Companyia Minimíssima: “De les coses amb menys valor surten les coses més boniques”

per Jordi Pascual

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La companyia Minimíssima ha estat escollida a les residències artístiques de la Unió amb el projecte I potser sentiràs el campanar. Gerard Díaz, impulsor d’aquesta companyia de música d’arrel, amb els dansaires Lali Mateu i Roger Cusidó ha apostat per barrejar la música, la dansa i la poesia en una proposta artística que encara està per construir. Tots tres valoren l’estada a la Unió com una oportunitat per fer proves, equivocar-se i construir sobre la marxa un projecte que hores d’ara és una idea sobre la qual experimentar.

Com valoreu que la Unió hagi engegat el programa de residències artístiques?

– Lali Matei [LM]: És una iniciativa molt interessant, que ens dona l’opció a tenir un espai físic i de temps per poder-nos tancar i desenvolupar una idea. És una oportunitat.

A Sant Cugat això no es dona?

– LM: Potser ho pots trobar però t’ho has de gestionar amb els teus propis recursos.

– Gerard Díaz [GD]: En aquest cas la proposta surt d’ells. No hem d’anar buscant a veure qui ens deixa un espai.

I potser sentiràs el campanar...

– GD: Per ara hi ha una idea principal. Fins ara jo com a companyia Minimíssima havia demanat a la Lali i al Roger si podien acompanyar-me per sumar la dansa a la música d’arrel. Ara canviem el centre de gravetat de la proposta. La poesia i la dansa seran al centre mentre la música ho acompanyarà. He fet uns textos poètics que serviran de base però la dansa també és una poesia gestual.

– Roger Cusidó [RC]: Encara no hem començat a treballar-hi. Per ara tenim els textos i idees per engegar el procés creatiu. No sabem quin serà el resultat. Ens ve molt de gust tenir un temps per poder crear.

No sabeu el resultat. Així que teniu uns textos que potser al final ni hi són!

– RC: Podria ser [riuen]. Potser tenim una idea inicial en forma d’espectacle i acaba convertint-se en un recorregut pels carrers, qui sap.

– GD: Aquesta és la gràcia d’una residència artística: tenir un espai per veure què surt.

– LM: És un vot de confiança i de llibertat. No sabem cap on anirà tot i que la base és ferma, amb textos del Gerard i una motxilla de les coses que ja hem fet.

Fins ara havíeu fet música i dansa. D’on ve la poesia?

– GD: Des que vaig començar amb la Minimíssima vaig introduir alguns textos poètics. El públic la rebia molt bé. A poc a poc en vaig afegir més fins ser una cosa bastant característica dels concerts de la Minimíssima. Ara deu fer un any vaig pensar que podia afegir textos meus, que també va tenir bona rebuda i molta força perquè és una cosa pròpia. Durant l’últim any he recitat molts textos meus. Dic que són més o menys poètics perquè són curts i no hi ha gaire rima. D’aquí ha vingut la idea de donar més protagonisme a la poesia.

La Unió us permet convertir en projecte una cosa que ja fèieu o prevèieu fer un projecte i ha aparegut la Unió com a oportunitat?

– RC: Teníem la idea de fer alguna cosa nova, trencar els músics i els ballarins. Just va sonar la campana i va sortir el projecte de les residències de la Unió que ha servit com a empenta.

Com es fa una proposta nova sobre la base de la música i la dansa tradicionals sense que ningú us digui que trenqueu la tradició?

– GD: Les tradicions es fan i es desfan. Tens unes tímbriques i una instrumental concretes. En les cançons hi ha unes escales però això no vol dir que no puguis fer coses diferents. No ens inventem patrons rítmics sinó que aprofitem els que ens venen donats per la tradició per fer alguna cosa diferent. La intenció que tenim és no fer servir cap melodia tradicional. Agafarem els ingredients tradicionals però no farem la recepta tradicional.

– LM: Amb la dansa és igual. Portem una motxilla i n’estem contents. Tenir un espai de residència com aquest ens ha de permetre trobar altres maneres d’utilitzar les eines que ja tenim. Fer-ho des de la poesia potser també ens situa a una altra banda. Està per veure.

La música i la dansa són l’últim graó de la cultura popular, que alhora és l’últim graó de la cultura?

– LM: De fet, la dansa segurament és més oblidada que la música.

– GD: Exacte. Cadascú vivim al nostre món però no ens n’adonem de la resta. Tot i això sí que hi ha una certa moda de revalorització de la música d’arrel en uns circuits molt limitats. Per ara és un petit punt d’interès. Falta veure si la gent i les institucions responen. En comparació amb altres països, la gent respon molt més i, en canvi, les institucions no.

– LM: On es potencia la dansa d’arrel tradicional generalment és als esbarts, que són associacions amateurs sense ànim de lucre, el que ho fa molt més difícil.

– RC: A nivell d’ensenyament, la dansa i la música tradicionals s’estudien a infantil i, quan et fas adolescent, es perd del currículum. És un error perquè ens quedem amb unes tonades i unes danses infantils.

Responsabilitat dels conservatoris?

– GD: Passa a tot arreu. Potser ens hem centrat en donar a conèixer el repertori de petits i ens quedem allà i, per tant, la majoria de la gent té els coneixements de música d’arrel que li van ensenyar amb 6 anys. Així no pot ser conscient que també hi ha propostes per al públic adult. És comú a moltes coses artístiques, com el dibuix.

– RC: A més, les tradicions evolucionen. És a dir, tradicional no és un registre estanc.

– LM: La paraula tradicional ens juga males passades, ens transmet una cosa ancestral i antiga, i per això estem apostant per parlar de música i dansa d’arrel.

– GD: Les etiquetes són artificials. Què passa si agafem els registres de la música tradicional però anem cap a una altra banda? Li hem de posar un nom a tot? Què passa si fas una cosa que no encaixa amb les etiquetes existents? Com a públic de vegades som conservadors perquè volem saber què anem a veure.

Darrerament hi ha propostes d’arrel més enllà dels llocs on fins ara s’havien donat. A Sant Cugat, per exemple, les Pasquines o Calcetes Tradis. Amb mirada Països Catalans: el Botifarra, Jonatan Penalba, els Jóvens...

– GD: Hi ha moltes propostes molt interessants i també n’hi ha d’anteriors com el Miquel Gil. El problema no és que no n’hi hagi sinó que no han aconseguit prou visibilització. I sí, algunes d’elles surten de l’estricte àmbit tradicional.

El públic respon més que l’administració?

– GD: Estem a 150 quilòmetres d’una frontera artificial però que a nivell d’art es nota molt. A França hi ha moltes més facilitats que aquí, amb aspectes com la intermitència –un mínim sou per crear o estudiar quan no fas bolos–, ajuts a la programació a pobles petits perquè els espectacles circulin, ajuts als músics per adquirir instruments... No és un parell de coses sinó tot un marc que permet que hi hagi moltes més propostes.

– LM: És una qüestió de polítiques culturals: com es veu l’art i l’artista al país. Si dones propostes, el públic respon més. Tot ha de començar a les escoles i al carrer. Des de la perspectiva de la dansa, els catalans hem de ballar més. Si no ballem com a acte social, no entendrem la dansa tradicional.

– RC: Tornem a la lògica dels esbarts, de fet. Fan una gran tasca però les tradicions no poden ser estanques: “Això es fa així”. Ens hem de permetre equivocar-nos. Crec que hi ha un procés i ganes de potenciar més la dansa social catalana. Però amb comptagotes.

Quan veurem alguna cosa d’I potser sentiràs el campanar?

– GD: Tenim dos mesos així que alguna cosa haurà de sortir llavors, o potser podem fer un work in progress mentrestant.

– RC: Però el més interessant no és tenir alguna cosa sinó el temps de creació. Hi haurà coses que funcionaran i d’altres que no. Hem de tenir l’oportunitat d’aturar-nos, crear i cagar-la.

– LM: O sigui, que de tot açò en sortirà un cagarro?! [riu]

– GD: Què escatològic! La clau és provar i millorar durant el procés. Jo abans estudiava molt els textos, mai n’estava satisfet i sempre creia que tenien marge de millora. Ara ja no ho faig així, no hi dono tantes voltes. Em puc equivocar, són textos senzills que es poden musicar. Hem de ballar més i tocar més sense tantes exigències. I sí, el tema escatològic és a alguns versos perquè tot sovint de les coses amb menys valor surten les coses més boniques. Hi ha un vers que, després d’una poesia de coses desagradables, diu: “quan més fems, més flors”.

– LM: És un dels valors de Minimíssima: la proximitat, la facilitat d’empatitzar... És una cosa senzilla i tranquil·la que no va en pro del virtuosisme. Parla del dia a dia, d’allò més tranquil i senzill, allò amb què empatitzo fàcilment. Quan vam començar a treballar amb el Gerard, vam veure que tot això era una imatge, no una coreografia d’explosió i complicada. És un dia a dia des del terra.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article