Enric de Santos: “No visc de la fotografia sinó que visc per a ellaˮ

Fotos: Jordi Pascual

Professor del grau superior de fotografia a la Universitat Abat Oliva i del curs de tecnologia fotogràfica avançada a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, autor de desenes de llibres i articles sobre fotografia, amant de Gaudí i florestà d’adopció, Enric de Santos és un fotògraf analògic amb càmera digital –bé, de tant en tant recupera l’analògica també–. Convençut que les noves tecnologies han fet que es perdi l’art de la fotografia, fa anys que desenvolupa cursos al nord d’Àfrica, on ha muntat laboratoris de revelatge; una experiència que ara vol importar a la Floresta amb un curs destinat a gent jove perquè recuperi la mirada fotogràfica que s’ha perdut amb els mòbils: enquadrament, treball de llums abans de disparar, revelar... A les braceroles del projecte, atén elCugatenc per parlar de fotografia.

Un curs de fotografia analògica?

– Parlar de fotografia analògica és una aberració. Hi ha tecnologia analògica i digital però la fotografia està molt per sobre de què utilitzem per obtenir imatges. La gent parla de fotografia digital però realment fa imatges analògiques. La fotografia digital són zeros i uns que gràcies a un programa són convertits en una imatge analògica.

La idea del curs és fer el mateix que al nord d’Àfrica: el curs i, quan acabi, deixar el laboratori muntat. Em comprometo a seguir venint un cop al mes per ajudar les persones que vulguin fer pràctiques, repetir l’experiència, millorar la tècnica...

A quins països ho has fet ja?

– Marroc, Tunísia, Mauritània... Vaig un cop l’any i faig un curs amb un nivell una mica més elevat que l’anterior. La gent està molt contenta perquè ha pogut descobrir la màgia de la fotografia. En canvi, el mòbil és involució.

Per què?

– Qui prem una tecla al mòbil no té ni idea del que fa! És una pena que hi hagi gent que pensa que fa fotografia amb el mòbil. La fotografia té cos i una edat limitada. Hi ha fotografies que duren 100 anys, d’altres 150, 180... Es moren el dia que desapareixen. Però l’arxiu digital no existeix, està al núvol, és una ànima. A mi, que no soc creient, les ànimes no em serveixen per a res.

La digitalització ha permès que més gent faci imatges i fins i tot hi ha xarxes socials com Instagram que ho potencien.

– I hi ha gent que pot multiplicar amb la calculadora però no té ni idea de fer-ho! No sé si això és progrés.

És un canvi de paradigma per al fotògraf.

– No, jo segueixo pensant igual que abans. Treballo amb càmeres digitals gràcies als coneixements de la tecnologia analògica. Avui dia molta gent utilitza l’A, l’automatisme, el primer dispositiu per no saber què fas. La gent no sap què és un filtre convertidor, un estabilitzador, un termocolorímetre...

Es nota això en l’alumnat de fotografia?

– Per descomptat, arriba amb un concepte de què és la imatge molt distant de la fotografia. Quan fem sortides el primer que faig és tapar-los la pantalla amb un esparadrap. Mai he disparat i després he mirat què he fet. Ja sabia prèviament què estava fent. A més, en les sortides els dic que farem un carret de 24 o de 36 fotografies, és a dir, tenen un nombre màxim d’imatges a fer. Quan limites el número de preses, la persona les pensa abans. Arribar a casa amb més de 300 fotos i sense capacitat creativa per saber quina és la bona no és fer fotografia.

El món digital també permet una manipulació posterior més fàcil.

– Quan sortim a fer fotos dic als alumnes que treballen en digital que tenen cinc minuts d’ajust per imatge, el que costa revelar un carret. Més de cinc minuts és disseny gràfic. Pràcticament ningú arregla en cinc minuts la porqueria que porta del carrer tot i que Photoshop cada vegada té més eines. De totes maneres, les eines digitals no són ni més ni menys que la tecnologia que utilitzàvem al laboratori: reserves, màscares, sobrerevelat, subrevelat... La gran diferència és que abans ho fèiem sobre 24 negatius i ara ho fan sobre 600 imatges en una hora i mitja de treball. Soc molt crític perquè hem de saber diferenciar la fotografia de la postfotografia, com l’anomena Fontcuberta.

També hi ha el repte de com guanyar-se la vida. Almenys als mitjans de comunicació els fotògrafs acostumen a ser els primers en rebre els pals de les retallades de pressupost.

– Hi ha una manca d’integritat en general. Avui dia hi ha molta gent que ven tallers de fotografia que en realitat venen viatges: et porten a algun país, t’ensenyen algú que potser encara fa ceràmica amb les mans... però no expliquen ni un sol concepte fotogràfic. Curiosament aquesta gent sempre té més d’una desena de persones apuntades. Segur que és un viatge divertit on aprens coses i costums noves però no aprens fotografia, entre d’altres coses perquè la persona que acostuma a organitzar aquest tipus de tallers no en té ni idea. És una persona que es dedica al màrqueting i que es guanya la vida amb aquests pseudotallers que, a més, es paguen en negre. En qualsevol cas, jo no em considero professional de la fotografia. Mai m’hi he dedicat professionalment perquè segurament deixaria d’agradar-me la fotografia.

Què vols dir?

– De formació soc arquitecte i físic nuclear. Vaig deixar la meva feina a una empresa on guanyava molts diners per dedicar-me a la fotografia. Faig el que m’agrada i, de tant en tant, faig exposicions per mostrar el que faig. Mai he fet una fotografia per encàrrec. Si mai m’ho demana ningú li hauré de dir que s’ha confós de persona. Però clar, em guanyo la vida donant classes. Per això he escrit 32 llibres de text que es mouen per les universitats i 19 llibres d’autor on només hi ha imatges, amb cost propi i regalant el 90% de les publicacions als cursos de fotografia. No visc de la fotografia sinó que visc per a ella.

Molta gent no s’ho pot permetre. Si algú s’hi vol dedicar professionalment ho té difícil.

– No et creguis. Avui dia hi ha moltes sortides comercials, el que significa atendre les exigències dels clients, on entra el retoc, els acabats... Si aquesta gent sap com es treballava la fotografia abans, treballa molt bé però si és gent acabada d’arribar que només ha tocat una càmera digital és intrusisme.

Com vas passar de l’arquitectura a la fotografia?

– Treballava a una empresa de construcció i vaig voler fer fotografies de les obres. Per això em vaig comprar una càmera. Em vaig començar a preocupar pels objectius, la perspectiva... Va arribar un moment, ara fa 42 anys, que em van oferir donar classes a l’Institut d’Estudis Fotogràfics i ho vaig acceptar. Fins que em vaig trobar amb una incompatibilitat d’horaris perquè dedicava molt temps a posar-me al dia de la tecnologia fotogràfica. Vaig haver d’escollir entre quedar-me a l’empresa guanyant molts diners o optar per guanyar menys diners però fent una cosa que m’omplís.

Vaig deixar l’empresa i la meva mare va estar quatre anys sense parlar-me. El primer que em va dir és: “Amb l’esforç que hem fet...ˮ Ostres, si l’esforç l’havia fet jo, que havia estudiat arquitectura i havia treballat moltes hores! Els pares dels anys 40 només volien estabilitat econòmica per als seus fills. Quan van veure que jo ho llençava no ho van entendre.

Però mai t’has separat del tot de l’arquitectura. Tens una sèrie de fotografies de la natura que recorden a obres de Gaudí.

– Tinc deformació professional i, alhora, soc un enamorat de Gaudí. Quan surto a fer fotografies i, de sobte, em trobo amb una façana de Gaudí al mig de la muntanya no puc evitar fotografiar-la. Tinc el parc Güell, la Pedrera..., un munt d’imatges que em recorden a Gaudí i que les he reproduït fotogràficament.

Gaudí, que aparentment era un home senzill i popular, deia que la línia recta se l’havia inventat l’home i que les corbes eren de déu; per això ell només feia corbes. Quan et fixes en les seves façanes és evident que imitava la natura.

Quantes fotografies de Gaudí tens?

 

– Ni idea, moltíssimes.

I encara en fas?

– Cada cop que surto. Per cap d’any he estat al Pirineu i he trobat tres o quatre imatges que he hagut de fotografiar perquè són Gaudí.

I en blanc i negre!

– El color és mentida. Objectivament nosaltres veiem en color però subjectivament a cada persona els colors li transmeten un sentiment diferent. El que a mi em pot relaxar a tu et pot excitar. Segons els conceptes bàsics de la física, l’ull és una lent fotogràfica, és a dir, arriba la llum blanca, travessa la lent i el color roig surt per un costat, el verd per un altre i el blau per un altre. Quan darrere d’una lent hi ha una pel·lícula o un sensor, això es reprodueix en tons, però al darrere del nostre cristal·lí hi ha un cervell que analitza què passa.

El primer color que arriba al cervell sempre és el roig, després el verd i finalment el blau. A partir d’això l’ésser humà es fa preguntes i dedueix. Si el vermell arriba primer és perquè està més a prop. Tots els tons càlids de les imatges els veiem a primera vista. En canvi, si el blau és el darrer en arribar és el que està més lluny. Es veu clarament quan puges a una muntanya i mires el paisatge: les muntanyes més llunyanes es veuen blaves però si fas una fotografia queden grises. Si les veus blaves és perquè ets conscient que estan més lluny. Això és totalment subjectiu.

En canvi, el blanc i negre és objectiu. En funció de la llum que surt d’un punt la tonalitat del gris és una. Sempre dic que el color és mentida. Per això els anuncis mai són en blanc i negre i, si n’hi ha algun, hi ha un producte en monocromo. Al Festival Internacional de Mijas em vaig adonar del baix nivell cultural del públic quan després d’una ponència sobre el blanc i negre se’m va ocórrer dir la barbaritat que Barraquer m’havia operat per veure en blanc i negre. Ningú va aixecar la mà per dir que el que deia era una barbaritat! Aquesta és la cultura de la imatge a Espanya.

Quin país seria referència?

– Anglaterra, Estats Units, Alemanya... Allà, quan algú es matricula per fer el curs de fotografia, el primer any estudia història de l’art, imatge, composició..., un munt de coses que aquí no es toquen. En canvi, aquí al primer curs dius que quan un home a una fotografia va d’esquerra a dreta significa que va cap al futur i quan va de dreta a esquerra hi torna, que és la translació del nostre sistema de lectura sobre la fotografia, els alumnes no en tenen ni idea! I és important perquè una imatge que funciona a Europa no la pots enviar als Emirats Àrabs perquè llegeixen al revés.

Si aquests detalls no els expliques des del principi, la gent no pot aprendre a escriure. I la fotografia, al final, és un sistema d’escriptura. De fet, les primeres imatges de la prehistòria responen a la necessitat de l’ésser humà de deixar un testimoni d’allò que havia vist i memoritzat.

Quan podrem aprendre més a fons tot això a la Floresta?

– Ara per ara tenim el gran problema de l’espai. Volem fer un curs per a xavals de l’escola, que són els que van sistemàticament amb el mòbil, tot i que no ens importa que s’apunti gent més gran. Hem de mostrar que hi ha un sistema anterior al mòbil per aconseguir imatges i que també hi ha formes de fer una imatge més atractiva abans de disparar: l’enquadrament, l’enfoc i disparar.

L’única disciplina que mantinc des que treballo en digital és que no em permeto més d’una captura per enquadrament i fins que no torno a casa no descarrego les fotos a l’ordinador. Ja sé que hi són. No tinc cap necessitat de començar a passar-m’ho tot al portàtil i començar a retocar. Però sembla que tot porta una altra direcció. Les grans associacions de fotografia en lloc de posar en valor la imatge es gasten les quotes dels socis en sopars, esdeveniments... i amb el més degradable que poden fer, els concursos. Anar a concursar perquè algú digui que la teva fotografia és millor que una altra és denigrant.

Notícies relacionades