L'efecte Gezi d'Oriana Eliçabe

Foto: Patricia Cirera

Abans de l’efecte Gezi

1806. En els terrenys de l’actual Plaza Gezi d’Estambul s’hi va construir un quarter general sota el sultanat de Selim III. Conegut amb el nom de “Cuartel de Artillería Halil Pasha”, un edifici dissenyat per l’arquitecte armeni Krikor Balian. Aquest quarter va quedar destrossat l’any 1909 en els coneguts “Incidents del març del 1909”, una rebel·lió de conservadors contra el constitucionalisme. El 1921 i durant més de 10 anys el quarter es va utilitzar com a camp de futbol. Més tard, en el 1936, l’arquitecte francès Henri Prost, es va encarregar de la planificació urbana d’Estambul fins al 1950, període en el qual es va decidir derruir el quarter al 1940 sota les ordres del governador i alcalde Lütfi Kirdar per construir-hi un parc.

El parc es va finalitzar el 1943 i ocupava una trentena d’hectàrees, que es vanar anar reduint per la construcció de grans hotels a la zona. Tot i així, el Parc Taksim Gezi, situat a la plaça Gezi, ha restat com a una àrea de descans fins ara, i actualment és un dels parcs més petits que hi ha a la ciutat turca.

El govern turc va voler realitzar la construcció d’un centre comercial al parc el 2013 que tindria com a conseqüència la seva desaparició. Al maig del 2013 un grup d’uns 50 ecologistes van protestar en contra d’aquesta mesura. L’Oriana Eliçabe en la seva exposició ha volgut reflectir els diferents actors d’aquesta mobilització que tant de ressò va tenir.

Efecte Gezi

El 28 de maig del 2013, un grup d’activistes ecologistes van acampar al Parc Gezi per protegir el poc que en queda d’ell, o de les 30 hectàrees que tenia al principi, de la construcció d’un centre comercial. Això va provocar el desallotjament forçós de les persones, i arran d’aquest incident la imatge del president de Turquía, Recep Tayyip Erdogan, va quedar qüestionada i va quedar patent el malestar de la ciutadania que es va reflectir en els mitjans i a molts països. Com a resposta al desallotjament amb gas lacrimogen, els dies següents va augmentar el nombre de manifestants i diferents actors socials amb diferents ideologies, religions, raça, creences i lloc de pertinença es van unir per fer front a la situació. Una imatge de pacifisme i unitat en la qual les xarxes socials hi va tenir molt a veure i de la qual se’n van fer ressò mitjans de tot arreu. Aquesta mobilització social es va traslladar a 78 països diferents que es van solidaritzar amb els manifestants de la plaça Gezi.

Durant els següents dies va créixer el nombre de manifestants i els disturbis amb la policia. Manifestants de la part asiàtica de Turquia es van unir a la manifestació i va haver-hi manifestacions a Antalya i a Ankara. El 3 de juny la Confederació de Sindicats de Treballadors públics de Turquia va convocar una vaga general de dos dies en senyal de protesta per la presència policial a les manifestacions, l’endemà el grup Anonymous va hackejar 150 pàgines del govern turc en senyal de suport als manifestants. El mateix dia, el viceprimer ministre truc de llavors, Bulent Arinc, va demanar disculpes pels excessos policials. El dia 5 es detenen 25 persones per “incitar” a manifestar-se via Twitter, limitant així la llibertat d’expressió. A més, amb motiu de la vaga van sortir al carrer professors, advocats i treballadors municipals per protestar contra el govern. L’endemà dia 6, però, el president Erdogan va tornar del seu viatge i en un discurs a l’aeroport va titllar els manifestants de “terroristes” i va demanar als seus partidaris que es reunissin sota el lema “aplastem Taksim”.

L’efecte Gezi d’Oriana Eliçabe

Durant aquests dies que va durar la mobilització, diferents fotos com “Talcid Man”, “Woman in Black” o “Woman in red” van donar la volta per diferents mitjans i es van fer virals en les xarxes socials. L’Oriana Eliçabe, fotògrafa documentalista i agitadora social argentina, inspirant-se en aquesta mobilització socials i en aquestes fotos, ha creat una exposició amb 16 fotografies recreant les imatges dos anys més tard.  

Durant les protestes van sorgir un seguit de memes de “superherois” en forma de dibuixos, fotos o multimèdia que es van difondre a les xarxes socials. Precisament són aquests memes en la que es basa aquesta exposició. En aquestes fotografies, enteses com a element transformador, hi ha representades periodistes, activistes, advocats, ballarins i membres del col·lectiu LGTBI+, entre d’altres. Cada fotografia recull els testimonis de com van viure aquelles jornades, i retraten l’esperit transformador, creatiu i pacifista de les protestes de la Plaça Gezi.

 

L’exposició, produïda per l’Institut Català Internacional Per la Pau, es podrà veure als jardins del Monestir fins al 31 d’octubre. També va acompanyada d’un vídeo de 25 minuts amb diferents intervencions en turc, castellà i anglès, subtitulat al català.

Segons l’autora, l’exposició és una eina de difusió de pràctiques poc conegudes de resistència creativa, no violentes, plenes de vida i amb humor. Una forma d’acostar-se en aquestes noves pràctiques d’actuar, que no només organitzen els activistes sinó que ho pot fer tothom amb sentit comú. Oriana explica que aquestes noves pràctiques es poden reprendre o reinventar en qualsevol altra protesta..

Gràcies al moviment que va haver-hi, el parc, degradat i sense pràcticament ser utilitzat, va tornar a ser un parc familiar on juguen els nens i que torna a ser utilitzat pels ciutadans. 

Notícies relacionades