Publicitat

Berlinale 2020: Festival dolç

Foto: Wojtek _nS i promocionals

Jaume Claret Muxart | Nova dècada amb nous vents. Enguany Carlo Chatrian, director de les últimes edicions del festival de Locarno, és el nou director artístic de l'Internationale Filmfestspiele Berlin junt amb Mariette Rissenbeek com a directora executiva. Em preguntava si sentiria els canvis de la direcció i com els he gaudit. El festival ha apostat per construir una competència oficial on hi predominen mirades úniques, que tenen un discurs personal entorn el cinema. Cada pel·lícula ha sigut un món on viure-hi. Algunes d'elles són estimulats, potser massa irregulars, però sempre reveladores. El més primordial és que aquest any ha predominat un cinema d'alta qualitat que reflexiona i/o eleva la condició humana i no la menysprea pas. Si el cinema pot arribar a ser necessari, cosa que encara em qüestiono (no és meravellós que el cinema no serveixi per res?), és a base d'aquestes pel·lícules d'emoció de pell. Aquests són alguns apunts, escenes, moments d'aquestes pel·lícules que m'han captivat:

Days - Tsai Ming Liang.

Confesso que dues setmanes abans d'anar a la Berlinale em vaig veure gairebé tota la filmografia d'aquest cineasta taiwanès cronològicament i per tant he pogut anar traçant un camí molt recent fins a la seva última meravella. Aquesta meravella comença així:

Le Kang-Sheng, l'actor de totes les seves pel·lícules a qui he pogut veure créixer en menys de deu dies, mira per la finestra un paisatge que no veiem, en el vidre hi ha un reflex, una línia blanca i horitzontal que li travessa el crani i a fora plou, plou molt, com totes i cada una de les pel·lícules de Tsai Ming Liang. El pla és llarg, dura uns 5 minuts i només el veiem a ell mirar, repenjat a una cadira, a l'horitzó. I escoltem la pluja que s'intensifica i comença la tempesta. El temps és dilatat, és aturat. El director taiwanès és un dels precursors d'un cinema lent com a compensació d'una època contemporània ràpida. Fill de mestres com Hou Hsiao Hsien o Edward Yang, Tsai Ming Liang va més enllà a l'exploració del temps sostingut.

La mirada de Le Kang Sheng és trista, solitària. Ermanno Olmi deia en el seu llibre editat per Punto de Vista: El rostro es el reflejo no sólo de la persona sino del entorno en el que se desenvuelve. (...)

Aquello que sucede en el rostro del hombre es incluso más importante y luminoso que lo que 
acontece a su alrededor. (...) La gran fuerza de un rostro vivo es su ambigüedad. ¿Podemos intentar detener un rostro en una única expresióde alegría o de dolor? Sería el fin. El seu rostre no ens especifica si pateix, però busca a algú a qui poder acariciar. Una hora després el "personatge" troba un cos per repenjar-s'hi. Aquest és el d'un nou actor a la filmografia de Tsai Ming Liang, un jove de vint anys que a canvi de diners ofereix les seves carícies probablement en l'escena més íntima i física que recordo haver viscut, una escena on sents de veritat que el massatge que li fa el jove te l'estan fent a tu. La càmera en aquesta seqüència no és explícita, se centra tan sols en els torsos nus i les expressions d'ells dos i baixa lentament d'esquerra a dreta i torna a pujar seguint els moviments del jove sobre el cos de Le Kang-Sheng, ja que aquesta no és una escena de sexe, és una de tendresa, confort i familiar.

No vull deixar de mencionar dos plans brillants que et transporten al cinema d'Apichatpong Weerasethakul on veiem a l'actor Le Kang-Sheng caminar per una carretera d'asfalt, dirigint-se a on no sap ningú, ni ell. El primer emergeix de la foscor, en el segon Tsai Ming Liang obra el pla i el veiem a la distància, lluny, caminant per una pujada il·luminada per dues fanals de carretera.

Never Rarely Sometimes Always - Elizza Hitmman.

En el rostre continuem, i marxem a Estats Units on Elizza Hittman filma el viatge d'una noia del centre de nord-americà, junt amb la seva cosina, cap a New York per realitzar un avortament. Aquest és el tema, aquesta és la trama. Tan senzilla i necessària. És evident que la pel·lícula arriba a un moment idoni, però als festivals sempre apareixen pel·lícules socials que s'aprofiten del context per transmetre uns valors. Per sort l'últim film de la directora de Beach Rats va molt més enllà i construeix un relat a flor de pell, situant la càmera de la directora de fotografia Hèlene Louvart enfront o al costat dels rostres de les seves protagonistes, retallant part de la cara, per produir així una sensació d'empatia i proximitat. Les decisions perquè avanci el relat són excel·lents i no podrien ser unes altres. La pel·lícula és continguda, crua, no hi ha cap ús de la música més enllà d'una minimalista i encertada banda sonora de Julia Holter que ens acompanya en breus moments.

El film és extremadament senzill, i m'agradaria fer èmfasis en la qualitat que significa fer una obra senzilla. No li sobra, ni li falta res, troba l'equilibri en el nombre de plans que aboca a l'espectador, no és gens pas complaent ni s'intenta exhibir, però no perd en cap moment la poesia. Un rodatge és sempre un viatge complicat en què el/la director/a moltes vegades o quasi sempre està imnotitzat, en un limbe promogut per la no raó i l'acte per inèrcia. Hi ha tanta adrenalina i aleatorietat, sense menysprear aquestes dos virtuts del rodatge, que no és el mateix que escriure el film des de casa on tot sembla encaixar. Aconseguir una pel·lícula tan fresca i controlada és molt difícil.

Recuperant les paraules d'Ermanno Olmi citades a l'inici de l'article, Elizza Hittman ens demostra que és també una directora de l'observació i que és conscient de la importància del rostre per expressar sentiments. Durant el transcurs del relat ens topem amb una seqüència que serà recordada on la protagonista està rebent un test protocol·lari de l'embaràs, la causa d'aquest i la violència rebuda on veiem el patiment i el canvi d'emocions en un sol pla seqüència del rostre de la protagonista on respon a les preguntes. La mirada i l'afecte que el test va tenint sobre ella, es projecta en el rostre i deixa en evidència un protocol benintencionat, però poc humà.

Kaze no denwa - Nobuhiro Suwa

Haru, que no fa gaire a perdut els pares i el germà en el tsunami de 2011 al Japó, agafa un transbordador per canviar de riba, la llum d'una filmació digital brilla com si fos analògica i aquesta la recull el rostre picat d'ella i la cabellera moguda per la lleugeresa del vent. Sona per primera vegada sobre el primer pla tancat de la protagonista la banda sonora i apareix el títol Kaze no Denwa. Pocs minuts després, Haru camina desolada per un terreny d'argila i pedres i plora, s'allibera i crida als seus pares que si us plau es comuniquin amb ella. Devant de tal desesperació, el primer cop en què la càmera es deslliura del trípode, s'inicia una pel·lícula que no és més que un viatge de retorn a la recerca dels que ja no hi són.

Nobuhiro Suwa director japonès amb residència francesa viu entre dos mons. Últimament acostuma a fer pel·lícules a França, però de tant en tant realitza delicadeses al seu país natal com Kaze no Denwa, que sense motiu aparent ha sigut seleccionada a Generation, una de les seccions paral·leles del festival dedicada a cinema per a nens i joves. Evidentment és un film de Secció Oficial, no hi ha dubte. Ja a acaballes del festival es projecta a una sessió plena a gom on es respira, com cap altra sessió del festival, aire primerenc.

Suwa intel·ligentment construeix una ruta per autopistes del Japó en el que la jove Haru va pujant a diferents cotxes de viatgers que van d'un punt a un altre. Tots aquests viatgers que la recullen tenen quelcom en comú: o han petit una mort per algun efecte del Tsunami i el terratrèmol o per contraposició esperen un nou membre de la família. A través de l'alteritat Haru expressa més els seus sentiments i transforma el rostre hieràtic de l'inici a l'emoció d'un rostre commogut. Aquesta progressió facial que ens dibuixa l'actriu Serena Motola ve acompanyada per un creixendo en l'ús del color, majoritàriament groc i càlid, i el vent que cada cop bufa més fort.

Haru, arriba a una estació de tren, és l'inici de la primavera i la llum encara és baixa i neta. A l'estació un nen espera un tren. Sense gaire diàleg previ el nen li explica a Haru que ha perdut recentment a algú proper i que va a un lloc on pot parlar amb aquesta persona. Haru abandona la idea de tornar ja a casa i puja al tren amb el nen. Aquesta escena increïblement ben rodada, és directe i poètica, és pur cinema.

First Cow - Kelly Reichardt

Un vaixell de mercaderies de riu entra per l'esquerra de la imatge i marxa per la dreta a ritme descansat. Una noia amb un gos camina per la riba i observa el vaixell. El gos comença a desenterrar un os del terra, la noia s'apropa i comença a treure tota la terra fins a trobar l'esquelet de dos homes. Han passat només 5 minuts i el que resta de pel·lícula serà un flashback a la vida d'aquests dos homes molts anys enrere. L'acte desesperat de la noia desenterrant els esquelets pot semblar una necessitat immediata de recordar un passat, el passat de les terres d'Oregon als Estats Units, el seu.

Amb estima i ànima càlida Kelly Reichardt humanitza la relació entre aquests dos esquelets i el primer signe de tendresa el trobem en una nit de 1982 en què un cuiner contractat per un grup d'homes que participen en una expedició de caçadors de pells troba en el bosc un immigrant xinés que fuig. El xinés no té roba per tapar-se i el cuiner l'invita a passar la nit a la seva tenda. Aquest simple acte tan precís ensenya dos homes fora dels estigmes de com eren els homes en aquella època i diferents de com han de ser ara. Altres gests poc "masculins" abunden en relat com escombrar, preparar pastissets d'una llet robada de la vaca que dóna nom a la pel·lícula o ser net, ordenat. L'amistat entre els dos homes és tendre i forta, però en cap cas sexual com si podia intuir-se a Old Joy (2006) de la mateixa directora. La preocupació pel detall sempre ha estat altament cuidada per la directora nord-americana però aquest cop arriba a cotes on mai havia arribat. Plans detalls de dues mans recol·lectant fruits o munyin una vaca, detalls de dits embrutits després d'un llarg dia de treball o assaborir un pastisset, són alguns exemples on Kelly Reichardt vol posar el focus d’atenció.

The Woman who ran - Hong Sangsoo

Molts coneixem a Hong Sangsoo, ja són molts anys que ens acompanya i no deixem d'estimar-lo per perdurar i portar-nos quasi sempre una, dues o inclús tres pel·lícules l'any. I aquest últim miracle, ara ja minimalista, té aquests dos gests:

La pel·lícula obre la porta a quatre cases o espais per on passa la protagonista ja de les últimes pel·lícules del mestre coreà. La transició d'un espai a un altre és una delícia: primer mostra les muntanyes des de la finestra de qui viu en aquest primer espai, tot seguit l'altra cara de les muntanyes on viu el segon hoste. I ja estem en el segon habitatge. Simple i preciós.

La pel·lícula es tanca amb una escena en la qual la protagonista torna a la sala de cinema on l'hem vist fa una estona, per tornar a veure la mateixa pel·lícula un altre cop, però ara una mica diferent. Les onades canvien.

elCugatenc ha acreditat l’Associació Jove de Cinema de Sant Cugat per acudir al Festival Internacional de Cinema de Berlín (Berlinale). Durant la seva estada a la capital alemanya, ens enviaran cròniques de cada jornada del festival. Pots trobar totes les que han fet fins el moment aquí.

Notícies relacionades