloqueig econòmic sense que el govern cubà li oferís res a canvi, ni coses senzilles. Per exemple, jo no puc tornar a Cuba. Quan ho vaig intentar al 2004 per presentar un llibre de prosa poètica, em van denegar l’entrada. Són coses mínimes que demanàvem a Obama abans de plantejar-se l’obertura. Ell tenia una frase magnífica que és que si la política de tancament no havia servit de res, s’havia d’intentar obrir. D’acord, però fem-ho garantint eleccions lliures, permetent que la gent entri i surti del seu país...

Però és demanar-ho a un altre Estat!

– Sí però és que el propi Obama ho va demanar a l’única conferència que ha fet a la universitat de l’Havana. El govern cubà no li va fer cas. Ara bé, sí van obrir les portes als creuers estatunidencs perquè necessitaven un ingrés monetari, que li va durar fins que va arribar l’administració Trump. Per a mi una de les claus del triomf de Trump és, precisament, la política d’Obama tenint en compte que Florida sempre és clau en l’elecció del president dels Estats Units. L’obertura d’Obama a canvi de res no va ser ben vista per molta gent de Miami i Florida.

Des del 2017 s’ha tornat al bloqueig total?

El cuartico está igualico. Per a la majoria de persones és així. Fins i tot hi ha més crisi perquè l’obertura va permetre alleugerir-la.

Alhora, Cuba ha estat un referent en el marc de la COVID-19 oferint-se a enviar metges a diversos països, com Itàlia.

– Usa falsedat absoluta. A Cuba no hi ha una bona sanitat ni metges. La dictadura té el control de la gent i, amb el coronavirus, això s’ha accentuat. Si hi ha una cosa que ha sabut fer la revolució, és la propaganda. Va començar amb el Che fins l’any 67. Va ser la primera persona de la revolució que va anar a l’ONU a fer un discurs. No era ni cubà, era argentí! Un cop d’efecte magnífic.

Després personatges com Jean Paul Sastre i Vargas Llosa, el boom de l’època, estaven al costat de Fidel Castro. Sastre compartia puros amb Castro i va escriure un llibre sobre Cuba; un home que havia rebutjat un premi Nobel. García Márquez tenia una casa a Cuba i va fundar l’Escuela Internacional de Cine y Televisión, on estudien els fills de les famílies d’esquerres més insignes d’Amèrica Llatina. L’impacte de la revolució ha estat molt ben cuidat.

Què et sembla la situació política d’aquí?

– Des que vaig arribar a Barcelona he escrit molt sobre l’independentisme. Sent historiador, em generava molta inseguretat no conèixer la realitat del lloc on vivia. A poc a poc vaig caure de la banda catalanista. Això ha fet que quan he viatjat a Madrid o a Sevilla a presentar algun llibre, m’he trobat expressions com “què fas amb aquests catalans?”, “com et tracten els catalans?”... És estranyíssim, sent cubà i negre!

La majoria de gent que em parlava malament de Catalunya, no havia estat mai aquí. Hi ha un odi molt estrany, que es veu clarament a la premsa. Va ser així com vaig començar a reivindicar les influències entre Catalunya i Cuba. Aquí em vaig posar combatiu amb la independència i, sobretot, amb el fet de decidir, després de 35 anys a un país on no podia decidir!

Més enllà de la mirada política, estàs clarament marcat per la migració i per sentir que el teu país no és el teu país. Ho expresses amb dues frases a Notas de Sant Cugat del Vallès. Prosa y Quarantine: “No he vuelto ni una vez para saludarlos en sus mármoles. Tampoco tengo argumento para decirles por qué no lo he hecho”.

– Quan era petit vaig esdevenir un lector compulsiu. M’agradava molt buscar referències. En la meva experiència personal, em van negar l’entrada a Cuba als cinc anys d’haver marxat i de nou als 12. No em posava a plorar, agafava un altre bitllet per a una altra ciutat: Nova York, ciutats d’Alemanya... En part és una sort que no m’hagin deixat entrar perquè així no he passat les vacances sempre al meu país, com els passa a moltes persones que han migrat. Això m’ha obligat a fer-me més europeu.

Però sempre hi ha el moment en què m’aturo i me n’adono que ha anat morint la meva gent a Cuba. A més, soc l’únic de la família que ha pogut venir a Europa, la resta de gent que ha pogut marxar és a Miami. Tot i que no he pogut tornar a visitar-los, sé que estan contents perquè totes aquestes persones que ara ja han mort em van ajudar a formar-me per fer possible que avui sigui aquí. Han construït la meva personalitat. A Sant Cugat, de sobte, he tornat a la mida. Aquí hi ha silencis al bosc que em recorden a la Cuba de quan era petit.

També parles de la migració quan dius: “Convencido de que alguien / querrá leerme también cuando soy este hombre triste / que ha perdido un país y un trozo de mar de aguas calientes”.

– Em vaig quedar a Barcelona pel mar, que era vital per a mi i, de fet, és molt recurrent als meus textos. El mar permet donar referències que en connecten amb Cuba. El primer dia que un amic em va dir que un lloc estava a una vorera-mar o vorera-muntanya vaig tenir la sensació d’haver tornat al lloc on em vaig criar, al Vedado de l’Havana, que és com l’Eixample. El primer arquitecte que va fer un pla urbanístic a Cuba era català i la influència va seguir posteriorment amb Forestier, que va fer un parc molt similar al que va fer a Montjuïc. El segon pla urbanístic, del 56, que no es va arribar a aplicar, també era d’un català. És impactant veure les connexions de Catalunya i Cuba.

D’aquestes connexions parles a Cuba i Catalunya, influencias mutuas.

– Vaig començar fent una revisió de tot el que s’havia escrit sobre el tema. A partir d’aquí m’he trobat coses curioses, com l’empresari Barcardí, que va crear el rom a Cuba; Partagàs, que va crear la fàbrica de tabac més gran del mon, o Sarrà, que va crear la principal xarxa de farmàcies a Cuba. Són elements globalitzants d’origen cubà que no es poden desvincular de Catalunya.

Quasi tots els llibres escrits des de Madrid es parla dels personatges catalans com traficants de negres a través del Marqués de Comillas. Tots eren traficants, inclòs el comte Güell, però molts d’ells al mateix temps van crear empreses que van crear obrers, no esclaus. Això va permetre una infraestructura social. Fins i tot he trobat dos empresaris que van portar catalans a treballar a Cuba.

El llibre és una recerca pensada per a la meva filla, que sempre em demana anar a Cuba però no podem fer-ho. És una forma de dir-li que tot i que Barcelona no és Cuba, tenim moltes coses en comú: des de la caoba i el pi cubà al modernisme català fins a la gastronomia amb plants típics gràcies a aliments que abans d’arribar Colom a Amèrica no es coneixien a Europa: el pa amb tomàquet, l’escalivada, el trinxat... De fet, Colom va venir a Catalunya, no a Espanya, després del primer viatge a Amèrica, perquè els reis eren aquí. No es tracta d’apropiar-me del modernisme ni de res sinó explicar que hi ha influències.

Compte també amb l’intent d’apropiació amb interessos polítics. Pseudohistoriadors com Jordi Bilbeny a l’Institut de Nova Història dient que Colom era català...

– Clar, això és una altra història. Però l’intent d’apropiació és habitual en molts àmbits de la vida. A mi mateix m’han preguntat si soc o no soc de Sant Cugat. Bé, visc aquí i he escrit un llibre sobre la ciutat. Vol dir que ja soc santcugatenc per a tota la vida? El que hem de fer és valorar el que tenim. A Sant Cugat, per exemple, un Monestir únic.

Però com això hi ha històries més desconegudes, com la de Francisco Bentancourt –fill d’un cubà–, el primer futbolista negre que va jugar al Barça i a la selecció catalana que, casualment, es va retirar jugant a Sant Cugat, al camp del costat del Monestir. Després va fer d’entrenador. He trobat els jugadors que va entrenar i m’han explicat la seva història. Ara he aconseguit el contacte de la seva filla.

Menys apropiar-se i més ser conscients del que tenim?

– Sí, però no pel fet de tenir-ho sinó perquè conèixer enriqueix. Per exemple, gairebé ningú sap que la primera espanyola que va estudiar a una universitat era catalana i ho va fer a Cuba quan encara era part d’Espanya. També que el primer metge que va fer un hospital d’infants a Catalunya era cubà. Això ajuda a trencar els prejudicis de la migració. Perquè la cultura catalana s’alimenta de moltes cultures.

Has fet una feina de documentació important. Quan vivies a Cuba eres conscient de les connexions?

– Gens. Recordo que la meva sogra tenia un llibre sobre Gaudí i apareixia com espanyol. La història d’Espanya que vaig estudiar s’acabava l’any 1975, no sé per què no s’explicava la continuació. Però això ens feia perdre’ns el desenvolupament de les autonomies, per exemple. De fet, no vaig ser conscient de què era Barcelona fins l’any 1992, amb els Jocs Olímpics. Va ser el primer cop al cap. Després en van venir molts més a través de lectures. A Cuba s’han silenciat les aportacions de les minories nacionals, des dels xinesos fins als catalans passant per jamaicans i mexicans.

Com a historiador llatinoamericà un dels impactes que vas tenir a Europa va ser trobar-te amb l’art medieval.

– Clar, allà no existeix. Tot i que s’hi estudia els únics edificis que pots visitar són dels segles XVI i XVII. Quan vaig venir, un company em va pujar en tren a Sant Cugat per veure la rosassa. Em va sobtar molt més el Claustre perquè de rosasses grans ja n’havia vist moltes a París, de fet una molt semblant al del Monestir al lateral de Notre-Dame. Ara m’agrada molt veure el Monestir perquè mai se sap quina serà l’última vegada que el veuré. El mateix feia amb la Sagrada Família quan vivia a Barcelona.

Fixar-s’hi també permet descobrir coses noves. Vaig anar a la mesquita de Còrdova i després em vaig adonar que al Monestir hi ha unes finestres semblants. Llavors vaig veure a un llibre de Domènec Miquel que qui va fer la transformació del Claustre va anar a Còrdova. El mateix em va passar amb la torre del Monestir, amb uns maons vermells propis de l’arquitectura àrab. Molta gent ni ho sap.

T’agrada molt Sant Cugat. Es nota al llibre.

– Vaig venir per la Joana, la meva parella. Entre l’enamorament d’ella i el del poble, ha estat una cosa potent. Hi ha gent que fa molt de temps que viu a la ciutat però que no es fixa en els detalls. Hi ha cases amb elements que s’assemblen molt als arcs del Claustre o a la façana del Monestir, per exemple. A poc a poc he anat descobrint més coses, des de la teoria musical dels capitells de la qual he trobat un document amb les notes a la història de l’assassinat de l’Abat Biure.

A la segona part de Notas de Sant Cugat parles del confinament i et refereixes tot sovint a la gelosia del balcó com un mur.

– Et permet mirar el que passa fora sense que la gent s’adoni exactament què mires. Al llibre hi he posat moltes fotos a través de la ventalla. Em sembla un bon element per mirar sense ser vist. El confinament ha estat una bona manera de posar-me les piles, com acabar llibres pendents.

Més enllà de la vivència, també fas una mirada política sobre el confinament: (...) no dejo de pensar en tantas manifestaciones catalanas contra los recortes de sanidad pública que a la mayoría de los que hoy salen a los balcones, les importó una mierda, les importó una mierda, y seguramente en las próximas elecciones seguirán votando liberal y privado, o sea, sanidad privada y lo privado. Es lo que hay.

– Em fa molta ràbia perquè la gent no és conscient de com d’important és el vot. Hi ha gent molt hipòcrita que va sortir a aplaudir però demà seguirà votant la dreta. Però és que no som conscients de la importància del poder polític. Per exemple, en arquitectura es permeten grans blocs de formigó que, a més de carregar-se el bosc, són lletjos. Però clar, després ve la pandèmia i quan podem sortir hi fugim per a anar al bosc. Només tenim consciència de la natura quan t’obliguen a tenir-la. Ara mateix es construeixen uns blocs horribles a Volpelleres.

No hem sabut aprendre de la pandèmia?

– Exacte. La gent, quan es va veure tancada, va començar a llegir, a jugar amb els nens, a tenir tendresa, a anar a la muntanya només es va poder... Però després hem tornat a la normalitat. No hem pres consciència.

Notícies relacionades